El meu amic va coix i moix

Tinc un amic que és un gran lector d'aquest bloc i fa molts dies que es troba malament. Un dia va fer un sobreesforç i es va fer mal al genoll. Després d'aguantar uns dies amb molèsties va anar al metge i li van fer la baixa. Però abans que estés recuperat, va demanar l'alta voluntària perquè sentia que havia de tornar a l'escola.
Excés de professionalitat? No seré pas jo qui el jutgi aquí. Ell ja sap el que penso.
Però el cas és que cada dia va més coix. I cada dia fa més mala cara. Perquè li fa mal. I perquè el procés s'està allargant molt i està pendent de proves i de visites mèdiques que es dilaten en el temps. I mentrestant li fa mal. I van passant els dies.

Em sap molt de greu, Miles.
I espero que et donin hora ben aviat.
I que trobin exactament quin és el problema que tens al genoll.
I que et diguin qui és el remei que has de seguir.
I que el segueixis.
I que et curis.
I que no vagis coix.
I que no facis mala cara.

Però mentrestant jo vull posar un granet de sorra perquè facis bona cara. L'altre dia que et vaig veure que anaves coix (com el macabre acudit de la il.lustració que espero que t'hagi fet somriure "cojeo...luego existo") em va venir al cap la idea de jugar amb la paraula "COJO" que és com tu ho diries perquè la teva llengua materna és el castellà. Doncs aquí van unes quantes xorrades per fer-te somriure, amic. Això i uns quants petons de colors.

¡Rojo, que te COJO! (polític)
Si no me curo, reCOJO y pá casa. (pràctic)
Si no me curo me aCOJO al convenio y COJO la baja. (laboral)
Esto que me está pasando es aCOJOnante. (apocalíptic)
Si me dan a elegir, esCOJO curarme un poquito cada día a partir de las cinco. (platònic)
Cada día cuando pongo el pie en el suelo, me enCOJO de dolor. (real)

i, sobretot,

Miles, eres un amigo COJOnudo. (de tot cor)

El "Ratoncito Pérez" i la fantasia

Fa unes setmanes al Roc li va caure la primera dent i tots plegats vam tenir clar que aquella nit passaria el "Ratoncito Pérez" a endur-se la dent, que calia posar-la sota el coixí i que alguna cosa hi deixaria a canvi.
No n'havíem parlat prèviament, ni vam tenir gaires dies per preparar-nos, ni teníem cap precedent proper, però aquest personatge fantàstic va instal.lar-se entre nosaltres amb una gran naturalitat.
I va ser maco viure aquella excitació no prevista. La del Roc il.lusionat per saber què trobaria sota el coixí. I la nostra, improvisant què hi posaríem.
Però tot va seguir el guió normal: el Roc es va trobar un paquetet amb una nota manuscrita del Ratoncito Pérez i dins hi havia un conte i 2 paquets de cromos.

Al cap d'una setmana, li va caure la segona dent i en la nota que el Roc li va escriure al Ratoncito, li demanava si li podia deixar alguna cosa per al mal de coll... Ens va emocionar aquella confiança en els poders del seu recent descobert amiguet fantàstic i la candidesa i la inesgotable capacitat d'imaginació i fantasia dels nens.

Com el tió.
Jo mai no havia fet cagar el tió de petit, però amb l'Anna vam decidir que volíem viure aquesta tradició amb els nostres fills. El primer Nadal jo estava tan o més nerviós que els nens (bé, segurament més perquè el Roc era moooolt petit). Veig tanta inconsistència en el muntatge del tió que cada any penso que ens cosiran a preguntes i no podrem respondre-les: Com pot ser que un tronc mengi peles de fruita i després cagui regals? Per què l'hem de picar perquè cagui? Per què quan marxem del menjador no es veu cap volum sota la manta i quan piquem ja és evident que a sota hi ha un munt de regals? Per què tots marxem a cantar a una altra habitació menys l'avi?
Però els menuts no volen fer d'investigadors del C.S.I., ells només volen viure la màgia i la il.lusió d'aquests episodis fantàstics i segueixen el protocol sense qüestionar-se res. Només rebent amb unes pletòriques cares d'alegria i felicitat els regals que els ha cagat el tió... És un moment molt especial que recomano a tothom perquè veure les expressions dels infants en aquells instants no té preu.

Quina sort que tenen els infants de tenir aquesta capacitat de sorprendre's amb la màgia de la fantasia!! Sense analitzar ni qüestionar res del que és inexplicable...
Tant de bo nosaltres poguéssim posar el nostre carnet de l'atur sota el coixí i la fada de l'INEM ens hi deixés una nova feina cada cop que ens quedéssim sense...
O poguéssim posar un ninot que representés la malatia que no ens deixa dormir sota una manta i, després de clavar-li unes quantes bastonades i cantar unes cançons, ens trobéssim el regal de recuperar la salut...
Seria maco, oi?

Però potser si això ens passés, en comptes de gaudir-ho, començaríem a preguntar-nos com ha estat possible, formularíem hipòtesis, descartaríem possibilitats, buscaríem informació que ens donés una raó lògica al que havia passat...
Vet aquí una altra cosa que hem de recuperar de la nostra infantesa: més imaginació, més acceptació de la realitat (sobretot quan és positiva)... I en comptes de fer-nos tantes preguntes, gaudir del moment.
(perdoneu però encara estic sota la influència de la lectura de "El Petit Príncep"...)

Nervis i epidermis

Ara ja estic a punt d'acabar els informes. I a més puc fer-ho tranquil.lament des de casa, aprofitant els 6 dies seguits d'aquest aqüeducte festiu. Però fins ara he passat unes setmanes de molta feina i nervis...

Nervis??
Molta gent es deu sorprendre perquè tinc una fama reconeguda de persona tranquil.la que no es posa mai nerviosa per res.
I és veritat... però és mentida.
M'explico.

A mi no m'imposen situacions que poden provocar el pànic en altres persones, com el fet de parlar (o cantar) en públic o assumir algunes responsabilitats. Tampoc no m'espanten els terminis de les feines que he d'entregar. Intento relativitzar-ho i projectar-me al futur sabent que assoliré els objectius proposats perquè habitualment així ha sigut.
Sovint quan la gent del meu voltant s'esgarrifa, està excitada i atabalada, jo els sorprenc amb la meva aparent calma i seguretat... però el meu cos no pensa exactament el mateix.

D'una manera o altra tots passem els nervis. Hi ha qui els exterioritza posant-se histèric, de mal humor o cridant... Hi ha a qui li provoquen una llaga d'estómac... Hi ha a qui li treuen la gana o li provoquen una fam de llop... Hi ha qui s'aprima o s'engreixa... Hi ha a qui se li posen a l'esquena en forma de contractura a les cervicals o a les lumbars...
I a mi a la rifa m'ha tocat patir-los a la pell.

Aquestes últimes setmanes m'atacaven unes picors incontrolables. Malgrat el meu seny i la meva suposada serenitat i templança no podia parar de gratar-me i, dia rere dia, la meva pell va anar acumulant els senyals d'aquestes picors:

• D'entrada a alguns dits de les mans se'm tanquen els porus de la suor i em surten unes petites ampolles. Amb la picor me les començo a fregar, s'inflen, s'acaben rebentant i em provoquen lesions que quan comencen a cicatritzar em deixen alguns dits amb l'aparença d'un leprós. Això ho tinc diagnosticat com a neurodermatitis (o dermoneuritis, mai no recordo l'ordre dels factors) i dishidrosi palmar. Hi ha algunes cremes que teòricament ho podrien millorar però l'experiència em diu que és un procés irreversible un cop comença i que sempre segueix el mateix lamentable patró.
• Un altre lloc on el atacs de picor són desquiciants és sota els bessons de la cama dreta. De tant gratar-me acabo escamant-me la capa superficial de la pell i em queda un aspecte grisós, de microcràters irritats.
• Aquest cop un altre lloc on m'ha afectat la picor ha estat als colzes. De tant rascar-me, la pell ja rugosa dels colzes em quedava com inflada i enfadada, com si m'haguessin picat les abelles.
• Un altre lloc del meu cos que s'apuntava a la festa ha estat la cintura. De fet tota la zona on em queda la marca del cinturó, des del moment que em despertava era el primer focus de picor i rebia l'enèrgic i violent rascat dels meus dits que només s'aturaven quan ja semblava imminent l'aparició de les primeres ferides.
  

En fi. Per sort, tal i com arriben, aquests picors van minvant a mesura que em vaig traient la feina de sobre i acaben desapareixent. Mica a mica l'epidermis torna al seu aspecte habitual i jo recupero la meva serenitat fins que arribi el proper final de trimestre, si és que abans no hi ha algun altre disgust que em desencadeni la reacció en cadena.
Misèries per compartir i mites per ensorrar, ara que puc començar a parlar-ne en passat.

Donant

Fa dies que fan l'anunci de la Marató de TV3 d'enguany i va sobre la regeneració i transplantament d'òrgans i teixits. Ahir van fer un documental per presentar el disc que cada any fa la Marató (com sempre un bon regal mutu que ens permet col.laborar amb la causa, a canvi d'adquirir un bon grapat de versions de cançons) i ens vam tornar a emocionar. Com cada any.
Però aquest any ja començo amb els deures fets.
Ja fa mooolts anys (encara vivia a casa dels meus pares) que vaig fer el pas i duc el carnet de donant a la cartera. Crec que els meus familiars ho saben i si arribés el moment espero que la meva desgràcia servís per millorar la vida d'algunes persones.
Per a mi és una decisió molt fàcil i lògica. Un cop morts no ens serveixen per a res i poden salvar vides. Penso que tots hauríem de ser donants perquè tots som potencials receptors si mai tenim una malaltia o accident.
Com el fet de fer-se donant de sang.
I aquesta és la meva primera contribució a la Marató 2011: us animo a què, si encara no ho sou, us feu donants. De sang i d'òrgans. I us ho dic des de l'exemple i des del convenciment.
Podeu trobar més informació a:
Donació i transplantament
Marató 2011
Banc de sang i teixits

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS

Vaig de bòlit. Final de trimestre. Feina de l'escola a cabassos: exàmens, informes, observacions, àlbums, concert de Nadal... A casa quan els nens dormen i s'acaba amb la feina domèstica, toca posar-se davant de muntanyes de papers o de l'ordinador i cremar-se les celles fins que el cos claudica i oneja la bandera blanca demanant la rendició.

I enmig de tot això, em vaig assabentar que "Els Amics de les Arts" estan enregistrant el seu nou disc que es titularà "Espècies per catalogar" i que començarien la gira amb dos concerts a Manresa, al teatre Kursaal, els propers 8 i 9 de març.
I el dia que es posaven les entrades a la venda jo era davant de l'ordinador intentant ser dels primers i no quedar-me sense. I ho vaig aconseguir.
El divendres 9 de març de 2012 anirem de concert amb l'Anna a veure i gaudir de les cançons i el bon ambient que generen "Els Amics de les Arts".
I això enmig d'aquests moments de caos i nervis per la feina que se'm menja, és com una bombona d'oxigen que em permet projectar-me i pensar en coses agradables que em depararà el futur.
Aquesta i moltes més!
Me'n vaig a fer informes...