Recopilatori musical

Ara que, qui més qui menys, canviarà el ritme de vida i tindrà més temps per al gaudi personal, us ofereixo un recull de les cançons que han sonat al meu bloc al llarg d'aquests 2 anys de vida (he exclòs les meves pròpies perquè això ja seria un altre tema). Mirant-les en perspectiva, penso que és una bona selecció per vàries raons:

1.- En primer lloc per la qualitat musical (i sovint literària) de les cançons escollides.
2.- També pel seu caràcter pioner: sovint han estat cançons descobertes en un moment inicial de popularitat i, per tant, des del picalapica hem tingut el privilegi d'escoltar-les abans que es fessin famoses arreu. En altres casos es tracta de propostes minoritàries que no tenen difusió als grans mitjans i que hem pogut gaudir des d'aquí.
3.- També perquè la llengua catalana té un paper preeminent dins d'aquesta selecció. De fet només hi ha 6 de les 22 cançons cantades en altres llengües (2 en anglès, 1 en brasiler i 3 en castellà).
4.- La majoria dels enllaços corresponen a vídeos i, n'hi ha uns quants que trobo d'una gran bellesa i originalitat. És un altre valor afegit.

I dues curiositats:
* Més o menys surto a una recomanació musical per mes.
* Els dos únics grups que repeteixen menció són els "cracks" del moment a Catalunya: Els Amics de les Arts i els Manel. I és de justícia pels grandíssims discos que han fet.

Bé i sense més preàmbuls us deixo amb el Recopilatori Picalapica (estiu 2009-estiu 2011). Espero que us agradi!

• JOAN MIQUEL OLIVER - Arbre que mira farola
• ASSTRIO - Pampi's Groove
• CELESTE ALÍAS - Leaozinho
• ELS AMICS DE LES ARTS - Jean Luc
• QUIMI PORTET - Massa
• BUHOS - Minut 92
• DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES - Mejor
• LE PETIT RAMON - No puc fer res més sino plorar
• ELS CONVIDATS - Començar de nou
• EL PESCAO - Me da lo mismo
• JOAQUÍN SABINA - Que se llama soledad
• ELS AMICS DE LES ARTS - Bed & Breakfast
• MARIA COMA - Gat
• GLEE - Smile
• SIDONIE + LOVE OF LESBIAN - Somriu
• ÒSCAR BRIZ - Carolina dins d'un pou
• TERÀPIA DE SHOCK - Sense tu
• MINE! - Pastís
• MANEL - Aniversari
• MANEL - Benvolgut
• ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN - Bigoti vermell
• ELS CATARRES - Jenifer

Gimcana mèdica

Estic arribant al final d'una entretinguda gimcana mèdica que m'ha organitzat la sanitat pública.
La partida va començar el dilluns 27 de juny en que vaig començar a tenir tos i mal de coll. La cosa va anar en augment fins que el dimecres vaig agafar febre i vaig anar a Urgències al CAP d'Artés.
Un metge em va visitar, em va auscultar, em va dir que els pulmons estaven nets i va decidir que l'únic que tenia era el coll molt irritat. Va diagnosticar: FARINGITIS i TRAQUEITIS. Com a tractament em va posar:

• SEKISAN - xarop per a la tos
• PARACETAMOL - per a la febre
• IBUPROFÈ - per a la febre i la inflamació

L'endemà, dijous 28 de juny, tornava a tenir febre, a part que seguien augmentant la tos i el mal de coll. Per tant vaig decidir tornar a anar d'Urgències al CAP d'Artés. Un metge diferent em va tornar a visitar, em va tornar a auscultar i em va tornar a dir que els pulmons estaven nets, però que el coll estava molt irritat i que a més a més veia que començaven a sortir unes plaques blanques. Va diagnosticar que, a part de la FARINGITIS I TRAQUEITIS, m'estaven sortint unes ANGINES.
Va dir que el Sekisan no servia per a res, que per a la tos només anava bé la codeïna, però que no me'n volia receptar perquè "si prens codeïna no cagaràs i cagar és important" (paraules textuals). Em va receptar:

• AMOXICILINA - antibiòtic per a les angines
• IBUPROFÈ- mantenir-lo per a la febre i la inflamació
• SINUS - per a fer bafos i estovar la tos

Vaig anar fent el tractament però la tos i el mal de coll seguien augmentant i vaig començar a despertar-me a les nits amb atacs de tos que no podia tallar ni controlar. Diumenge, 3 de juliol, vam decidir que allò no podia continuar i vaig anar d'Urgències a l'Hospital General de Manresa (noves instal.lacions molt agradables i àgils i un bon tracte). Allà em van auscultar i em van trobar "pitos" (sibilacions), em van fer una radiografia i van trobar una zona de condensació al pulmó dret. Em van diagnosticar BRONQUITIS i PNEUMÒNIA. Em van tenir un quart d'hora amb una mascarilla amb un broncodilatador i em van tornar a corregir la medicació:

• AMOXICILINA - mantenir l'antibiòtic per atacar la pneumònia
• SALBUTAMOL - inhalador broncodilatador per a la bronquitis
• ROMILAR - xarop per a la tos

Els següents dies vaig quedar-me força encallat. Hi havia estones que no tossia tant, però d'altres que tossia moltíssim. I a les nits continuava despertant-me amb atacs de tos. A més a més vaig començar a agafar unes dècimes de febre als vespres. Per tant, veient que allò no avançava, el dimecres 6 de juliol, vaig tornar a anar d'Urgències a l'Hospital General. Un altre metge. Una nova exploració. Nova radiografia i... ta-txan! l'àrea de condensació de la pneumònia ha augmentat!! Em fa fer una analítica de sang i orina. Espero una hora i mitja per saber els resultats: tot bé. Conclusió: l'antibiòtic és massa fluix i ineficaç per a la pneumònia. Canvi de medicació:

• ACTIRA - nou antibiòtic més adequat per a les pneumònies
• SYMBICORT - inhalador broncodilatador amb cortisona
• ACETILCISTEÍNA - per treure els mocs del pit

En 10 dies m'han diagnosticat 5 malalties diferents (suposo que alguna deuen haver encertat) i m'han receptat 10 medicaments diferents, alguns dels quals només he utilitzat un dia perquè l'endemà me'ls han canviat.
Tot un joc de pistes que em fa pensar que alguna cosa no acaba d'anar prou bé a la sanitat pública...

O això o és que estaven rodant un capítol de "House" amb càmera oculta i jo era el conillet d'índies al que van fent diagnòstics i tractaments que no funcionen i substitueixen per d'altres fins que al final del capítol l'encerten i li salven la vida...
Espero haver arribat al final del capítol!!!

Una postal... "abans tot això eren camps"

L'altre dia vam rebre una postal del meu pare que va estar una setmana d'excursió fent sortides amb bicicleta pel Pirineu. Una postal de Barruera, a la Vall de Boí.
Ara ja no s'envien postals...
I vaig recordar com en el nostre primer gran viatge, fent l'Inter-rail, a Praha, el 1994, vam dedicar tota una tarda a escriure un munt de postals (per a la família, per als amics, per als companys de feina...). Potser vam escriure 30 o 40 postals. I vam haver de buscar segells i l'oficina de correus per enviar-les. I segur que vam fer que molta gent tingués un somriure quan la van rebre.
Abans s'enviaven postals... Però ara ja no.

Ara enviem un SMS. O un e-mail. O pengem una foto al Facebook. O al Twitter. O fem un àlbum Picasa i donem l'adreça perquè la gent es miri les fotos per internet. O fem un àlbum Hoffman i l'anem a ensenyar. O fem un muntatge en DVD de fotos i vídeos que resumeixen el viatge. O pengem la informació al nostre bloc....

Com han canviat les coses!! A vegades, quan estic fent classe amb els meus alumnes i els explico alguna cosa de la meva infantesa i veig les cares que fan, me n'adono de com han canviat els temps entre la seva infantesa i la meva...

• Abans les màquines de fer fotos anaven amb un rodet i s'havia d'esperar que el rodet fos ple i portar-lo a la botiga i esperar uns dies perquè et tornessin les fotos revelades...
• Abans els telèfons tenien una rodeta amb els números i s'havia de fer rodar tantes vegades com números havies de marcar i tots els telèfons anaven amb un fil...
• Abans les teles eren en blanc i negre i només hi havia 2 canals (tv1 i tv2)...
• Abans els cotxes només tenien cinturó de seguretat als seients del davant i no hi havia cadiretes per als nens...
• Abans si havies de buscar informació per a un treball, a Manresa havies d'anar a la biblioteca del Peguera o a la del carrer Guimerà i demanar a la bibliotecària que et busqués algun llibre que en parlés (no existia internet)...
• Abans els professors podien fumar a les classes i dintre de les escoles...
• Abans ningú no recollia els excrements dels gossos amb una bosseta de plàstic (ara encara falta que el civisme arribi a uns quants, però Déu n'hi do!)...

"Abans tot això eren camps"... dic ara quan em refereixo als barris de nova creació de Manresa (la zona de la Parada, de Cal Gravat, de la FUB... I aquesta si que és una frase definitiva que marca una separació cronològica entre dos interlocutors. Perquè jo recordo quan el meu avi m'explicava "abans tot això eren camps" i ara ja sóc jo qui pot dir-ho als meus fills o als meus alumnes.
I això vol dir que el temps ha anat passant. Que encara que no m'ho sembli ja tinc 42 anys. Que ja fa molts anys de moltes de les coses que recordo: han passat 19 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, fa 20 anys que treballo al col.legi Oms i de Prat, fa 24 anys que vaig començar a sortir amb l'Anna (i 16 que estem casats)...

És curiós i apassionant constatar com han canviat les coses en aquests anys, com ara convivim amb tota normalitat amb coses que no existien a la nostra infantesa (ordinadors, internet, telèfons mòbils, escànners, targes de crèdit, càmeres digitals, cafeteres de càpsules, assecadores, rentaplats....) i hem estat capaços d'anar-nos adaptant a aquest món tan canviant.
No és pas un sentiment dolent, ni de tristor, ni de nostàlgia... és la constatació de la velocitat i la profunditat dels canvis, de veure com per als meus fills és totalment normal posar-se a jugar a l'ordinador, buscar un vídeo al youtube o agafar un avió per anar de vacances... coses que jo no vaig fer fins que ja era un home fet i dret.

L'altre dia vam rebre una postal del meu pare des de Barruera i ens va sorprendre, però ens va agradar. Gràcies, pare.

Jugar a ser músic

El dissabte 2 de juliol es va celebrar la festa de fi de curs de la Llar d'Infants EL TREN BLAU de Calders i, com l'any passat, em van demanar si podia col.laborar fent-hi l'animació musical.
L'any passat vam fer-ho amb l'Albert Estrada, vam preparar un repertori amb totes les típiques cançons infantils que saben els nens d'aquestes edats i vam interpretar-lo amb dues guitarres.
Aquest any l'Albert em va tornar a avisar i em va dir que seríem 3 perquè s'hi afegia el Josep Sanz, una altre pare de la Llar d'Infants, que havia tocat instruments de vent amb grups de música tradicional i portaria la tarota (una mena d'oboè de la tradició musical catalana). I també em va dir que aquest any ell portaria el baix en comptes de la guitarra.
Vam trobar-nos tots 3 un parell de dissabtes i vam jugar a ser músics, que per a mi és un joc molt divertit, molt emocionant i molt interessant.
Tocàvem una cançó i després de tocar-la, miràvem de treballar-la per enriquir-la. I això vol dir mirar si en un altre to pot quedar millor, provar-la de fer en diferents ritmes (més dansa, més tranquil.la, més reagge...), mirar l'estructura (començar només amb un instrument, quantes estrofes cantades i quantes instrumentals, com les intercalem...), quadrar l'inici i el final de la cançó... Així mica a mica anàvem retocant les cançons fins que les deixàvem de la millor manera que sabíem.

I quan va arribar el tercer assaig (només dos dies abans de l'actuació) jo vaig ser conscient que no podria cantar amb les angines i els atacs de tos que tinc i vaig demanar la col.laboració de la Cèlia Vila (una noia del poble que canta molt bé, a part de tocar la guitarra i el violoncel). I, per sort, ens va dir que sí.
Vam fer el tercer assaig, ja amb la Cèlia de cantant, i vam haver de retocar unes quantes coses perquè el seu to de veu és molt diferent del meu i havia de sentir-se còmoda cantant. Vam decidir l'ordre del repertori i vam quedar el dissabte de la festa, una hora i mitja abans de l'inici, per muntar-ho tot (cables, amplis, micros...) i fer una última repassada de dalt a baix (el que seria un assaig general).
Aquest assaig general ja va sortir molt bé i l'actuació encara més. Vam sonar molt compenetrats i compactes. Les cançons fluïen a nivell rítmic i melòdic. A partir d'un punt els nens i els pares van començar a ballar i ja no van parar. El baix de l'Albert anava jugant i fent venir ganes de ballar, la tarota del Josep oferia la melodia amb una musicalitat molt agradable, la guitarra anava fent un coixí per tot plegat i la veu de la Cèlia va estar millor que en cap dels assajos anteriors.
Quan vam acabar tothom ens va felicitar molt entusiastament i alguns fins i tot ens van dir que hauríem de fer un disc perquè sonava molt bé. Però el millor és que nosaltres mateixos vam acabar molt contents perquè érem conscients que efectivament havia sortit rodó.

Ens ho vam passar molt bé. En tots els assajos previs construint mica a mica el que havia de ser l'actuació i finalment el dia mateix de la festa.
Jo m'ho vaig passar molt bé, treballant al costat de músics. Jo encara que canti, toqui la guitarra i faci cançonetes no em puc considerar músic perquè em falten molts coneixements i experiència. Per això m'ho vaig passar tan bé jugant a ser músic, podent gaudir d'aquest procés de creació de l'espectacle.
I només em queda per dir: gràcies Albert, Josep i Cèlia!

2 anys del picalapica

A poc a poc i sense fer gaire soroll, avui celebrem els dos anys de creació d'aquest bloc. Tot i que no va ser fins el gener de 2010 que vaig començar a escriure amb l'assiduitat que ara mantinc, l'1 de juliol de 2009 vaig començar a posar continguts al bloc arrel d'un curset telemàtic i vaig aprendre la majoria de coses necessàries per mantenir-lo.
No em vull enrotllar i només vull dir: MOLTES GRÀCIES. I, amb el perill de deixar-me algú (a qui ja demano disculpes anticipades per si es dóna el cas), ho vull personalitzar en aquells que tinc més constància que van passant-hi i fent-hi aportacions:
a l'Anna Alarcón; als meus pares Eladi i Ana; als meus germans Olga, Raquel, Judit i, sobretot, Sergi (el Txetxu);, als meus sogres, Josep i Mª Dolors; al Miles; a la Jemina; a la Dolors i el David; a la Pilar de Solsona; a la Carme; al "perqueno" i els seus amics de Calders; al Sergi de Calders..., a la recent S.A.... i a tots els amics, coneguts, saludats i anònims de la blogosfera que de tant en tant passen pel picalapica i fan que el nombre de visites vagi creixent constantment. I als que, sense ser-hi, també hi són...

Per a tots vosaltres havia preparat un regalet.
Fa un temps vaig fer un text que explica el que significa això del picalapica i vaig convertir-lo en cançó. Doncs aquí la teniu. Volia enregistrar-la en vídeo i deixar-la penjada perquè sentíssiu com sona, però ni he tingut temps ni tinc veu perquè ara mateix estic amb angines. Però algun dia d'aquest estiu us la trobareu penjada al bloc.
Espero que us agradi i que per molts anys ens puguem seguir trobant per aquí.

PICALAPICA

Pica la Pica d’Estats a la porta... no l’obre ningú.
Pica la gana d’un bon pica-pica... i només piques tu.
Pica la porta del picalapica... sigues benvingut.
Si et pica, rasca’t i ara no et “piquis”... segueix somrient.

Visc al carrer de la Pica d’Estats i un dia vaig fer un bloc,
hi escric de filosofia barata de mil i un colors.
Fotos de viatges i coses que em passen hi acaben sortint,
cançons, concerts, aficions i l’estrella: els petits plaers.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Picalapica, no passes fronteres però trobes mots nous:
“petits plaers”, “llum al final del túnel”, “petons de colors”,
“complicitat”, “abraçades”, “somriures”, “gaudir del moment”,
“emocionar-se”, “tenir els ulls oberts”, “valorar el que tenim”.

Picalapica és el lloc de trobada que fem servir els grocs,
aquí s’escriu i es llegeix amb els ulls, però molt més amb el cor.
Si hi ha uns quants dies sense novetats les trobem a faltar
i quan un dia també això s’acabi, una altra en vindrà.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.