Reflexions educatives amb Francisco Mora

Recupero avui una notícia de la col.lecció "Reflexions educatives amb.." (José Maria Toro, Roger Schanck, Montse Pedreira, Richard Gerver...). En aquest cas em faig ressò d'una entrevista de "La contra" de La Vanguardia de l'11 d'octubre de 2013 que una companya ens va fotocopiar i ens va repartir a uns quants. Aquests dies, endreçant papers del curs, he trobat aquesta fotocòpia i en destaco els titulars més interessants.

Francisco Mora és doctor en neurociències i expert en neuroeducació i el seu darrer llibre es titula "Neuroeducación: sólo se puede aprender aquello que se ama" (Ed Alianza).

Idees principals:
1.- Només es pot aprendre allò que s'estima.
2.- La curiositat és l'única clau que obre la porta de l'atenció.
3.- Ensenyar significa emocionar, evocar l'atenció dels alumnes des de dins. Un mestre ha de ser provocador i despertar la curiositat. La curiositat encén l'emoció i l'emoció obre la porta de l'atenció que ens permet aprendre i memoritzar.

4.- Una aula amb grans finestrals, ben ventilada, amb una temperatura adequada i amb llum natural està demostrat científicament que produeix millors rendiments entre els alumnes. Tant com que les classes estretes i amb poca llum potencien l'agressió i la depressió.
5.- Fem massa hores d'escola, deures i extraescolars. Els nens fins als 8 anys haurien d'estar jugant perquè el joc és la disfressa de l'aprenentatge.
6.- L'exercici físic és el responsable de la creació de noves neurones i és fonamental fer-ne de nen per ser un adult sa.
7.- No hi ha res del que jo pensi, raoni o decideixi que no tingui una base emocional. No hi ha raó sense emoció.

"Heaven" de Simply Red

Aquests dies que tots mirem poc o molt el cel perquè ens diuen que podem veure una Lluna extraordinàriament  gran i brillant m'ha tornat a venir el cap una cançó antiga. Ja la vaig fer servir per donar-li una pista a l'Anna del regal de l'aniversari de casats (la visita a l'Observatori Astronòmic de Castelltallat) i ara ha tornat a aparèixer o sigui que ho interpreto com un senyal per compartir-la al picalapica.
Es tracta de la cançó "Heaven" dels britànics "Simply Red", un grup de soul i rhythm and blues que destacava per la veu "negra" d'un cantant blanc com Mick Hucknall.
Segurament molts l'havíeu sentida alguna vegada, però potser no sabíeu (jo tampoc) que aquesta cançó no és original dels Simply Red, sinó que és una versió d'un tema dels Talking Heads.
Espero que us agradi!
P.S. La foto de la notícia l'ha fet l'Anna d'aquesta Lluna que aquests dies ens recomanen tant de mirar...

Corro

Quan acabeu de llegir aquesta notícia podeu clicar sobre aquesta imatge per veure-la més gran.
Doncs sí... resulta que ara corro.
Fins ara ho havia fet molt esporàdicament, per mantenir-me mínimament en forma durant l'estiu quan no anava al gimnàs setmanalment...
Però al meu costat hi tinc l'Anna, que fa més d'un any que ho fa amb regularitat i va anar augmentant el seu nivell fins a participar en unes quantes curses de 10 km i fer entrenaments de gairebé una hora i mitja en que recorre sobre els 15 km. I el millor de tot és veure com està en forma i com arriba contenta del que ha fet i amb ganes de tornar-hi l'endemà mateix.
I un altre al.licient gens menyspreable és el de conèixer el territori. Envejo sanament tots aquests corredors i ciclistes que coneixen tots els camins del terme de Calders i parlen entre ells i s'orienten perfectament quan diuen coses com "...si, quan arribes al Montros agafes aquell trencall a mà esquerra que va paral.lel a la carretera i després d'aquella pujada tan bèstia pots tornar pel camí més ample que va a parar a la piscina o per l'altre més estret que et porta fins a la Domènega...".
I tot això em feia venir ganes d'anar perseverant en sortir a córrer. I anar ampliant mica a mica el meu nivell per poder fer passejades més llargues i conèixer camins. I, és clar, millorar la meva forma física i trobar-me més bé.
A finals de juny vaig començar a fer la ruta que feia habitualment (la de color blau del mapa). Eren 3 km que feia en uns 25 minuts. Gairebé tot el trajecte era pels carrers asfaltats de La Guàrdia menys un tros de bosc que enllaçava el final del C/Montcau amb el principi del camí del Grau. Però arribava al final dels 3 km fet pols i no veia la manera de poder millorar la distància ni la meva forma física.
Però vaig anar perseverant i intentant allargar una miqueta més quan arribava a casa al final d'aquesta volta. I mica a mica vaig anar fent un trosset més fins que... em vaig fer mal al peu.
I vaig haver d'estar gairebé 3 setmanes sense sortir, just quan començava a estar a punt de passar de nivell...
Però quan vaig estar recuperat vaig passar de nivell igualment. Vaig canviar l'itinerari i vaig passar a anar cap a Torre Cabota, tot per camins de bosc, molt més agraït i amb un itinerari d'uns 5 km que vaig aconseguir fer amb una mica més de mitja hora, tot i que en algun moment m'havia d'aturar un parell de minuts per recuperar-me de les pujades...
Però després de provar-ho uns quants dies vaig consolidar el circuit vermell del mapa, que incloïa una volta de 8 minuts al voltant de la masia de Torre Cabota abans de fer el camí de tornada i suposava una mica més de 6 km i una passejada de gairebé 40 minuts.
I després vaig ampliar una mica més fent el circuit groc que va a Torre Cabota per una banda i torna per l'altra. Vora els 45 minuts i suposo que dec estar entre els 6 i els 7 km (però no ho sé exactament).
I ara ja estic pensant com ampliar aquest itinerari. Un dia vaig afegir-hi un trosset més i vaig fer una passejada de 53 minuts (el meu rècord!) i estic content d'estar-me acostant a l'hora, de trobar-me bé i de començar a conèixer uns quants camins.
Fins i tot m'he comprat unes vambes més adequades per córrer... espero no defallir i mantenir una certa constància.
Ah! I ho recomano a tothom, a cadascú en la mesura de les seves possibilitats...

Abraça la vida

Avui a la pàgina numaniaticos.com he trobat un anunci maco i impactant a la vegada per potenciar l'ús del cinturó de seguretat.
A veure si us agrada.

Parking Shakespeare

Aquest dijous 31 de juliol vam anar a Barcelona a veure teatre.
Però no vam anar a cap teatre.
Vam anar a un parc públic, al Parc de l’Estació del Nord on, des de fa 6 anys, cada estiu, la Companyia Parking Shakespeare du a terme aquesta experiència d’oferir teatre de qualitat en un espai públic i de manera gratuïta. Ja feia anys que n’havia sentit a parlar i em picava la curiositat. Aquest any havia sentit més critiques positives que mai i vam anar-hi amb els nens.
Vam arribar mitja hora abans i vam poder seure a primera fila entre els seients que envolten un espai circular central de l’Espiral dels Til.lers on el públic envolta totalment els actors i en té una perspectiva de 360º. I llavors, a l’hora convinguda, van aparèixer els actors i van començar a desenvolupar l’obra “Molt soroll per res” de William Shakespeare (com indica el seu nom, aquesta companyia cada any representa un dels clàssics del dramaturg anglès). Els actors entraven i sortien de l’escenari central entremig del públic i ens van atrapar a tots amb les seves excel.lents interpretacions.
Al cap d’una hora i mitja l’obra va acabar entre els aplaudiments entusiastes del públic dempeus i llavors van posar una galleda al mig de l’escenari per tal que tothom qui volgués hi aportés la voluntat per donar continuïtat al projecte.
I tots hi vam col.laborar perquè a tots ens va agradar molt.
Aquest any ja haureu fet tard perquè s’acaben les representacions el 3 d’agost, però apunteu-vos-ho a l’agenda per a l’any que ve perquè val molt la pena.
Ah! I com a curiositat, uns quants membres de la companyia tenen arrels manresanes (Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert i Mireia Cirera, com a mínim).