Ja no em faig pipi

No sabeu el temps que feia que volia posar aquesta notícia al picalapica!!
L'ONA JA NO ES FA PIPI AL LLIT!!!!
I és que han estat 20 mesos de canviar llençols, llevar-se a mitjanit, fer i desfer llits, dormir amb ella al nostre llit de través...
El 13 de novembre del 2010 ens va dir que ja no volia portar més bolquers i vam començar molt il.lusionats aquesta aventura. Vam posar un paperet a la nevera (com havíem fet amb el Roc) i anàvem marcant amb gomets els seus èxits (color verd) i fracassos (color vermell). Van anar passant els mesos sense massa progressió. A vegades passava 4 dies seguits sense mullar els llençols però després encadenava setmanes seguides pixant-se cada nit. En el recull de fotos he posat el full de l'octubre del 2011. Després d'un any de gomets aquell mes va acumular 28 gomets vermells i només va aguantar-se el pipi 3 nits...
Va haver-hi temporades esgotadores. Per exemple l'estiu passat vam provar de llevar-la a mitja nit i ens posàvem el despertador cada dia una mica més tard, però els resultats eren totalment irregulars i desesperançadors. Més d'un cop li vam proposar si volia tornar-se a posar bolquers, però ella mai no va voler tornar enrere.
I finalment aquesta primavera els resultats van començar a ser cada cop més il.lusionants. Com que estava aprenent a llegir vam reforçar el treball dels gomets amb lletres que enganxàvem al capçal del seu llit per formar la frase "JA NO EM FAIG PIPI". Si no se li havia escapat posàvem una lletra. Si se li escapava la treiem. Les ratxes de dies seguits sense escapar-se cada cop s'anaven fent més llargues, tot i que després es veien trencades per uns quants dies de llençols molls altra vegada. Al final vam aconseguir tenir tota la frase formada, però encara no hi havia una continuïtat prou consolidada.
Però aquest mes de juny de 2012 va encadenar els darrers 19 dies del mes seguits amb gomets verds i va fer un total de 24/6. Vam parlar-ho amb l'Anna i ens va semblar que ja havíem arribat a l'objectiu i per fi vam poder-li fer entrega d'un regal que feia mesos que li havíem comprat i li guardàvem per quan arribés aquest moment. A les fotos del reportatge podreu veure de què es tractava.
Ja ens imaginem que algun altre dia s'escaparà algun pipinot traïdor, però creiem que ja podem cantar victòria i dir que L'ONA JA NO ES FA PIPI!!
Visca!!

Nous projectes

De tant en tant, quan tot està estabilitzat, apareix el repte com un bolet. De cop i volta algú et planteja un nou projecte, et llancen una proposta o potser només ets tu mateix que decideixes posar a la pràctica aquella idea que havia anat madurant mica a mica i li arriba el moment d'esdevenir realitat.
Són moments d'incertesa, de dubtes, a vegades fins i tot de por, també d'esforç, de paciència i d'esperança i fe en tu mateix per fer-los tirar endavant i no defallir en l'intent.
I, si finalment les coses surten bé, seran moments de realització personal, d'orgull i satisfacció, gasolina per tal que en el futur puguem afrontar-ne de nous amb el pòsit i el bon regust que ens haurà deixat la consecució d'aquests.

I a que ve aquest rotllo? Doncs resulta que ara mateix em trobo en un d'aquests moments en que dos projectes estan intentant tirar endavant.

1.- D'una banda estem fent obres a casa per convertir en estudi unes golfes que des de la construcció de la casa havien estat sense obrar. De primer no eren ni tan sols accessibles i havien quedat amagades rere una placa de guix. Més endavant vam fer-hi una escala per poder-hi accedir, però només servien com a "magatzem" de trastos vells.
Però la idea hi era. I, com formiguetes, tots aquests anys hem estat estalviant per un dia poder-hi arribar a fer un ampli i còmode estudi. I ara estem aquí. Barallant-nos amb la pols i les inevitables molèsties dels industrials que van treballant-hi... Barallant-nos amb el vertiginós descens dels nostres estalvis a mesura que anem pagant a cadascun dels que van passant a fer la seva feina i patint per si acabarem tenint prou diners per completar l'obra... Però mica a mica tot va avançant i sembla que falta poc per fer realitat el projecte llargament projectat i esperat.

2.- D'altra banda m'he posat al capdavant d'una nova revista que vol veure la llum a Calders. Després que l'ajuntament decidís deixar de publicar "El Castell de Calders" cada mig any, ha sorgit el repte de fer una nova revista independent. L'Associació del Veïnat de Calders hi posa la infrastructura i a mi m'han encarregat que fes un projecte de revista: que pensés les seccions i els possibles continguts, que busqués l'equip de col.laboradors... Si no hi ha cap contraordre el repte és treure un "número zero" el proper 22 de juliol i això vol dir que estem anant a contrarellotge per tancar articles i tenir-ho tot a punt d'aquí a pocs dies per poder anar a impremta. Però costa trobar gent que s'hi vulgui comprometre i de moment m'està tocant fer molts dels papers de l'auca.

I tant en un cas com en l'altre, l'aparició d'aquests  nous projectes provoca un cert terrabastall i desajustaments. De cop falten hores perquè en passes a dedicar moltes a aquestes noves tasques. I llavors queden coses per fer, desatens aspectes de la feina i del dia a dia familiar, et costa arribar a tot arreu... I al mateix temps tens por de fallar i no estar a l'alçada de les expectatives dels nous projectes...
Són dies de nervis, d'adrenalina, d'incertesa, de dubtes... Però diuen que el dubte és creixement i seguim endavant amb la il.lusió i l'esperança que tot acabarà bé i que d'aquí a unes setmanes podrem gaudir del nou estudi ja acabat i que veurà la llum el "número zero" d'aquesta nova revista que esperem que tingui acceptació al poble.

Ja ho sentireu a dir. De moment us deixo amb unes fotos de les primeres fases de transformació de les nostres golfes en el futur estudi.

3 anys del picalapica

3 anys de picalapica!!!
Això és una dada incontestable... tan incontestable com que ara no passem pas pel moment més prolífic ni brillant quant a continguts...
Però no defalliré, almenys de moment. Ja arribarà el moment de trobar temps per preparar més i millors articles que vagin omplint de continguts aquest bloc.
El 2009, des d'aquell 1 de juliol, vaig escriure-hi 24 entrades.
El 2010 el vaig omplir amb 118 notícies.
El 2011 vaig superar totes les marques amb 127 articles.
I en el que portem de 2012 aquesta serà la notícia 54.
Un total de 323 articles en que he parlat de tot, principalment de reflexions i experiències, de notícies familiars i de cançons, de cròniques de concerts, de petits plaers o de poemes...

Francament, a part de recordar l'aniversari no sé massa què dir i m'agradaria molt que em regaléssiu uns quants comentaris (si pot ser "de qualitat") explicant què heu trobat al picalapica durant aquests 3 anys.
De fet el picalapica és tan vostre com meu i només té sentit si hi ha algú que el llegeix. Per això avui m'agradaria donar-vos la paraula i escoltar el que em vulgueu dir, més enllà d'un obvi i sincer:

PER MOLTS ANYS!!!

La crisi i els que la pateixen

La crisi... ens passem el dia sentint-ne parlar per les notícies, a la ràdio i a la televisió... Sabem que és un problema greu i real, però fins que no ha començat a tocar realment a gent que tenim a prop (i per sort de moment encara no ens ha tocat a nosaltres...) no n'hem acabat de prendre consciència.
Tenim amics, veïns i companys de feina que, per culpa de la crisi, han perdut la seva feina en primera persona. Hem compartit alguns dels neguits que atormenten aquestes famílies: la frustració del que s'ha quedat sense feina, el seu periple per fer arribar el currículum a tot arreu, les mil i una entrevistes de feina que per un o altre motiu acaben sense èxit, els problemes per arribar a final de mes, les renúncies progressives, el patir per tal que la situació no afecti els fills i les seves activitats...
I a més a més, l'esforç heròic per intentar aparentar davant la resta de la gent una normalitat que ha deixat de ser-ho. Aquella ganyota quan s'ha de dir que no a alguna cosa que temps enrere haguessin tirat endavant sense dubtar-ho perquè no saben si aquells diners faran falta per una altra cosa. Aquella tristor quan t'expliquen els pocs mesos que queden per seguir cobrant l'atur i l'immens precipici que es veu al final d'aquell període...

Realment hi ha molta gent que ho està passant molt malament i els que encara no hi hem arribat és molt difícil que arribem a posar-nos en el seu lloc i entendre per tot el que estan passant.

Però avui estic molt content perquè una companya de feina, que a més és amiga, ens ha donat la millor notícia que ens podia donar: el seu home, a poques setmanes d'extingir la prestació de l'atur ha trobat una feina. Comença dilluns. I, després de la salut, és el millor que li podíem desitjar i ESTEM CONTENTÍSSIMS per ells.
Enhorabona, amics. Sabem que heu patit molt i us mereixíeu aquest regal. Esperem que hagi canviat definitivament la sort i us retorni la pau i la felicitat.
Don't forget your smile!! ;-)

Charles Chaplin "Charlot": un geni

Feia molt temps que volia fer aquesta entrada elogiant la genialitat d'un artista com Charles Chaplin "Charlot". No conec tota la carrera artística del personatge, però els fragments d'informació que me n'han anat arribant sempre m'han provocat un somriure i un profud sentiment de respecte i admiració.
I tot això es va veure encara ampliat quan fa uns mesos vam anar amb el Roc a veure una projecció de la pel.lícula "City lights" (Llums de la ciutat) al Centre Cívic de Calders. Érem només nosaltres dos com a espectadors, la pel.lícula era en blanc i negre, muda i de tant en tant sortien diàlegs escrits en anglès. Amb tots aquests condicionants seria fàcil pressuposar que el Roc es va avorrir com una ostra i que vam marxar abans d'hora, oi? Doncs res més allunyat de la realitat. La vam veure tota i moltes vegades ens vam anar enriolant tots dos davant dels divertits gags del còmic anglès. I si algú aconsegueix comunicar, divertir i emocionar un nen de 7 anys l'any 2012 amb un producte de 80 anys d'antiguitat fet amb uns mitjans molt més limitats dels que tenim a l'actualitat per a mi és indiscutible que es tractava d'un geni.
Charlot és un actor privilegiat per la seva facilitat per comunicar emocions amb l'expressió de la cara i els moviments del cos. Només per això ja tindria un paper a la història del cinema. Però a més a més era el guionista de les seves pel.lícules, és a dir, s'inventava les històries i els gags. I a més a més les dirigia, és a dir s'encarregava de donar les instruccions precises per tal que allò que estava dissenyat prèviament acabés traslladant-se fidelment a la pantalla. I a més a més era l'autor de moltes de les músiques de les seves pel.lícules, un complement gens menyspreable en l'època del primer cine sonor. I en les seves pel.lícules va combinar l'humor amb pinzellades de crítica social i política. En definitiva: un GENI!!

Acabo amb un curtmetratge que per a mi representa tot un exemple del que he explicat. En poc més de 3 minuts, Charles Chaplin fa una exhibició de recursos dramàtics per fer evolucionar una història i de recursos gestuals i corporals per comunicar les emocions al públic. I, el que és més admirable, és que ho aconsegueix amb els mitjans de fa uns 80 anys. La petita història transmet i et fa estar enganxat amb cada nou gir argumental:

• primer es queda fatalment tancat a la gàbia d'un lleó endormiscat quan li cau la balda accidentalment, 
• després troba una porta que el podria salvar, però resulta que a l'altre cantó de la porta el perill és encara pitjor,
• després una safata està a punt de caure i despertar el lleó, però aconsegueix salvar-la acrobàticament,
• després ha d'intentar esmorteir els lladrucs del gos que podrien despertar el lleó, 
• després quan li arriba la dona que el podria salvar hem de contemplar com es desmaia i per tant li allarga l'agonia al protagonista,
• finalment el lleó es desperta i, sorprenentment, s'acosta a ell però l'ignora i torna a apartar-se'n,
• llavors en Charlot presumeix de valent davant la dona -que finalment ha tornat en si i li obre la balda- i s'acosta al lleó,
• però llavors aquest fa intenció d'atacar-lo i en Charlot surt a tota pastilla i acaba enfilat dalt de tot d'un pal des d'on fa unes divertides acrobàcies i acaba baixant poèticament.

IMPRESSIONANT!!
Primer per idear tota aquesta trama argumental que ens mante en tensió durant 3 minuts i mig amb constants girs imprevisibles.
I en segon lloc per trobar la manera de dur la idea a la pràctica amb els mitjans de l'època i amb uns animals salvatges que devien ser-hi realment ja que no podia jugar amb els efectes especials de l'actualitat...
Ho dic per última vegada: UN GENI!!