Allau

M’agrada llegir però tinc molt poc temps per fer-ho. Això provoca que de tant en tant se m’acumulin les lectures a la tauleta de nit. Ara mateix estic en un punt que la muntanya de llibres comença fer equilibris precaris i temo que d’un moment a un altre provoquin una allau…
M’explico:

Per les vacances de Nadal m’havia posat al dia i vaig decidir que agafaria PA NEGRE (Emili Teixidor) per rellegir-lo ja que crec que en el seu dia no el vaig gaudir tant com podria fer-ho en aquell moment. Llavors amb poc dies de diferència em van arribar: L’ALTRA VEU (Josep Fàbrega), LES HORES VIVES (Josep Fàbrega) i ES PERD EL SENYAL (Joan Margarit).
A continuació vaig demanar a la comanda mensual del Cercle de Lectors QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HEM DE TENIR-LI POR (Salvador Macip). Vaig començar de manera simultània alguns d’aquests llibres però tot va quedar paralitzat per una punta de feina que em va deixar setmanes sense llegir.
En aquestes em trobava quan van arribar el meu sant i el meu aniversari (15 dies de diferència) i entre els regals van caure uns quants llibres: la Rat em va regalar CANALLADES (Raquel García), el Pablo i la Violeta DELENDA EST HISPANIA (Albert Pont) i el Josep i la Mª Dolors UNA FAMÍLIA EXEMPLAR (Genís Sinca). Els vaig fer lloc a la tauleta de nit i vaig seguir sense llegir-ne cap amb regularitat i no per falta de ganes.
Pocs dies abans de Sant Jordi es van presentar 2 llibres d’autors calderins. En EL SENYOR DE CALDERS (Sergi Pich) hi havia col•laborat en la campanya de micromecentage que va fer possible la seva publicació. I de QUINZE ESTIUS I UNA HORA INCERTA (Ton Armengol) ja us en vaig parlar en una notícia recent.
I per Sant Jordi l’Anna em va regalar ESTIMAT MIQUEL (Lluís Llach) i jo em vaig autoregalar EUROMALSON (Aleix Saló).
Dos dels llibres que ella s’està acabant de llegir també passaran per la meva tauleta de nit abans d’endreçar-los a la biblioteca: NO SÉ ON ÉS EL LÍMIT, PERÒ SÉ ON NO ÉS (Josef Ajram) i LA FORÇA DE L’ÀNIMA (Mª Josep Pazos i Anna Vilajosana).
I aquest cap de setmana hem rebut el que havíem demanat en la comanda del Cercle: DE SOBTE TRUQUEN A LA PORTA (Etgar Keret).

“Que el llegir no et faci perdre l’escriure!” és una frase que crec que ja havia comentat alguna vegada en aquest bloc perquè a mi justament em passa el contrari: l’escriure em fa perdre el llegir.
Bé, si no acaba produint-se l’allau, en les properes setmanes aniré posant fil a l’agulla i amb els dies més llargs i calorosos aniré assaborint aquestes lectures.
I així podré fer lloc per anar-ne encabint més i més i més...

HappyDays (vídeo)

Són coses d'estar malalt a casa.
Estic escoltant la ràdio i parlen d'un tal Ramon Mirabet. Un noi català que va participar en un concurs equivalent a "Operación Triunfo" a França i va quedar tercer. Després de temps fent de músic de carrer per París resulta que ara treu un disc i l'entrevisten. Canta una cançó i m'agrada el seu color de veu i l'estil entre soul i folk.
Busco per internet i trobo aquest vídeo que m'agrada i em dóna molt bon rotllo.
I us el regalo!

Que tingueu tots un  "happy day"!!

Participació de casament

Dies enrere us vaig presentar la cançó "Per tots" d'Andreu Rifé i us vaig dir que jo en podria fer una de semblant. Ho deia perquè em va fer pensar en la participació de casament que vam fer amb l'Anna quan ens vam casar (26-7-1995).
Era una participació "interactiva" que, a partir del nostre disseny, ens va materialitzar el Pep Creus.
D'entrada era una senzilla suma que convidava a obrir aquella gran targeta per resoldre-la.
Al mig descobria un preciós dibuix de Moebius del còmic "Els jardins d'Edena" i uns laterals que s'intuïa que calia girar per poder llegir correctament.
Si es giraven es podia llegir una elegia (en forma de cor) de tot de coses que ens agradaven. Començava dient "Volem dir sí..." i després una enumeració de coses maques que acabava completant la frase del principi: "Volem dir sí al nostre amor".
Completava la participació un full amb les dades pràctiques del casament que aquí no reprodueixo (lloc, hora, etc).

Aquest llistat de coses maques és el que em va recordar l'enumeració d'agraïments de l'Andreu Rifé.
I ja m'hi he posat i en sortirà una cançó...
...temps al temps...

2 vídeos per somriure

De tant en tant a través del facebook trobo coses interessants, enginyoses, ocurrents...
Avui vull compartir 2 vídeos. Tan de bo us agradin i us dibuixin un somriure:

1.- Un curiós i divertit anunci d'una marca d'aigua mineral francesa (Evian). El vaig trobar a través del Bermu de Calders.


2.- Un vídeo musical fet per dues noies que canten "a capella" i només amb l'ajut de percussions corporals i d'unes tarrines de mantega buides una cançó que jo no coneixia (és d'una tal Robyn). Em va arribar a través del Xavier Serrano.

El papa fa cançons (article del Gavaldà)

Article de Lluís Gavaldà, de la seva columna setmanal "El pare que et va matricular" del suplement "Criatures" del diari ARA dels dissabtes del 20-4-2013.
Ja sabeu que m'agrada el seu estil entre sorneguer i emotiu. I em va agradar especialment aquest article en que, des del punt de vista del seu fill, relativitza allò que pels adults pot arribar a ser tan important i que... potser no ho és tant.

EL PAPA FA CANÇONS
Silenci. El papa està creant. Sí, sí, és aquell home gran que s’ha tancat a la seva habitació amb pany i forrellat, no se sap si per concentrar-se o per la vergonya de ser vist per la resta de la família udolant com un gat famolenc de carrer o renegant com un camioner cada cop que es queda encallat abans d’arribar a la tornada.
Sí, a casa fa unes setmanes que no es pot fer soroll. El papa està fent cançons noves. No, jo tampoc crec que calgui gaire; total, quan torni a tocar es passaran tot el concert demanant que toqui el Bon dia, però es veu que cal material nou per fer passar l’estona fins que no arriba aquest moment.
I allà el teniu,barallant-se amb la guitarra i el full en blanc, mentre jo i la mama fem mans i mànigues per no destorbar l’artista comarcal. Es veu que abans, quan jo no hi era, es passava tota la nit en vetlla buscant la cançó definitiva, que se li feien les cinc de la matinada i no se n’adonava malgrat els cops d’escombra desesperats de la veïna del costat. La mama m’ha explicat que s’obsessionava tant que no existia res més que el nou disc, que no li calia ni dinar ni sopar ni sortir de festa ni gairebé fer necessitats fisiològiques, no fos cas que les muses traguessin el cap i l’enxampessin sense la guitarra a la mà. Es veu que la seva vida eren únicament les cançons.
Ara no, ara ha d’aprofitar estones i bocins per parir alguna cosa mitjanament decent. I per culpa d’això l’he de cridar perquè l’aigua de la banyera està gelada, ni m’escolta quan tinc un dubte amb les sumes i les restes o quan li dic quin cromo em falta a l’àlbum d’Invizimals. Però tot és a fi de bé: d’aquí poc sortirà un disc nou i amb ell una nova gira. La mama diu que és important per a ell i que no ens hem d’enfadar quan li expliquem alguna cosa tot sopant i ell fa aquella cara de ser a milers de quilòmetres de distància. No ho sé, potser ella que és gran ha de fer aquest paper, però a mi em sembla que me’n toca un altre. Per això avui, malgrat les prohibicions, he entrat a la seva habitació amb la pilota a la mà i li he dit: “Papa, això d’Els Pets durarà molt?” Sí, ja sé que sembla una pregunta cruel, però no ho és. L’he feta amb aquella carona de nen emparat que em surt tan bé. No em falla mai. Dos minuts més tard li estava fent un gol impossible per tot l’escaire de l’armari.
Ai, sí! Sort en té el papa de tenir-me a mi, un fill que li recordi de tant en tant que la vida és alguna cosa més que fer cançons.