Davant la pregunta “I jo, què puc fer?” (Antoni Bassas)

Avui he trobat un article de l'Antoni Bassas al diari ARA que m'ha semblat molt interessant i admirable.

En unes poquetes ratlles donava uns consells que trobo molt encertats i lúcids respecte de l'actitud amb que s'han d'enfrontar les dificultats de la vida.

A veure què us sembla...


Davant la pregunta “I jo, què puc fer?”
(Antoni Bassas,  diari ARA, 10-5-2014)

Uns estudiants de periodisme de la Rovira i Virgili, a Tarragona, em pregunten angoixats pel seu futur professional. Davant la precarietat i l’atur, “Què puc fer, jo?”. Els responc que, per començar, la pregunta és correcta. Tu pots fer. Busca objectius que et superin, lectures que t’inspirin i companys amb qui jugar però també debatre. Cultiva la teva sensibilitat, no bescanviïs la teva condició de ciutadà per la de consumidor. Forma la teva opinió i defensa-la. Troba la treva pròpia veu. Escriu. Digue’t qui t’agradaria ser. Sigues exigent amb tu mateix. Queixa’t poc i ajuda tant com puguis. Recorda que cap generació no ho ha tingut mai fàcil. Somriu i somriu-te. I si tot això que et dic et sembla naïf, no em facis cas. Però crec que t’equivoques.

Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure

D’entrada he de dir que m’agraden molt ELS AMICS DE LES ARTS. Els vaig descobrir amb el “Castafiore Cabaret”, em van enganxar totalment amb el “Bed & Breakfast”, vaig continuar militant amb les “Espècies per catalogar” (tot i l’evolució estilística) i ara esperava amb moltes ganes el nou disc.
I el nou disc “NOMÉS D’ENTRAR HI HA SEMPRE EL DINOSAURE” m’agrada molt.

D’entrada perquè les cançons continuen tenint aquell segell propi que fa que siguin petites històries molt ben narrades. Cada cançó és com una petita pel.lícula ben explicada amb aquell punt de poesia, de sorpresa i  d’enginy.
Posats a lloar la capacitat literària de les cançons també m’agrada el registre de llenguatge que utilitzen. Un llenguatge entenedor però salpebrat amb algunes paraules i expressions una mica més cultes (entomar, esparverats, paradigmes, obsolets...) que queden perfectament integrades en el conjunt del missatge. També m’agrada que utilitzin frases fetes típicament catalanes (fer el passarell, no hi ha un pam de net, no les tenia totes, dient-me el nom del porc...).

Musicalment en aquest disc per a mi sobresurten 4 coses:

• Els teclats del Dani Alegret amb un ampli ventall de registres i sonoritats, destacant l’ús de l’orgue Hammond en algunes cançons.
• La feina precisa i detallista de la bateria del Ramon Aragall que he descobert en diversos passatges de no pocs temes.
• Les polifonies dels 4 Amics (tot i que en algunes cançons també hi ha les veus del baixista i el bateria) en força tornades que donen potència, ànima i sensibilitat a les cançons.
• la pinzellada final que unifica tot el disc i, malgrat la diversitat d’estils i ritmes, li dóna un “segell Amics” amb uns arranjaments, una cura pels detalls musicals i un nivell de qualitat que en cap moment baixa i que imagino que és mèrit del productor Ferran Conangla, a part del bon material que ja li hagin facilitat els 4 compositors de les cançons.

Fa setmanes que el disc va sonant i sonant al nostre cotxe i no ens en cansem. Ens agraden totes les cançons però no vull acabar sense destacar-ne algunes (clicant als títols les podeu escoltar):

MUSEU D’HISTÒRIA NATURAL: Una reflexió sobre la bellesa i el pas del temps, agafant la imatge de la immobilitat dels elements d’un museu. Té uns jocs de veus molt macos quan reciten “Melindaaaa” i la curiositat d’uns fragments on cadascun dels 4 cantants repeteix la mateixa frase un darrere l’altre.

JA NO ENS PASSA: El single és molt potent. És una cançó que quan s’acaba tens ganes de tornar-la a escoltar i això ja em sembla un mèrit molt gran. La lletra és una bona reflexió sobre l’efecte del pas del temps quan deixem de rebre les coses amb la sorpresa i il.lusió de les primeres vegades. Musicalment és molt dinàmica i va creixent rítmicament en cadascuna de les seves 3 parts (primer hi ha un rascat percutiu de les guitarres, després un ritme de bateria sincopat i en la darrera part un ritme molt més discotequer amb el treball de baix i bateria que et fa balancejar el cap irremeiablement). La tornada és enganxosa i s’acaba de cop, deixant-te aquelles ganes de tornar-la a posar.
Molt bona cançó.
I el vídeo, si encara no l'heu vist, també està molt bé.

EL MITE DE PROMETEU: La lletra és molt original. Passa mitja cançó desitjant-li tota la bona sort del món a la parella amb qui acaba de trencar per, després, de cop i volta, desitjar-li que de cop “ho perdi tot” per mortificar-la amb una d’aquelles tornades polifòniques i enganxoses: “Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?”. Musicalment té un punt “retro” molt interessant que em recorda algun tema dels 80 (Supertramp, Alan Parsons...).

ELS BONS FOTÒGRAFS: Una altra lletra molt original en que una persona imagina quines persones i sensacions recorreran el seu propi funeral amb preguntes retòriques i un slide de guitarra molt adequat.

L’HIVERN (QUE LA VAN ABDUIR): Una lletra molt descriptiva i detallista que admet diverses interpretacions sobre una separació forçada. Una balada molt dolça i elegant amb una tornada que té un joc de veus preciós: “L’hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre”

A MERCÈ D’UN SO: Una lletra descriptiva d’un episodi històric emmarcat en una època medieval. La cançó galopa amb un ritme trepidant i èpic que recorda un atac d’un exèrcit de cavalleria. Hi ha una tornada sense text per deixar-se anar i cantar a cor que vols: “O oooo ooooo ooooo. A aaaa aaaaa aaaaaa”

Per no descriure-les totes ho deixo aquí, però us recomano d’escoltar tot el disc perquè estic segur que podeu trobar cançons que us agradin, ja siguin aquestes que jo he destacat o algunes de les altres que també podria haver destacat.
I encara ens falta el millor que és veure com explotaran les possibilitats d’aquest nou repertori en les actuacions en directe, reforçades per la il.luminació, alguns arranjaments instrumentals, els seus divertits comentaris entre cançó i cançó... tinc moltes ganes de concert dels Amics i... falta molt poquet: el 29 de maig al Kursaal!!

Llarga vida als Amics de les Arts!

Pawel Kuczynski

He descobert un d'aquells artistes gràfics impressionants, com en el seu dia vaig fer amb Joan Brossa, Tang Yau Hoong, Chema Madoz o Giuseppe Colarusso.
Es tracta de PAWEL KUCZYNSKI.
He començat a mirar les seves obres i a cadascuna augmentava la meva admiració per la capacitat de condensar en una il.lustració tant de missatge i enginy. M'ha costat molt fer una selecció d'imatges per incloure aquí al bloc i de fet n'he acabat posant moltes. Però abans una pinzellada sobre l'autor.

Pawel Kuczynski és un il.lustrador polonès nascut al 1976 (actualment té 38 anys). Graduat en Belles Arts, ha rebut 92 premis nacionals i internacionals de caricatura i il.lustració, inclòs el premi “Eryk” de l'Associació d'Il.lustradors de Polònia.
Sota una primera impressió de dibuix còmic, les seves obres amaguen una gran càrrega de reflexió i crítica sobre seriosos problemes socials, polítics, culturals i mediambientals de l'actualitat. Té una gran capacitat d'observació i una immensa creativitat i imaginació. Treballa únicament amb llapis i aquarel.les (prescindint de les possibilitats que li donarien les eines informàtiques) i els seus dibuixos no incorporen cap missatge escrit, però això no li impedeix que puguin interpretar-se arreu del món i, per tant, tinguin una gran difusió a través de les xarxes socials.
Amb els seus dibuixos plens de contingut, denúncia i sàtira pretén sacsejar consciències i contribuir a canviar una mica el món

He descobert l'obra d'aquest artista a través d'una entrada de facebook:
http://www.numaniaticos.com/los-dibujos-de-paul-kuczynski/

La plana-web de l'artista és:
http://pawelkuczynski.com/index.php

De mòbils-2: comentaris i debat

En poques hores la darrera notícia "De mòbils" va generar diversos comentaris tant aquí al bloc picalapica com al facebook (on també l'havia enllaçada).
En primer lloc vull agrair tots aquests comentaris (Mònica, Jaume, Txetxu, Roger, Victòria, Carme, Mo i Rat) perquè enriqueixen el debat i permeten que el bloc estigui viu.
He preferit fer una resposta global a tots aquests comentaris en aquesta nova notícia, en comptes d'anar-los contestant d'un en un i espero que no us sàpiga greu.

D'una banda alguns dels comentaris anaven en la línia de fer un cert "mea culpa", compartir el sentit general de l'escrit i agrair la reflexió del meu article. Davant d'això poca cosa puc afegir, estic content que hàgiu trobat útil la meva reflexió i que també us hagi fet reflexionar a vosaltres.

En segon lloc alguns constatàveu els perills reals d'adicció al mòbil. El Txetxu explicava que al Brasil hi ha clíniques de desintoxicació (segurament aquí també n'hi deu haver) i feia una analogia entre aquesta dependència exagerada del mòbil i la de les drogues. De fet a les escoles comencem a tenir casos molt preocupants entre els adolescents: atacs d'ansietat si se'ls requisa el mòbil, súpliques de les famílies perquè els el tornem davant la situació desesperada en què veuen els seus fills, conductes delictives de bons alumnes que són capaços de qualsevol cosa per recuperar el seu mòbil... Així doncs penso que la preocupació per aquesta situació no és exagerada, sobretot quan es constata que aquesta tendència va a l'alça, que els nens cada cop accedeixen al seu smartphone més petits i amb menys control per part dels adults responsables i que en fan un ús abusiu i exagerat que arriba a convertir-lo en gairebé una extensió d'ells mateixos de la qual no són capaços de separar-se.

Davant d'aquest alarmisme, el Jaume mostrava el seu desacord (Jaume, em sembla perfecte que ho facis i no em sap gens de greu, no em sento pas en possessió de la veritat absoluta i la diversitat d'opinions segur que enriquirà el debat). En concret ell comparava algunes de les coses que jo vaig manifestar que em molestaven dels usuaris dels mòbils (jugar on-line, llegir i contestar whatsapps...) quan estan envoltats d'altra gent amb altres activitats que poden suposar una "manca de respecte" similar com per exemple fullejar diaris, dibuixar, corregir exàmens...
Jo mateix he fet alguna d'aquestes activitats envoltat dels meus companys mentre fèiem el cafè i accepto que també són exemples d'autoexclusió dels que t'envolten, però potser hi ha una diferència. En aquests casos de distraccions "tradicionals" ets tu qui s'aïlla dels del teu voltant per fer les teves coses, mentre que en els casos dels telèfons intel.ligents sovint passes a relacionar-te amb persones "virtuals" mentre deixes de banda les persones "reals" que tens al voltant. Potser no sigui tan greu com jo ho pinto, però a mi em sembla més desconsiderat.
De totes formes tot és qüestió de graus i del control que tingui cadascú sobre la situació. A mi em sembla que entre nosaltres encara no estem al "punt de no retorn", però sí que hi ha gent que està perdent el control i que entra en una espiral en que no és capaç de tancar el telèfon "quan vol" perquè li generaria massa ansietat i em sembla que aquests trastorns s'estan començant a catalogar i a tractar perquè realment arriben a ser problemes de salut.

La Mo també feia una reflexió que em va agradar molt quan deia "...quan estic a la muntanya i no tinc cobertura em sembla que estic a la glòria!! gaudeixes millor dels moments!!...". Estic segur que molta gent està perdent la capacitat de gaudir de la realitat física vivint permanentment la virtualitat de l'univers de la seva pantalla tàctil: riem dels acudits que ens envien, apreciem els vídeos amb paisatges i reflexions interesantíssims, ens comuniquem en temps real amb desconeguts pels quals sentim una gran simpatia i estima quan en realitat no sabem res d'ells, descarreguem adrenalina jugant a jocs interactius... Però sovint jo veig coses al meu voltant que la majoria de gent és incapaç de veure perquè estan pendents de la seva pantalla i per a mi això és profundament trist. I no parlo només de bellesa arquitectònica ni paisatgística, sinó de detalls de la vida quotidiana, gestos de les persones que ens envolten...
M'ha passat.
He estat al voltant de persones i he vist alguna cosa sorprenent o entranyable i quan m'he girat per dir-los "Heu vist...?" m'he adonat que estaven pendents de la seva pantalla i no s'havien adonat de res... Hauria d'haver-los enviat un "whats" per fer-los-ho saber...

Finalment la Rat, en un generós atac de sinceritat, apuntava una causa que podria explicar l'augment d'aquesta tendència quan deia "...no és per excusar-me pero en molts moments em sento sola i sort n'he tingut de les converses del whats o facebok...". I aquí caldria tornar a parlar dels graus i del control de la situació. Em sembla fantàstic que en moments de soledat, de tristesa o d'avorriment les converses virtuals, sobretot si són amb amics "reals" que en aquest moment no tenim al voltant, puguin ser una opció i segurament seran un excel.lent recurs. Però si resulta que arribem a un punt que ens pensem que els nostres companys de partides de Candy Crush són amics de l'ànima als quals confiar els nostres secrets i frustracions... potser hi ha alguna cosa que no funciona bé a les nostres vides.
I si realment el gran al·licient de qualsevol activitat que realitzem és poder penjar-ne les fotos a les xarxes socials per començar a comptabilitzar "M'agrada" i comentaris... potser tenim un problema d'autoestima.

En fi, em sembla que totes les masses piquen i indiscutiblement la tecnologia per si sola no és pas bona ni dolenta. Tot depèn de l'ús que en fem. Jo mateix estic segur que d'aquí a un temps acabaré tenint un mòbil d'aquests (sobretot perquè no n'hi haurà pas de cap altre) i no hi estic pas en contra "per se". Només espero continuar allunyat de les actituds perilloses que he comentat en aquests darrers articles i no caure en el parany de viure de la virtualitat.

De mòbils

Aquest és el meu mòbil. Puc trucar i rebre trucades. Puc enviar i rebre missatges. Puc escoltar la ràdio,  puc jugar al sudoku i fins i tot em pot il•luminar de nit. Aquestes són les meves gran aplicacions.
Molts dies ni tan sols l’engego (de fet no he aconseguit aprendre-me’n el número de memòria) i quan ho faig el tinc guardat a la bossa per si tinc una emergència que necessiti d’una trucada o un missatge per resoldre’s.
A tothom qui el veu se li escapa el riure per sota el nas perquè està clarament desfasat i lluny dels smartphones amb connexió a internet, pantalla tàctil i mil i una aplicacions.
I la veritat és que a vegades quedo molt limitat quan veig el que poden fer els altres...

Amb els grups de WhatsApp on pots enviar un sol missatge a tot un grup de persones i estar permanentment en contacte amb tots ells. Amb les opcions de càmera que et permeten fer una foto d’una cosa i enviar-la immediatament a una persona que necessita rebre aquesta informació. Amb la possibilitat de disposar de la funció GPS per ajudar-te a trobar un destí o l’opció de connectar-te a internet per resoldre un dubte que no pot esperar...
Però jo, en el meu desfasament anacrònic, també m’he estalviat, de moment, unes actituds que trobo tristes i fins i tot estúpides i veig massa sovint al meu voltant.

D’entrada la majoria de la gent té el mòbil permanentment a la mà. Mireu al vostre entorn quan passegeu pel carrer i quedareu fascinats de la gran quantitat de gent que està pendent del seu mòbil. Quan arriben a casa, també van arrossegant el mòbil d’habitació en habitació. El tenen al menjador quan estan al sofà mirant la tele, se l’emporten a la cuina si estan preparant el dinar, al lavabo si han d’anar a fer les seves necessitats...
Aquesta dependència del mòbil es fa manifesta quan se sent la senyal d’arribada d’un WhatsApp. En no poques ocasions les persones interrompen qualsevol cosa que estiguin fent (una conversa, un àpat en família... el que sigui) per atendre aquell missatge demostrant una manca de respecte cap als companys, amics i familiars que només es podria entendre si s’estés pendent d’una trucada molt important. Per contra la majoria de missatges són insubstancials, repetitius, prescindibles i mancants de contingut. I això si ens referim als que no formen part de cadenes, acudits, fotos i vídeos suposadament enginyosos que ens anem passant els uns als altres i sovint ens arriben per diverses bandes alhora.
Després hi ha l’addicció als jocs (Candy Crash, Angry Words, Mezcladitos o el que toqui a cada moment). És trist veure com hi ha persones enganxades a un joc on mantenen un nombre tan alt de partides simultànies que quan comencen no poden parar de jugar-hi durant una bona estona. I de fet els sembla que estableixen una complicitat i amistat tan “reals” amb els altres jugadors (als que realment no coneixen) que els sap greu no donar-los una resposta immediata, acompanyada del corresponent missatge, mentre la gent real que viuen al seu costat han d’anar esperant “el seu torn”.
I per acabar aquest afany per comunicar i publicar tot el que es fa a cada moment. Anar als llocs i, en comptes de gaudir-ne amb els que ens acompanyen, de seguida fer alguna foto i compartir-la a través de les xarxes socials perquè tots els nostres “amics” sàpiguen on som i què estem fent. Cal? Jo crec que no.

Per això quan algú somriu perquè no tinc WhatsApp i vaig amb aquest mòbil antiquat sense connexió a internet ni jocs interactius jo també somric.
Somric perquè sé que de moment m’estic estalviant aquest aborregament, aquesta dependència de la màquina i aquesta absurda espiral d’explicar-ho tot a tothom i en el mateix moment que està passant. I sóc conscient que una mica això mateix em passa quan vaig publicant notícies aquí al picalapica, però em sembla que hi ha algunes diferències: aquí publico el que vull quan vull i no vaig amb l’ordinador a la butxaca mirant-ne la pantalla contínuament.
En fi, no seré jo qui tiri la primera pedra, però penso que tinc part de raó en el que he observat i explicat aquí. I m’agradaria que la gent del meu voltant fes un ús més racional del mòbil i fos capaç de guardar-lo dins la bossa i treure’l només quan fos necessari i no pas per mirar “si algú m’ha enviat un missatge”, “si algú m’ha fet una tirada”, “si tinc cobertura”...
No cal estar tan pendents del mòbil... Us asseguro que es pot viure sense i us convido a que ho proveu.
I si realment l’angoixa se us menja si no podeu tenir-lo en tot moment a les mans... potser és el moment de reconèixer que tenim un problema i començar a posar-hi solució.