I continuem l'article de Martí i Pol amb la seva obra...
En la seva llarga i extensa obra poètica toca
temes lligats íntimament amb la seva experiència vital. Parla de la malaltia, de la qualitat de vida que li queda, de les morts viscudes i sobreviscudes, de l'amor... temes universals que parteixen de la seva pròpia experiència però en els quals tothom s'hi pot veure representat.
El poeta entén la vida com un
procés constant de coneixement i autoconeixement a partir del qual assoleix el seu constant creixement.
En els seus poemes es transpua una filosofia positiva i amable davant la vida. Sempre afronta les circumstàncies amb una
gran serenitat, desdramatitzant les limitacions de la malaltia i la mateixa fugacitat de la vida i procurant extreure’n sempre el que en troba de positiu. Accepta i aprèn a valorar la solitud, el silenci, el record dels que ja no hi són i la seva absència plena de presència.
Valora el que encara té en comptes de queixar-se del que ja no té i sempre
manté l'esperança en el que encara ens pot deparar el demà.
I tot això a través d'imatges boniques i suggerents a partir d'alguns recursos que domina a la perfecció:
- repeticions que potencien el missatge
- paradoxes contraposant conceptes oposats
- personalitzacions d’elements paisatgístics i de la natura
- interessants comparacions entre sentiments i etapes vitals amb elements de la natura
- un llenguatge ric i variat, però al mateix temps planer, senzill i comprensible
- una despreocupada independència de l'esclavatge de la rima. En té prou amb mantenir un ritme estricte dels versos per conservar l'estructura formal dels poemes
Tinc molts llibres de Martí i Pol, però per il.lustrar la seva obra he seleccionat alguns dels poemes que més m'han cridat l'atenció de "
Crònica de demà" (1977), "
Estimada Marta" (1978), "
Les clares paraules" (1980) i "
Llibre d'absències" (1985).
Començo amb un poema que quan vaig llegir ja fa molts anys em va provocar una fiblada d'emoció i em va fer agafar un bolígraf per escriure-hi a sota "
Gràcies a tu, Miquel". Es troba dins del llibre "
Estimada Marta" i diu així:
Confio molt que sempre hi haurà algun
desconegut que en llegir els meus poemes
se sentirà commòs, talment com jo
m’hi sento quan els escric. Hi confio
profundament, i puc imaginar
els clars estímuls de la descoberta,
la molt fecunda i estimable enveja
que establirà lligams irreversibles,
per tal com jo mateix n’he estat i en sóc
protagonista atent moltes vegades.
L’estimo ja des d’ara aquest lector
desconegut i amic. Sovint hi penso
i no tan sols en el moment d’escriure.
Entre ell i jo hi ha aquell profund amor
que per distant i net i essencial
no provoca ni dol ni patiment.
Ell ―ho sé bé― no faltarà a la cita
just al moment establert. Jo, des d’ara,
li’n dono ja sincerament les gràcies.
Continuo amb "
Parlem de tu" (del "
Llibre d'absències") que em va commoure quan el vaig llegir i del qual vaig utilitzar un fragment per a un recordatori en la mort d'una alumna que va morir massa jove:
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
I acabo amb una selecció de fragments que m'han agradat i il.lustren algunes de les característiques que us he comentat anteriorment.
Desitjo que us agradin:
Dispersa i vehement,
la vida és l’abegot
que brunz un sol instant
i es perdrà dins la tarda,
no el riu, solemne i dòcil,
que lliurarà les aigües a una mar
que el faci perdurable...
(A trenc de fosca)
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou...
(Ara és demà)
Tot és anar de la gent a la gent,
passant per un mateix cada vegada, (...)
Tot és la urgent necessitat de dir
que res no muda i tot és diferent, (...)
Tot és anar de la gent a la gent
amb vent als dits i sang a les genives.
(Pendís)
Tots els colors de tu i un sol color.
Ara que saps que ni la mar ni el vent
no repeteixen mai el mateix so
i que el silenci no és un pou eixut,
pots bé reprendre sense por costums
mig oblidats, projectes i desigs.
Tot es mesura des d’aquest present
que tens al cap dels dits i és un ocell
sorprenentment agosarat i viu.
(Interludi)
...Tenies
por de caure en el buit i t’aferraves
a les fustes corcades dels records
que no hem viscut. Prou que pesa la vida
per afegir-hi, a més, el llast enorme
de tot allò que hauríem pogut fer...
(Algues, encara)
Algú pentina els cabells de la tarda.
Pels esbarzers dels crits
la llum no s’esparraca.
si mor –i ha de morir-
serà de cansament,
i aleshores la nit n’engolirà les restes.
Al fons del pou hi haurà, com sempre, estrelles.
(Paràbola)
Definitivament desposseït
de xarxes i de veles
i només, tant se val,
mínimament feliç,
i encara a estones,
aquest estiu inesperat que em creix
membres amunt
s’entesta a convertir cendres en foc
i a desvetllar marees i marors.
(A distància)
(...) Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s'omple
molt lentament el càntir de la tarda.
(del llibre “Estimada Marta”)
Molt he estimat i molt estimo encara
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica. (...)
(del llibre “Estimada Marta”)
(...) Clavo,
volenterós, les ungles a la nit
per obrir carreranys a tots els somnis.
(del llibre “Estimada Marta”)
Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquesta solitud sense després (...)
Tots els camins són bons per fer camí.
(del llibre “Estimada Marta”)
Possible fos, i ara mateix faríem
un gran salt endavant, o potser enrere,
per quedar sols, i lliures, i feliços.
I encendríem fogueres de concòrdia
i amb vi, danses i amor celebraríem
la plenitud finalment assolida.
Possible fos. Però ja saps que el temps
no pot sotmetre’s ni manipular-se
i saps també que el cos, prudent, refusa
certs moviments, certes impertinències.
Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui
fer camí pas a pas, i tanca els ulls
davant aquells que constantment agiten
estendards amb anuncis i proclames.
Tens el que tens i res més. Fes-te en mar
o bé queda’t en terra, tant se val,
però no esperis dons ni meravelles.
(No esperis dons)
(...) Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te. (...)
(...) i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
(Calladament)
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.
(Després)
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.
(Estenc la mà)
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
(Lletra a Dolors)
(...) Viure és aprendre’s
part dedins d’un mateix, mentre observem
com en la placidesa de les coses
se’ns apaivaguen els sentits i ens creixen
arrels que convertim, a poc a poc
i sense esforç, en un passat riquíssim.
(El passat)
