La cançó del picalapica

El dia 1 de juliol de 2011, aquest bloc del picalapica va fer 2 anys i vaig deixar-ne constància en forma de notícia. Us vaig presentar una cançó que era el meu regal d'agraïment per aquests 2 anys de seguiment i us vaig prometre que un dia d'aquest estiu us la trobaríeu penjada al bloc.
Doncs el dia ha arribat.
Avui podreu sentir la cançó i veure'm tocar-la.
I no només això. Amb l'ajut inestimable de l'Anna (de la "meva" Anna, si és que hi ha Annes d'algú) us puc oferir un vídeo més elaborat. M'hi podeu veure a mi cantant la cançó, però hi ha intercalades unes quantes imatges que han format part d'aquests 2 anys del bloc (imatges que majorment he manllevat d'internet... ningú no és perfecte...).
La cançó combina les sensacions i sentiments que compartim tots els qui ens trobem pel bloc, parla dels continguts que hi trobem i explora totes les possibilitats d'homofonia de "picalapica" (picar de menjar, picar d'enfandar-se, repicar de les campanes, picar de picor, picar la porta, la pica del safareig, picar la curiositat...).

He de donar molt les gràcies a l'Anna per tota la seva implicació en aquest vídeo:
...per la constància en la tediosa feina d'enregistrar la cançó diferents vegades (la té més que avorrida) una matinada d'agost...
...pel bon gust i la iniciativa a l'hora d'alternar els enquadraments de la gravació de manera que hi ha primers plans dels dits (que aniran molt bé per si algú vol practicar els acords de guitarra), plans mitjos en que se'm veu de cos sencer tocant, plans curts de la cara...
...per la paciència a l'hora d'anar atenent les meves peticions sobre com s'havia de fer el muntatge del vídeo amb les diferents imatges i el moment en que havien de sortir...
...per la sensibilitat i el domini del programa informàtic que li han permès fer propostes que han anat millorant el producte final...
...i per tantes coses que van més enllà d'aquest vídeo...

MOLTES GRÀCIES PER TOT, ANNA!!!

Bé i ara ja només us falta gaudir (espero i desitjo) de la cançó i, si sou tan amables, donar la vostra opinió. Us deixo amb la lletra i el vídeo.

PICALAPICA

Pica la Pica d’Estats a la porta... no l’obre ningú.
Pica la gana d’un bon pica-pica... i només piques tu.
Pica la porta del picalapica... sigues benvingut.
Si et pica, rasca’t i ara no et “piquis”... segueix somrient.

Visc al carrer de la Pica d’Estats i un dia vaig fer un bloc,
hi escric de filosofia barata de mil i un colors.
Fotos de viatges i coses que em passen hi acaben sortint,
cançons, concerts, aficions i l’estrella: els petits plaers.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Picalapica, no passes fronteres però trobes mots nous:
“petits plaers”, “llum al final del túnel”, “petons de colors”,
“complicitat”, “abraçades”, “somriures”, “gaudir del moment”,
“emocionar-se”, “tenir els ulls oberts”, “valorar el que tenim”.

Picalapica és el lloc de trobada que fem servir els grocs,
aquí s’escriu i es llegeix amb els ulls, però molt més amb el cor.
Si hi ha uns quants dies sense novetats les trobem a faltar
i quan un dia també això s’acabi, una altra en vindrà.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Si no podeu veure el vídeo des d'aquesta plana, cliqueu aquí.

Passejar per una llibreria

Fa uns dies vaig haver d'anar ben d'hora a Manresa i, com que era molt a prop, vaig gaudir d'un dels petits plaers que feia temps que no practicava: passejar per una llibreria.
Vaig entrar al Parcir a un quart de deu. Acabaven d'obrir i no hi havia ningú. Vaig anar passejant per les piles de llibres de les novetats i seguint uns passos progressius. Primerament només és la vista que es va deixant seduir per les portades. Llavors hi ha alguns llibres que demanen un pas més: agafar-los entre els dits i sospesar-los mentre es llegeix la contracoberta amb la petita sinopsi de l'argument. Encara hi ha un grup selecte que et demanen un tercer pas: fullejar l'índex o fins i tot obrir-lo a l'atzar i llegir un fragment, com qui paladeja el vi d'una ampolla en un tastet, sabent que no la comprarà.
Evidentment parlo d'aquest passejar sense pressa per una llibreria (no pas d'entrar-hi anant de cara a la idea per comprar una cosa concreta i marxar). Les llibreries sempre m'han atret com un petit temple de cultura i, si tingués temps i calers en sortiria sempre ben carregat (tot i que ara a casa ja no queda espai físic per entaforar-hi més llibres).

Recordo com m'havia passat a les desaparegudes llibreries Xipell i Símbol de Manresa, a la Sobrerroca Centre, a l'aparador de la llibreria Roca del C/Sant Miquel, a la botiga de còmics del "2 de Piques". Em passava quan abans no hi havia l'Abacus a Manresa i anàvem un cop l'any, a l'estiu, al de Barcelona i en sortíem carregats de tot tipus de llibres (novel.les, poesia, educatius per a l'escola...). En passa quan entro en una llibreria d'una ciutat on estic de vacances (a Cadaqués, a Calafell...)
Sempre m'han atret les llibreries perquè hi veig un munt de coses que m'interessen, que m'agradaria llegir i que voldria tenir a casa per consultar sempre que volgués.

I aquesta sensació també l'he tingut en dos altres escenaris:
1.- Quan rebo el llibret de la programació del teatre Kursaal i començo a llegir els espectacles que hi programen. Voldria anar a veure'ls tots: teatre, dansa, circ, música clàssica, música moderna i fins i tot els infantils. Després el temps disponible i la butxaca m'obliguen a fer una selecció, però d'entrada...
2.- Quan anava a les botigues de discos d'Andorra amb els meus avis fa molts anys (tot eren vinils...). Anava badant per tots els prestatges i tenia ganes d'agafar-ho tot: jazz, bandes sonores, pop-rock...

I sé que a altres persones els pot passar en altres escenaris: en una botiga de roba, en una ferreteria, en un Saló de l'Automòbil...
Cadascú té els seus interessos, però a mi em passa passejant per una llibreria: un petit plaer ben econòmic...

Sigean: una reserva africana

Del 28 al 30 de juliol vam fer una escapada a França amb el Guiu i la Rat. L'objectiu era la reserva africana de Sigean, però vam fer diferents etapes per no cansar-nos tant de trajectes llargs i, de passada, veure més coses (al final de la notícia hi ha fotos de tot).
El primer dia vam sortir de Calders i fent l'itinerari Vic-Olot- Figueres-La Jonquera, vam arribar a la Vallée des Tortues, al municipi de Sureda (a uns 30 km de la frontera, després de 2 hores i 20 minuts de sortir de casa).
És un parc amb unes 25 espècies de tortugues, des de les típiques de Florida que podem tenir a casa, fins a les elefantianes de les Seychelles. A part de veure totes aquestes tortugues hi ha una zona amb jocs per als nens, moltes taules per dinar de picnic, una mena de gimcana amb jocs visuals i curiositats. És perfecte per fer una aturada quan ja passes de les 2 hores de viatge, dinar i veure coses que mai no has vist.
Després vam acabar d'arribar fins a l'Alberg de Perpinyà (uns 30 km. més) i ens hi vam instal.lar. És un alberg una mica deixadet, però una opció assequible per fer camp base i poder anar el dia següent a Sigean.

L'endemà, després d'un discret esmorzar, vam recórrer els 50 km que ens en separaven i vam arribar a la Reserva Africana de Sigean al cap d'uns 45 minuts. Per aquells que només han vist animals salvatges al circ o al zoo de Barcelona, és una passada. Primer es fa un recorregut en cotxe per diferents àrees on els animals corren lliurament. Un estruç et pot picar el retrovisor i un lleó se't pot posar davant de la carretera i has d'esperar que marxi. Això sí, amb els vidres ben tancats i sense fer el burro. Després d'uns 45 minuts d'aquesta experiència, s'aparca el cotxe i es té tot el dia per visitar una mena de parc zoològic, amb la diferència que els animals tenen molt terreny per sentir-se més còmodes que als típics zoos que hem visitat. Fins a les 8 del vespre tens temps per acabar baldat d'anar amunt i avall mirant animals, la majoria d'ells propis de la sabana africana.
Als nens els encanta un tancat amb cabretes on poden entrar i acaronar-les.

L'endemà vam deixar l'alberg de Perpinyà i ens vam adreçar a Vilafranca de Conflent (una horeta per fer uns 50 km.). És una vila emmurallada amb 2 carrers principals plens de botigues d'artesania. No hi poden entrar els cotxes (excepte els dels vilatans) i té un cert encant, tot i que ja ens va agafar una mica cansats. Té una fortificació espectacular dalt d'un turó (Fort Liberia), les muralles són visitables i també tres coves força espectaculars (les Canaletes, les Grans Canaletes i la Bastera), però tot s'havia de pagar i nosaltres ja estàvem cansats. També hi passa el famós "Tren Groc" de la Cerdanya que recorre la Catalunya Nord a poca velocitat i amb vistes espectaculars, però tampoc no el vam agafar (calen més de 4 hores que ja no teníem per anar i tornar). O sigui que al final només vam fer una passejada per la vila i vam marxar per buscar un lloc més a prop de la frontera per dinar.

Vam travessar uns alts cims dels Pirineus amb paisatges espectaculars durant una horeta més i finalment ens va agradar una àrea de picnic a Sallagosa, a només uns 10 km. de Puigcerdà on vam fer l'últim dinar. Després vam tirar fins a Alp on vam fer un cafè i ens vam acomiadar abans d'agafar el túnel del Cadí. I uns cap a Manresa i uns cap a Calders.

Van ser 3 dies ben macos on vam veure moltes coses maques i els tres cosinets s'ho van passar d'allò més bé... i els grans també.

Cabanes als arbres

El dia 26 de juliol vam anar a celebrar els 16 anys de casats, 24 de relació i el sant de l'Anna a les "Cabanes als arbres".
Com que no podíem entrar-hi fins a les 4 de la tarda, al matí vam anar a visitar un preciós racó de Catalunya que encara mai no havíem visitat: els cingles de Tavertet. És un d'aquells poblets que són final de carretera, poques cases però molt ben endreçades, grans i noves però fetes respectant l'arquitectura d'abans amb pedra, fusta, porxos i jardins. Però el millor de Tavertet és fer una petita caminada i descobrir les vistes espectaculars des dels cingles que l'envolten. De cop i volta s'acaba el camí i et trobes davant d'un precipici esgarrifós, amb una silenciosa vall als teus peus (o el pantà de Sau) i una immensitat que et commou.
Després de dinar a Tavertet vam posar rumb a St. Hilari Sacalm que és on es troben les Cabanes.

Enmig d'un bosc d'avets i faigs hi ha 10 cabanes escampades penjades pels arbres, fetes totalment de fusta, a uns 8 metres sobre el nivell del terra. No hi ha electricitat ni aigua corrent i estan totalment integrades dins del bosc.

(Amb les fotos del final de la notícia podreu entendre-ho tot millor i
visitant la web acabareu de veure-ho tot més clar i us entrarà el cuquet d'anar-hi)

Quan arribes a la recepció et donen un kit de supervivència: un frontal per a cadascú, una emisora de ràdio per poder contactar amb ells en cas de necessitat i un plec d'instruccions de com funciona tot el que hi ha a la cabana (el wàter sec, l'aigua, l'estufa de parafina, les espelmes, el plànol de la zona, l'emisora...). Vas caminant, seguint uns discrets indicadors, i al cap d'un quart d'hora arribes a la teva cabana. Hi accedeixes per una passarel.la i, des de la plataforma de fusta que hi ha sota la cabana t'hi enfiles per una escala com les de les lliteres. Obres el pany i ja ets dalt. Hi ha un petit balcó amb vistes al Montseny i una única habitació decorada amb elements de l'Ikea sobre la fusta. Senzill, però efectiu i molt agradable.
Hi ha una taula, 4 cadires, un sofà-llit, un puff i un llit gran. Una petita pica amb una gerra d'aigua no potable i un wàter sec (el menys agradable de l'habitació tot i que el sistema de serradures realment és efectiu i no deixa escapar les olors). Al mig de la cabana el tronc de l'arbre que la presideix. I per tot arreu espelmes perquè quan el sol se'n va a dormir tot queda a les fosques.

Malauradament no vam poder gaudir de les vistes del Montseny ni de la nit estelada perquè va estar tota la tarda i tota la nit plovent, però ens va agradar molt el muntatge i l'ambient que es creava.
Per sopar vam anar al restaurant de la masia i va ser més que correcte. A la masia hi ha la recepció; el restaurant; dutxes i lavabos; dues sales de descans amb sofàs, llibres, mapes, música...; accés a internet; una piscina i algunes habitacions convencionals per si algú no és prou agosarat per enfilar-se a les cabanes dalt dels arbres.
Al matí et trobes l'esmorzar en una cistella al peu de la cabana que pots fer pujar amb una corriola...
En fi, una experiència molt recomanable i que potser intentarem repetir per veure si tenim la sort de poder-la viure sense pluja. Molt original i diferent, ideal per desconnectar (no hi ha tele, ni cobertura per als mòbils) i relaxar-se i amb tots els ingredients per aconseguir una vetllada romàntica.
Ah! I que consti en acta que aquest gran regal ens el va fer la meva cunyadeta, la germana de l'Anna. Gràcies, Rat!

Un poema d'amor

Aquest passat 26 de juliol va fer 16 anys que estem casats (i 24 anys de relació...!).
Vam anar a les "Cabanes als arbres" (ja us ho explicaré en una altra notícia més endavant) i allà vaig portar el dossier del nostre casament que recollia els textos i cançons que es van llegir a la cerimònia (al final d'aquesta notícia us presento la portada d'aquest dossier amb una divertida i encertada caricatura del nostre company de feina, l'artista Jaume Serra). Cadascún dels convidats tenia un d'aquests dossiers a la cadira per poder seguir la cerimònia i endur-se'l de record.

Doncs vam estar rellegint-lo i recordant aquell dia i vaig redescobrir un poema que vaig escriure com a comiat dels nuvis. Em va agradar molt tornar-lo a llegir perquè, d'una banda, em va semblar que no havia perdut la seva força literària amb el pas dels anys i, d'altra banda, perquè estic orgullós de poder dir que encara manté tota la seva vigència perquè: ENCARA ENS ESTIMEM, desafiant el pas del temps.
No vull pas dir que siguem una parella ideal ni que sigui tot perfecte, eh? Evidentment tenim els nostres alt-i-baixos, però en conjunt encara somriem, ens respectem i, per descomptat, ens estimem.
Bé, us deixo amb el poema:

Som dos illots d'imperfecció
estranyament atrets i a la deriva
en l'immens oceà que és la vida...
Dues meitats que l'atzar amagà
i, amb un somriure, trapelles dolents,
hem descobert i ajuntat i ara encaixen...

Anna i Eladi. Res més, però res menys.
Noms sempre junts que escriuren història.
Tan diferents... Desafiant previsions
i creuant rius amb l'amor sempre eixut.

Siguem sincers: poc podem oferir-vos.
Avui veniu i això ja ens fa feliços.
Si ens coneixeu, impediu que canviem
perquè aquí, avui, davant de tots vosaltres,
volem aturar el temps i fem un pacte etern:
sempre ens estimarem!!