Necrològiques de març

Avui fa 12 anys que va morir el Josep Vacas.
Al llarg de la meva història vital, durant el mes de març he hagut de viure algunes morts que per una o altra raó m'han marcat.
Enguany, quan escrivia les dates importants del mes de març a l'agenda, em vaig adonar d'aquest fet i vaig recordar alguns escrits necrològics que vaig fer en el seu moment. En alguns casos són textos per a les esquel.les i en d'altres poemes que van sorgir dels sentiments viscuts.
Avui en faig inventari:

16 de març de 1995: mor l'avi Emili
Des d'uns mesos abans el seu estat de salut va empitjorar i em va fer anar pensant en el desenllaç que més tard o més d'hora acabaria arribant. Vaig fer una sèrie de poemes que anticipaven la seva mort, debatien el doble sentiment de desitjar que morís per no allargar-li el patiment i al mateix temps no poder voler que morís, imaginaven el buit que em deixaria, glossaven la seva importància en la meva vida...
Un d'aquells poemes es deia "Vell mariner" (9-2-1995) i feia així:

Ni fred ni calor, però més aviat fred
i un forat al cor més gran que a les xarxes.
Rellegir altre cop la vella novel.la,
però de cop, tancar-la: evitar el final.
Les últimes línies sempre em fan plorar
i em deixen estrany: ni fred ni calor. 

I el vell mariner que mai no he oblidat
esberla les xarxes, on no hi ha cap peix,
les llença a la platja de sorra infinita
i mena la barca, per sempre, a alta mar. 

Mirada de savi, duu el somriure als llavis,
navega segur cap al port més dur:
l’esperen al moll, donant-se la mà,
la vida i la mort.

En el moment de la mort em van oferir la possibilitat de fer el text per al recordatori i vaig posar-hi un poema que havia fet temps enrere a partir de la melodia de la cançó "Brothers i arms" (Dire Straits).

11 de març de 1999: mor la Mª Àngels Tañà (germana de la Pilar Tañà)
Jo no coneixia la Mª Àngels. Conec la seva germana, la Pilar. I després de morta la Mª Àngels vaig saber que ja portava mesos malalta i que la seva única confident era la Pilar que va haver d'amagar-ho a tothom per desig exprés de la malalta.
Això ens va commocionar molt a tots. Després dels funerals vaig acostar-me a casa seva i vaig deixar-li un poema a la bústia. El poema es diu "El dia després" i és d'aquella sèrie que vaig fer durant l'etapa final del meu avi.
A la tarda vaig rebre la seva trucada entre sanglots dient alguna cosa semblant a "Només puc dir-te una cosa: Gràcies". I va penjar. I jo vaig somriure emocionat content d'haver-li pogut fer un petit bé.
El poema deia així.

EL DIA DESPRÉS (28-8-94)
Hi haurà un núvol més fosc
que totes les nits fosques
i la lluna, de dol,
passejarà en silenci
per les aigües dels llacs
gelats i freds fins l'alba.

I el sol sortirà trist,
no ens mirarà a la cara,
i el dia serà núvol.
Quan engeguem la ràdio
hi haurà sempre notícies
dient que hi ha més vida.

No crec que plorem gaire
però hi haurà trencadissa
i els cors estaran fràgils
i una serenor tèbia
s'escaparà dels ulls
en totes les mirades.

Molta gent buscarà
aquestes lleus mirades
i escamparan elogis
i flotarà el record
i algun tímid somriure
demanarà permís
per poder tornar a néixer…
…i li direm que sí!!

17 de març de 2000: mor l'Aicha El Khalloufy (alumna de 8 anys)
L'Aicha era la primera alumna magribina que havia tingut. Acabada d'arribar del Marroc, sense tenir ni idea de l'idioma, vaig compartir amb ella les dificultats d'una incorporació sobtada a una nova cultura. Però tenia una bona actitud i anava progressant.
I un bon dia al matí em van dir que havia mort. Que s'havia ofegat per la mala combustió del braser amb el que s'escalfaven a l'habitació on dormia.
Vam quedar astorats! Que difícil és assimilar una mort d'un infant així de cop i volta i d'una manera tan injusta i tan absurda!!
Durant una setmana va estar a la sala de vetlles d'una funerària mentre la família recollia diners i agilitzava els tràmits per traslladar el seu cos cap a Kasar el Kebir, on volien que quedés enterrada.
Durant aquella setmana em vaig involucrar en la història i vaig pensar que la nena es mereixia que tinguéssim un recordatori de la seva desaparició. I vaig pensar que seria maco que hi hagués representació de les dues cultures (àrab i catalana). Jo estava en plena etapa de lectura dels poemes de Martí i Pol i de seguida vaig tenir clar que hi havia uns versos que serien perfectes.
Llavors vaig anar al carrer Santa Llúcia de Manresa i vaig entrar en un bar magribí sense conèixer-hi ningú. Els vaig explicar la situació i allà, a peu dret, els vaig anar dient els versos en català i castellà perquè ells en transcrivissin el significat en escriptura àrab. I allà, moros i cristinas, desconeguts, però compartint el dolor i la compassió, vam enllestir-ho en un moment de respecte i confiança mutus, un moment molt intens que va esborrar diferències culturals i recels i em va demostrar que encara és possible la fe en l'ésser humà.

Després, amb això i una foto de l'Aicha, vaig anar a veure el David Díaz, amic dissenyador, que amb la seva sensibilitat em va muntar aquest recordatori.

26 de març de 2001: mor el Josep Vacas (amic i company de Nàufrags)
A hores d'ara ja sabeu tots que amb el Josep vam ser molt amics i vam compartir la creació d'un grup de música que es deia "Nàufrags", amb el qual ens ho vam passar molt bé. El 26 de març tornava de viure el cap de setmana seguint el Rally de Catalunya, va xocar amb un camió i va morir.
La seva mort va ser la més dolorosa i intensa que m'ha tocat viure. La que em va fer plorar més. La que em va fer viure més el dol, acompanyant els seus pares en els anys posteriors. La que a hores d'ara encara recordo més. Bé, no recordo la seva mort. El recordo a ell i a tot el que vam compartir molt, molt sovint.
No vaig tenir res a veure amb la confecció del recordatori dels seus funerals, però em va reconfortar molt que com a text haguessin triat els versos d'una cançó de "Nàufrags" ("Buscar el naufragi").

En aquelles setmanes vaig escriure moltes coses relacionades amb la seva desaparició, però, amb diferència, crec que el millor que vaig escriure és el poema "Comiat a l'estació".

I amb aquest poema acabo aqueta llarga notícia que dedico a la memòria d'aquestes 4 ànimes que comparteixen el fet d'haver-nos deixat en un mes de març.
Fins a sempre!

COMIAT A L'ESTACIÓ
Va avançant la primavera,
no ens espera.
I tu i jo encara ens estem acomiadant.
Algú es deu haver emportat
les teves maletes,
la teva veu, el teu somriure,
tantes coses de tu...
...que no sé ben bé de què m'estic acomiadant.

I torno a dir adéu a un altre tren que marxa,
però sento que a aquest tampoc no hi has pujat.
I torno a quedar-me sol a l'estació,
però segur que som tu i jo els que ens hi hem quedat,
que encara no hem acabat
d'acomiadar-nos.

I s'arruinarà l'empresa
perquè no comprem billets,
estem bé, quiets, aquí,
parlant de les nostres coses,
compartint, sense fer nosa,
els entrepans de rialles
i les velles carmanyoles
de petons de tots colors...

Se sent per megafonia
que arriben tots els trens tard
menys el que esperes tu.
El teu diuen que ha marxat
i diuen que hi has pujat,
però també estàs aquí,
com tants cops, al meu costat,
dient-me adéu, fins aviat
o fins mai o fins a sempre.

Caçapapallones

Aquests dies, regirant llibretes velles per una notícia que sortirà d'aquí a poc, vaig ensopegar amb aquest poema que em va provocar un somriure.
Parla de la sort i, malgrat tot, malgrat les retallades i les noves dificultats econòmiques per anar passant els mesos  i les mil i una petites coses que ens poden arribar a preocupar en el dia a dia, m'ha fet pensar que, en el fons, sóc un afortunat.
Tinc salut, feina, família, necessitats bàsiques cobertes.... I ara, a més, vacances, primavera...

... Sort que la vaig deslliurar... ;-)

CAÇAPAPALLONES (9-12-94)

La recompensa, el tresor d’aquell conte
que tres pirates buscaven pels mars,
avui la guardo dessota el coixí
i, quan m’adormi, la penso somiar...

La papallona genial que empaitava
es deia “Sort” i la vaig ben caçar.
Ara la guardo en un pot i respira,
però alguns em diuen que l’he de clavar
-ales esteses i agulles i un suro-.

Però si la clavo mai més volarà...

Li faig tres fotos i deixo que voli,
obro finestres i miro com fuig.
La “Sort” és viva i sols jo l’he tinguda
i crec que és bo que l’hagi deslliurat:
m’he portat bé i algun cop tornarà...

Museu d'Idees i Invents

Avui us vull parlar d'un museu de Barcelona que no sabia que existia fins fa pocs dies (bona recomanació de la cunyadeta Alarcón). Es tracta del Museu de les Idees i els Invents de Barcelona. Es troba al bell mig del Barri Gòtic de Barcelona, al carrer Ciutat, 7, just darrera de la Plaça de Sant Jaume. I això és un valor afegit ja que, abans o després de la visita, et permet una passejada per uns carrers molt emblemàtics i especials de la ciutat, totalment recomanables.
El museu recull tot de prototipus de coses que han estat inventades i fomenta la creativitat dels visitants. Els nens poden dibuixar un invent que no existeixi i el museu cada mes escull els tres millors, els patenten, els fabriquen i queden exposats.
Per passar del pis de l'entrada al de sota hi ha un tobogan; també hi ha un persicopi que permet, des de dalt, veure el que fan a baix; hi ha una exposició de làmines del invents del TBO del Profesor Franz de Copenhague; una taula de jocs interactius... i fins i tot als lavabos hi ha alguna sorpresa multimèdia...
A la sortida es poden comprar alguns dels invents que hi ha exposats a l'interior (un motllo per fer ous durs quadrats, un cotxe de joguina amb fulla d'afaitar incorporada per rapar-se el cap, una làmina de llum per llegir a les fosques...)
Vam anar-hi amb el Roc i l'Ona (entrada gratuïta amb el carnet del Super3) i els va agradar molt. I a nosaltres també.
O sigui que... ja ho sabeu!
Acabem amb unes quantes fotos tretes d'internet.

Cada invent té un petit vídeo il.lustratiu

El tobogan que ens porta d'un pis a l'altre.

La bàscula substitueix els quilos per divertits referents comparatius.

Un invent: micròfon i pal de fregar.

Un motllo que permet fer ous durs quadrats.

Junts ho farem possible

Només cal mirar el vídeo i fer-lo córrer!
Que no s'apagui la flama!

El futur de l'educació (o no...)

El dissabte 9 de març de 2013 al diari ARA vaig llegir una entrevista que li va fer la Sònia Sánchez a RICHARD GERVER, assessor de política educativa durant el govern de Tony Blair.
La vaig trobar molt interessant i volia destacar-ne algunes frases i fer-ne un petit comentari, però al final m'ha semblat que era prou interessant com per transcriure-la tota.

Si de cas us avanço uns destacats del que em van atreure més:

•  ...un mestre necessita un alt grau de comprensió emocional i empatia. Ha de fer que els alumnes se sentin bé amb ells mateixos. Això és un do...
• ...Cal deixar que el nen explori per ell mateix, que es pregunti coses i busqui ell les respostes, que caigui en els seus propis errors...
• ...a mesura que es fan grans cal buscar moments a la setmana perquè cadascun explori els seus propis interessos en grups de nens que tinguin el mateix interès, encara que siguin d’edats diferents...
• ...Entre els mestres que hi ha ara, cal buscar els més creatius i innovadors i unir-los perquè debatin i generin un procés de canvi que s’ampliï a la resta de la professió...
• ...El fundador d’Apple, Stephen Wozniak, em va dir un cop que ells no contracten ningú que necessiti un cap que li digui què ha de fer. Aquest és un repte fantàstic per a l’educació. Cal educar els nens perquè mai necessitin un cap...
• ...Per canviar la manera d’ensenyar no calen diners. No podem fer servir la falta de recursos com a excusa...

A veure què us sembla.

“L’educació ha de sortir de l’arena política”

Richard Gerver, assessor en política educativa del govern de Tony Blair, es va consagrar com a guru de l’educació quan el 2005 va guanyar el premi al millor director d’escola del Regne Unit, després de convertir una escola a punt de tancar en una de les més innovadores del món. Convidat per la UOC i la Fundació Bofill, Gerver va ser a Barcelona per explicar com cal educar per al futur.

Com cal educar per al segle XXI?
Ja no és per al segle XXI: els nens que educarem viuran al segle XXII. Avui s’ensenya els alumnes a dependre d’altra gent per a tot. Tots naixem lliurepensadors i amb ganes d’aprendre. Però en arribar a l’escola el primer que ens ensenyen és que l’únic aprenentatge important és el que ells et donaran. Aprenem a dependre de gent que ens digui què s’ha d’aprendre i com, i a ser examinats així. Això estava bé en el sistema industrial, però avui ja no serveix. Cal deixar que el nen explori per ell mateix, que es pregunti coses i busqui ell les respostes, que caigui en els seus propis errors. Ara a l’escola tot és control.

¿És partidari de les teories que advoquen per no separar per edats?
Els nens necessiten unes eines bàsiques, com la llengua i els números, que tots han de tenir i que quan són petits val més que aprenguin per grups d’edat. Però a mesura que es fan grans cal buscar moments a la setmana perquè cadascun explori els seus propis interessos en grups de nens que tinguin el mateix interès, encara que siguin d’edats diferents.

¿Mestres educats en el sistema antic poden ensenyar per al futur?
Aquest és el gran repte. S’ha d’atreure a la professió docent els perfils més emprenedors i creatius, fer l’ensenyament atractiu als lliure-pensadors. Ara, en canvi, atreu més gent d’ordre i control, que busca una feina estable i organitzada. Entre els mestres que hi ha ara, cal buscar els més creatius i innovadors i unir-los perquè debatin i generin un procés de canvi que s’ampliï a la resta de la professió. A més, s’ha de canviar la carrera de mestre i professor perquè aprenguin nous mètodes.

Què fa que un mestre sigui bo?
El nucli de l’educació és un procés humà, per això un mestre necessita un alt grau de comprensió emocional i empatia. Ha de fer que els alumnes se sentin bé amb ells mateixos. Això és un do, però les habilitats més importants, que són les comunicatives –més que no pas la intel·ligència o els coneixements–, s’aprenen. La carrera docent hauria d’incloure una part d’actuació i interpretació.

Fa temps que es parla de nous mètodes, però seguim igual. Per què?
Els primers culpables són els governs. Estan tan obsessionats amb els resultats que no permeten que els mestres canviïn perquè els segueixen avaluant de la manera tradicional. Els polítics han de tenir el coratge de fer canvis que no siguin populars.

¿El sistema PISA de l’OCDE encara no ha canviat la manera d’avaluar?
No, continua fent servir els mètodes tradicionals d’avaluació: mesura resultats acadèmics. Seguir el model de l’OCDE és un error enorme. Els governs haurien de mirar més l’índex GEDI (Emprenedoria i Desenvolupament Global) i menys l’OCDE. De fet, els països en els primers llocs de PISA, com la Xina, estan canviant radicalment el sistema educatiu per fer-lo més innovador i emprenedor. El Brasil, l’Índia, Corea del Sud i Singapur també estan fent aquests canvis, i Occident s’està quedant enrere. Això és un problema per al futur dels nostres nens, perquè l’economia tradicional no tornarà.

¿Educar per a l’economia del futur?
Podem aprendre molt de la manera de treballar d’empreses com Google, Apple i Facebook. El fundador d’Apple, Stephen Wozniak, em va dir un cop que ells no contracten ningú que necessiti un cap que li digui què ha de fer. Aquest és un repte fantàstic per a l’educació. Cal educar els nens perquè mai necessitin un cap.

Però aquí ara tenim les retallades.
Per canviar la manera d’ensenyar no calen diners. No podem fer servir la falta de recursos com a excusa. Si ensenyem els nens a no dependre tant del mestre i treballar de manera col·laborativa, podem crear diversos grups a l’aula i alliberar el mestre per atendre els que tenen més dificultats o els d’altes capacitats.

¿El govern ha de liderar el canvi?
Cada govern fa canvis però només per intentar millorar el que ja hi ha, no per canviar-ho. L’educació ha de sortir de l’arena política perquè es pugui transformar des de la base –els mestres– i no des de dalt. El sistema educatiu ha de retre compte, però sense control polític.