El meu ajudant Roald

Aquest curs estic tenint un ajudant impagable en les meves classes: en Roald Dahl, un genial escriptor gal.lès de fama mundial que he descobert més a fons aquest estiu.
Roald Dahl va escriure "Charlie i la fàbrica de xocolata", "Matilda", "Les bruixes"... llibres dels quals s'han fet pel.lícules que ha vist molta gent.
Però jo aquest estiu he llegit els seus llibres de contes "Històries imprevistes" i "La meravellosa història de Henry Sugar" i vaig descobrir uns contes impressionants, atractius per a adults i per a infants, "gamberros", amb fragments divertits i políticament incorrectes, sense final feliç, amb emoció, amb girs imprevistos, amb finals aparentment oberts però amb pistes per poder-los tancar... I em va semblar que amb aquests contes aconseguiria "enganxar" els meus alumnes.
I com que al juny havia assistit a unes jornades de formació del professorat on s'havia glossat la figura de Roald Dahl i ens havien dit que en el curs 15-16 se celebraria el Centenari del seu naixement... vaig decidir que el faria el meu ajudant.

Els primers dies de classe vaig presentar la seva figura i vaig parlar dels seus contes i de com m'havien sorprès i agradat a l'estiu. I vaig començar a llegir-los un conte que RECOMANO a tothom: "El cigne". M'escoltaven embadalits i al cap d'una estona i en un moment àlgid vaig aturar-me...

- Ho deixem aquí i ara traieu el llibre per la pàgina 8...

Les protestes i la contrarietat que van expressar-me em va fer feliç perquè demostrava que els havia enganxat.

- Si us ha agradat i voleu, el següent dia el continuo llegint...

I així ho vam fer. Durant tres dies vaig anar llegint el conte, deixant-lo sempre en un punt ben interessant, fins que el vaig acabar i vaig notar com els havia agradat.
Vaig obrir una notícia al bloc de cicle superior perquè hi pengessin els seus comentaris i em va agradar molt llegir tot el que va sortir d'aquesta experiència (voleu llegir-ne algun?).

A les classes d'informàtica vam buscar informació sobre la seva biografia, vam preparar una cacera del tresor i estem aprenent a utilitzar el programa Photopeach per crear vídeos il.lustratius dels seus contes...
I com un dels llibres de lectura obligatòria vam fer-los comprar "Historias de lo imprevisto" i aquesta setmana vaig viure una de les millors experiències en tots els anys que fa que sóc mestre...

Havíem llegit una part del primer conte d'aquest llibre, "Gastrónomos", i l'havíem deixada en un moment àlgid per mantenir l'interès. Llavors un dia vaig començar la classe de castellà agafant el llibre i reprenent jo la lectura en veu alta sense dir res més.
Mica a mica tots els alumnes van anar a buscar els seus llibres per anar seguint la lectura. Al cap d'un parell de pàgines, quan ja havia creat el clima adequat i la història estava ben interessant, els vaig demanar a uns quants d'ells que anessin llegint un tros cadascun.
La història va anar avançant i, a dues planes del final de la història, quan estava al punt més emocionant, vaig dir-los que el final el llegís cadascú pel seu compte en silenci i que quan tots haguessin acabat el comentarien.

Aquest moment va ser màgic! Un dels millors moments que he viscut com a mestre. 
Un silenci absolut i una concentració de cadascú amb el seu llibre per saber el final de la història.
I mica a mica anar veient les cares dels que hi arribaven.
La majoria sorpresos; alguns buscant si la història continuava perquè no ho havien entès; alguns reculant per entendre-ho millor; alguns entenent-ho, somrient i començant-ho a explicar als que no ho havien entès...
Després ho vam compartit entre tots i vam marxar a casa amb molt bon gust de boca i ganes de llegir més històries del Roald Dahl.

I no han passat ni dos mesos...
Que bé que ens ho passarem aquest curs!!

Gràcies, Roald!!

Anar al cau

A mi els meus pares un bon dia em van apuntar al Moviment Junior de Crist Rei.
Devia fer 4t o 5è de primària potser... o potser abans... no ho tinc controlat... Crec que les primeres colònies d'estiu van ser les del 1981 a Joanetes (12 anys), però abans ja feia uns anys que anava al "Júnior" (com li dèiem).
Quan vam ser adolescents i els monitors que teníem van plegar veles, nosaltres vam decidir continuar trobant-nos cada dissabte i organitzar-nos activitats. I fins i tot unes colònies.
Quan finalment vam deixar-ho córrer, vaig anar a espetegar al MIJAC Valldaura i després d'un estiu fent d'intendent, vaig entrar a fer-hi de monitor i, al cap d'uns anys vaig esdevenir el Director del Centre.
Van ser molts anys de participació al món de l'educació en el lleure de l'esplai (per a mi no és molt important si parlem de MIJAC, Escoltes, Esplais...).

I és clar, quan vaig ser pare (i parlo en singular, però era un historial i una inquietud compartides amb l'Anna) sempre pensàvem que si els nostres fills tenien la sort de provar-ho, seria una cosa molt bona per a ells.
Perquè jo només puc dir coses bones del fet d' "anar al cau".
Per a mi són unes vivències que comporten Educació (amb majúscules), amistat, fer colla, compartir, xerrar, riure, Valors (també amb majúscules)... I aprendre un munt de coses: responsabilitat, empatia, solidaritat, respecte, creativitat, iniciativa, planificació, organització... I el contacte amb la natura... Anar creixent i evolucionant dintre d'un cau (o un esplai o un MIJAC), anar passant les diferents etapes, anar creixent al costat d'unes mateixes persones a qui estimes i respectes, amb qui comparteixes idees, sentiments, projectes... és un procés fantàstic!!!
I si acabes tancant el cercle passant a fer de monitor, llavors ja és meravellós.
En guardo uns records tan magnífics que ni el final agredolç que hi vaig viure pot embrutar-me'ls.

Però el Roc i l'Ona no volien anar al cau Caldarius de Calders.
Sense voler forçar les coses més del compte, vàries vegades li havíem plantejat la possibilitat al Roc, però sempre l'havia refusat radicalment. I no hi insistíem.
Aquest any van tornar a passar una carta informant de l'inici de les activitats del Cau i convidant tothom a provar-ho. Vam tornar a posar el tema sobre la taula i l'Ona va dir que volia provar-ho, però el Roc seguia oposant-s'hi.
Fins que un dia va venir un amic seu a jugar a casa. Aquest nen va al Cau i n'hi va parlar i el Roc es va engrescar i va dir que ho provaria. Però quan va dir que "ho provaria" dins seu ja havia decidit que s'ho passaria bé i que s'hi apuntaria.

I van anar-hi un dissabte i van tornar tots dos entusiasmats. I el cap de setmana següent hi havia la sortida d'inici de curs i ja frisaven per anar-hi.
I hi van anar.
I s'ho van passar de conya.
I quan tornaven cap a casa, cansats, amb son i bruts, però contentíssims, feliços i radiants amb el seu nou foulard i tot el que havien viscut, llavors li vaig dir al Roc:

- Què? Te'n penedeixes d'haver anat al cau?

I ell em va contestar:

- Me'n penedeixo de no haver-hi anat abans!!

Tardor. Magranes.

La tardor, malgrat que suposa el final de la meva estació preferida (el magnífic estiu) té els seus al.licients. I un d'ells són les magranes.
Hi ha menges que només mengem en una època determinada de l'any, com la síndria a l'estiu o els torrons de Nadal. I les magranes per a mi, són la fruita de la tardor.
Tenen una textura i un sabor diferents de totes les altres fruites. I la seva pròpia litúrgia. No pots menjar-te una magrana si no disposes del temps suficient. Menjar-te una magrana predisposa a la pausa, al silenci, a la paciència. L'has d'anar preparant mica a mica, pas a pas i això fa que en valoris més el resultat final i l'assaboreixis més.

Agafes la magrana.
La parteixes pel mig.
Després la vas desgranant mica a mica, recollint els grans en un got i anar deixant els residus en un plat. Això porta el seu temps i no es pot precipitar: no acabes fins que has acabat.
Després agafes una taronja i n'esprems el suc.
Aboques el suc dins del got on hi ha la magrana.
I, si et ve de gust, hi afegeixes un rajolinet de "Triple sec", el licor de pells de taronja (el genèric o el de la marca "Cointreau").
Després agafes la cullera i te la vas menjant a poc a poc...
Mmmmh!
Boníssima!!

Germandat d'alçada

Aquesta és una foto molt famosa. Es titula "Lunch atop a Skyscraper" (Esmorzar al capdemunt d'un gratacels) i es va fer a Nova York el 29 de setembre de 1932, concretament a la planta 69 de l'edifici GE del Rockefeller Center.
L'autoria de la fotografia no és tan clara. Per a alguns és anònima i altres l'atribueixen a Charles C. Ebbets.
També sembla que tot i que aquests onze obrers estaven a uns 250 metres del terra, a pocs metres d'ells hi havia el terra d'un pis inferior que ja estava fet i per tant el perill real d'una caiguda no era tan esgarrifós com podria semblar.

De totes maneres això no és important. El que és important és una coincidència. Agafem un fragment d'aquesta fotografia on surtin 4 persones:

I ara... esteu preparats?
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-

Tatxan!!!!

Avui hem tornat a fer una trobada de germans, en aquest cas ha estat un Dinar de la Germandat. Ens ho hem tornat a passar molt bé i a l'hora de fer la foto, buscant un lloc on toqués el solet, hem pensat d'enfilar-nos al mur de darrera de casa i hem somrigut davant la possible semblança d'aquesta foto amb la dels obrers de Nova York.

Res, una tonteria... una excusa per deixar memòria gràfica d'aquest nova trobada de la Germandat.
Que per molts anys la puguem anar celebrant i repetint somriures!!

"9N Som Tots" i "Ho tornaria a fer" *AMPLIAT*

Veig avui les concentracions de suport a les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau en les seves declaracions davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
M'enorgulleix i m'emociona aquest clamor popular de suport, les concentracions davant dels ajuntaments per llegir els Manifestos de rebuig a les querelles pel 9N, la reacció compacta d'una gran majoria del poble català que fa pinya al voltant dels seus representants.

Jo també vaig participar activament al 9N, vaig ser President de la Mesa de Calders i vaig desobeir les instruccions que des d'Espanya pretenien que ho deixéssim córrer.
I n'estic orgullosíssim!
I ho tornaria a fer!

I ara el TSJC es queixa que aquestes concentracions atempten contra la independència judicial. (?!!)
És increïble!! Com poden parlar d'independència judicial? És d'un cinisme descomunal! Aquestes instàncies judicials que es mouen teledirigides pel poder polític del PP ara tenen por de veure com el poble tanca files al voltant dels seus representants.
Els inquieta aquesta solidaritat, aquesta unitat, aquesta perseverança, aquesta constància, aquesta tossuderia, aquesta tranquil.litat, aquest tornar-se a aixecar després de cada batzegada, aquest continu creixement del suport intern i del suport internacional.

Però són cecs i segueixen fent veure que no se n'adonen.
El dia que obrin els ulls veuran que hem acabat sortint-nos-en i que som la República Catalana i que ja no tenen res a fer sobre nosaltres per molt que cridin, amenacin o rondinin.

Ens sobra la paciència i ens sobren les raons. No ens fan por i somriem davant l'evolució dels fets.

Acabo recordant aquell fantàstic 9N...

AMPLIAT!!
Un cop ja havia publicat he vist un vídeo de "Ara és l'hora" que la complementa molt bé i l'afegeixo al final.