Números especials

En l'últim article parlava dels números com a causants de maldecaps quan s'han de recordar en contrasenyes, però avui volia tractar els números des d'un altre enfocament ben diferent, el d'aquells números que per alguna raó ben poc racional ens acaben resultant especials, màgics, simbòlics...
Per exemple, recordo que quan vaig començar a sortir amb l'Anna (fa ja... gairebé 25 anys...!) jo vivia a casa dels meus pares i teníem el número de telèfon 873.08.25. Quan vaig saber que el número de telèfon de l'Anna era 872.28.05 el meu cor enamorat va voler veure en aquella coincidència de les darreres 4 xifres dels nostres números de telèfons, un senyal dels Déus que beneïen el nostre incipient amor.
Està clar que es tractava d'una casualitat i que barrejant les 4 xifres (0-2-5-8) podria haver trobat uns quants telèfons a Manresa, però... qui hagués desoït un senyal tan màgic de l'atzar??

Hi ha gent enamorada del 46 del Valentino Rossi, del 10 del Messi, del 23 del Michael Jordan, de l'any de la seva data de naixement... Hi ha el cas del Lluís Carreras (ex futbolista i ara entrenador) que sempre havia portat el dorsal 7 i la seva vida està farcida de dates i anècdotes a l'entorn d'aquest número.
Doncs per a mi el meu número especial és el 26.
El dia que li vaig demanar a l'Anna per sortir era un 26 de juliol, justament el dia del seu sant. En els primers mesos d'enamorament celebravem cada dia 26 de cada mes com una nova fita en la nostra relació.
Quan vam prendre la decisió de casar-nos vam voler que també fos en un 26 de juliol, just 8 anys després de començar la nostra aventura. I quan és dia 26 o quan veig un 26 escrit en algun lloc, jo no hi veig un número qualsevol, sinó que hi veig "el nostre número".

Segur que molts també teniu un cas semblant de simpatia per algun número concret per alguna raó especial. Algú vol compartir-los?

Sóc més que un número

Al matí arribo a l'escola, engego l'ordinador de la classe i em demana la contrasenya: "marti69". Després vull publicar una notícia al bloc de cicle mitjà i em demana la contrasenya: "4b-1112em". Al migdia connecto el mòbil i he de posar-li la contrasenya "9691". Vaig al caixer a treure diners i em demana la contrasenya: "1969". Després vaig al gimnàs i per entrar he de posar el dit en un lector d'empremtes digitals i la contrasenya: "25.342".
Al vespre des de l'ordinador faig vàries coses:

• consulto la llibreta de La Caixa amb la contrasenya "629580MARTIN"
• consulto la llibreta del Banesto amb la contrasenya "8038"
• publico una notícia al bloc picalapica amb la contrasenya "calderi69"
• consulto el meu correu electrònic amb la contrasenya "calcal69"
• omplo les notes dels meus alumnes amb el programa gestor i la contrasenya "fzytws"

I a més a més potser em demanen els números de telèfon, el número del DNI, el número de la Seguretat Social, la matrícula del cotxe...

En fi, que està clar que sóc molt més que un número. Sóc una llarga sèrie de números i lletres amagats en mil i una contrasenyes que he de memoritzar o portar apuntades en algun lloc (que he de recordar quin lloc és).
I ja hi ha dies que m'ho de rumiar més d'una vegada per recordar-les. I penso que quan em vagi fent més gran (que segurament encara tindré assignades més contrasenyes vinculades a més serveis telemàtics) em serà molt difícil tenir suficient memòria per gestionar tot això i em tornaré vulnerable o un geni de les mil i una estratègies per recordar... recordar... això... ara m'he quedat en blanc... de què us parlava?

Ai, mare que patirem!

(totes les contrasenyes d'aquesta notícia són inventades 

i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència)

Que els diners circulin!

Ahir em van passar un correu que vaig trobar molt divertit, però, a més, amb un punt per a la reflexió perquè tinc la sensació que, darrere de l'humor, segur que hi ha una part de raó.
És en castellà, però no tinc temps de traduir-lo. Us l'ofereixo tal i com me'l van pasar.

Es agosto, en una pequeña ciudad de la costa, en plena temporada cae una lluvia torrencial y hace varios días que la ciudad parece desierta. Hace tiempo que la crisis viene azotando este lugar, todos tienen deudas y viven a base de créditos.

Por fortuna, llega un millonario, forrado de guita y entra en el único pequeño hotel del lugar. Pide una habitación. Pone un billete de 100 euros en la mesa de la recepcionista y se va a ver las habitaciones.
El jefe del hotel agarra el billete y sale corriendo a pagar sus deudas con el carnicero. Este toma el billete y corre a pagar su deuda con el criador de cerdos.
Al momento éste sale corriendo para pagar lo que le debe al molino proveedor de alimentos para animales.
El dueño del molino toma el billete al vuelo y corre a liquidar su deuda con María, la prostituta a la que hace tiempo que no le paga. En tiempos de crisis, hasta ella ofrece servicios a crédito.
La prostituta con el billete en mano sale para el pequeño hotel donde había traído a sus clientes las últimas veces y que todavía no había pagado y le entrega el billete al dueño del hotel.

En este momento baja el millonario, que acaba de echar un vistazo a las habitaciones, dice que no le convence ninguna, toma el billete y se va.

Nadie ha ganado un centavo, pero ahora toda la ciudad vive sin deudas y mira el futuro con confianza!!!

MORALEJA: ¡¡¡SI EL DINERO CIRCULA SE ACABA LA CRISIS!!!  

WhatsApp...alabrados

Durant aquests dies que he estat capficat i atabalat amb la feina dels informes de final de curs, he estat en contacte amb dues aplicacions relativament recents en el món de la telefonia mòbil.
Es tracta de WhatsApp i Apalabrados (Angry Words).
El WhatsApp permet l'intercanvi de missatges curts de text (amb adjuncions d'imatges, etc) de manera gratuïta entre els clients que comparteixen l'aplicació.
L'Apalabrados és el joc de l'Scrabble de tota la vida per jugar-hi a través dels mòbils i tablets de manera còmoda i divertida.
Segurament els coneixeu d'anomenada perquè últimament tothom en parla i hi ha força gent enganxada. Fins i tot m'ha arribat a mi...! Doncs volia fer una petita i prescindible reflexió comparativa entre els dos elements a l'entorn de la seva immediatesa o asincronia i les conseqüències que se'n deriven.

Els WhatsApp per a mi no deixen de ser els SMS dels darrers anys però sense haver de pagar per enviar-los ni rebre'ls. Però veig que per a algunes persones han adquirit el caràcter de telegrama urgent. Hi ha gent que quan rep un WhatsApp deixa tot el que està fent per contestar-lo, que es passa un dinar amb el telèfon sobre la taula i agafant-lo cada cop que sona la música d'haver rebut un WhatsApp i contestant-lo immediatament. Com si fos de mala educació no contestar-lo, quan jo crec que és pitjor desatendre les persones que comparteixen taula amb tu per contestar missatgets pel mòbil. L'altre dia em va semblar sentir per la ràdio que fins i tot en algun país la justícia havia hagut d'especificar en una sentència que haver rebut un WhatsApp no és garantia que la persona que l'ha rebut l'hagi llegit, en algun tipus de demanda judicial en que aquesta dada hauria estat esgrimida per alguna de les parts.

En canvi el joc de l'Apalabrados és totalment asincrònic. És a dir que un jugador fa la seva tirada i l'altre la rebrà però contestarà quan li vagi bé. A vegades cal rumiar bé la combinació amb les lletres que tens al faristol, cal reflexionar sobre l'estratègia de la partida, intentar ocupar les caselles bonificades i procurar que el contrincant no les pugui aprofitar... I això no pot fer-se en dos minuts o sigui que sovint es deixa passar temps fins que no es troba una estona més llarga i tranquil.la per rumiar bé la tirada. Aquesta estona llarga poden ser dies... Jo mateix en aquests dies de feina frenètica he reduït molt la meva participació al joc i ningú no s'ha pas enfadat perquè tothom entén que puc estar fent una cosa més important i necessària...

Passaria el mateix si ho féssim quan rebem un WhatsApp?

No sé per què, però crec que no.
Ens estem convertint en esclaus dels WhatsApp....?
Potser perquè temo la resposta jo encara vaig amb un telèfon més antic que no disposa d'aquest servei.
Jo encara envio i rebo SMS... i els contesto quan puc!

Estranya sensació

Va passar fa uns dies, en plena voràgine de feina. Quan quedaven només 3 dies per entregar els informes de final de curs i les hores anaven passant a molta més velocitat de la que jo podia aplicar per treure-me-la de sobre. Ja feia uns dies que no tenia cap estona lliure, que empalmava la primera jornada (feina a l'escola), amb la segona (feina de casa i atenció als nens) i amb la tercera (feina d'escola a casa i a contrarellotge). La pila de roba per planxar anava creixent i tot semblava confluir per ofegar-me i acabar amb la meva resistència...

...però de cop vaig tenir una revelació. Va ser una estranya sensació i de cop i volta vaig sentir que ja no havia de preocupar-me, que faltava molt poc per sortir-me'n, que si m'organitzava ho quadraria tot i podria tornar a tastar la pau.
La sensació no tenia imatges però més endavant n'hi he posat jo una per explicar-la...

...hi hauria com una immensa bola caient sobre meu a punt d'esclafar-me, però de cop... la imatge es quedaria congelada, tot immòbil, i jo veuria que la trajectòria de la bola cauria molt a prop meu, però que no em tocaria, que jo m'escaparia pel costat, aliè a tot el terrabastall, després del qual quedaria un silenci deliciós.
Un silenci del qual estic a punt de gaudir, d'aquí a uns quants dies, no gaires. Al balcó, en una nit plàcida i estelada, amb un Jim Beam a la mà i respirant serenament sense fer res. Només recordant com una cosa llunyana l'estré en el qual he estat immers.
Ja falta poc.
Però estic tranquil perquè sé que aviat hi arribaré.
En tinc la certesa...
... estranya sensació!