Musiquetes...

Si encara no ho feu, no patiu... aviat ho fareu. Aviat us trobareu cantussejant en qualsevol moment d'aquest estiu la cançoneta "I wish that I could see you soon" de Herman Düne.
Què? No us sóna de res, oi?
Doncs és la cançó de l'anunci d'aquest any de l'Estrella Damm.
Recordo el primer cop que vam veure l'anunci a casa i la reacció que vam tenir. L'anunci està bé, però en la previsible línia de la col.lecció "Mediterráneamente": joves guapos i despreocupats que es coneixen a l'inici de l'estiu i envoltats de paisatges fantàstics (sota el patrocini de la famosa cervesa) acaben enamorats gràcies a les vivències compartides.
Però us volia parlar de la música...

Quan la vam sentir, amb l'Anna vam dir que la cançó d'aquest any no era pas tan bona com la dels altres anys. Però després de dir-ho vaig pensar que segur que al cap d'uns quants dies de campanya ferotge l'hauríem sentit tantes vegades que ja ens començaria a agradar i, enganxosa com és, acabaria sent una de les cançons de l'estiu. I ja anem per aquest camí.
I això és el que ens fan sempre. Fan que ens agradin les cançons que ells volen que ens agradin. Ens manipulen com volen. Només necessiten posar-nos-la a totes hores i, si pot ser, acompanyada d'imatges estimulants. I al cap d'uns dies ja som nosaltres solets que diem "quina cançó més guapa!"
Per això és tan difícil formar-se una cultura musical pròpia perquè has de defugir les radiofórmules i els bombardejos televisius i buscar més enllà per poder trobar "altres músiques", que també existeixen i que poden tenir molta més qualitat i originalitat, però que serà molt difícil que ens arribin a les oïdes amb tot el "soroll" que fan les altres. Cal exercir un paper actiu i crític per poder-hi arribar.
I això que amb la música em sembla força clar i evident, segur que passa amb tots els altres aspectes de la vida (la roba, la literatura, el cinema, el menjar, les joguines, la informació, l'opinió...).
Alerta amb les musiquetes!!

Som polièdrics

Aquests dies que estic de baixa estic llegint una biografia del John Lennon ("Las muchas vidas de John Lennon" d'Albert Goldman, Ed. Lumen) i a mesura que la vaig llegint em vaig esgarrifant perquè descobreixo una persona molt diferent del personatge que jo havia admirat dels Beatles.
Si ens hem de creure el que publica el sr. Goldman després de 6 anys d'investigació i entrevistes personals amb els protagonistes (amics, familiars, empleats i tothom qui va estar al voltant del personatge) hi havia molts John Lennon i la majoria feien por. L'agressiu i violent que podia picar brutalment a qualsevol a les primeres de canvi, el que maltractava les seves parelles, el que pràcticament violava les pobres jovenetes que l'idolatraven, el que escarnia i menyspreava els seus interlocutors, el que es drogava permanentment i de manera abusiva fins a ser una ombra de persona, el que canviava de principis per treure'n profit econòmic sense importar-li cap altra cosa...
És cert que va tenir una infantesa dura, amb pèrdues, abandonaments i canvis permanents que no va saber gestionar i que li van conformar aquest caràcter, però llegir alguns detalls de la seva vida és trist, colpidor, sorprenent i increible.

I llavors he pensat que realment no coneixem les persones...
I, per tant, les altres persones tampoc no ens poden arribar a conèixer del tot. Perquè tots som tan polièdrics, tenim tantes cares a mostrar... o a amagar! I cadascú ens veu des d'un angle diferent i coneix una persona diferent de la que coneix un altre que ens mira des d'un altre angle. I nosaltres només podem ser una sola persona, no?
Només fent un exercici com el que ha fet l'Albert Goldman es pot arribar a fer un retrat complet i exhaustiu d'un personatge: reunint totes les peces del trencaclosques. I quan mirem el conjunt la visió completa no és agradable... Però, potser ningú no podria sortir victoriós d'un examen així...

Vosaltres llegiu les meves reflexions ensucrades i embolicades amb llacets de colors i potser penseu que sóc una persona reflexiva, sensible, intel.ligent, equilibrada, justa, solidària, responsable... Però aquesta només deu ser la cara que us ensenyo procurant somriure a la càmara i girant-me una mica perquè no veieu les altres.

Hauríeu de saber com em veuen...
...la meva dona quan la faig enfadar amb els meus egoismes,
...els meus fills quan perdo els papers i els renyo i els castigo injustament per una cosa que han fet sense cap mala intenció,
...els meus alumnes quan passo d'ells i els faig callar quan volen explicar-me allò que és tan important per a ells,
...els pares dels meus alumnes quan els dono la culpa que el seu fill no estigui aprenent i me'n rento les mans,
...els meus pares i germans quan passen setmanes sense saber res de mi perquè vaig a la meva,
...els meus amics i veïns a qui sempre demano ajuda per tot el que necessito, però per a qui no tinc mai un moment quan ells necessiten alguna cosa,
...els meus "jefes" que estan farts de sentir les meves crítiques a les primeres de canvi i per a qui puc arribar a ser una pedra a la sabata,
...i aquell botiguer a qui quan era adolescent vaig robar-li les piles i unes revistes...

Si realment ens poséssim a buscar entre totes les cares ocultes d'una persona a les quals normalment no tenim accés, trobaríem draps bruts que espatllarien la visió que nosaltres ens n'haguéssim fet fins aquell moment. Tots tenim moltes cares i no les ensenyem totes a tothom.
I potser la virtut deu ser intentar que entre les diferents cares no hi hagi massa diferències. Que el "jo-pare", el "jo-amic", el "jo-marit", el "jo-professional" i el "jo-veí" no siguin massa diferents, arribar a tenir un cert grau de coherència. I, sobretot, ser conscient de totes les cares que tenim perquè també podria ser que hi hagués alguna cosa de nosaltres de la qual ni nosaltres mateixos no en fóssim conscients...

Lumbàlgia

M'està donant el cap de setmana... i de retruc a tots els de casa, perquè m'he convertit gairebé en un invàlid i no puc col.laborar en res: no puc fer el llit, no puc banyar els nens, no puc rentar plats...
Veig les estrelles quan he d'aixecar-me o canviar de postura al llit i quan aconsegueixo incorporar-me camino mig encongit, sense atrevir-me a posar-me dret del tot. I si he de fer un estornut he d'aguantar-me a les parets perquè sembla que l'esquena se m'hagi d'esberlar. I si em fan riure o tinc tos, unes fiblades de dolor em fan anar modificant la postura. I si estés baixant les escales i de cop baixés un graó sense comptar-hi (quan et penses que ja ve el replà però encara quedava un graó i el baixes sense ser-ne conscient), aquella sotragada crec que m'acabaria de trencar l'esquena en dues...

I per què m'ha vingut aquest atac de lumbàlgia? Doncs hi ha dos factors clars, crònics i que no aconsegueixo afrontar: sobrepès i sedentarisme.
Però és clar això ho tinc sempre i l'esquena no em fa pas mal sempre. Doncs llavors busquem altres causes cojunturals: el clima d'aquests dies? els nervis que m'estan fent passar el Roc i l'Ona perquè porten uns dies que es porten molt malament i no ho sé gestionar bé?
No ho sé i de fet potser no ho sabré mai, però a mida que avançava la setmana aquella ombra de dolor que anava avisant, el divendres va esclatar en un dolor cada cop més gran i immobilitzant. I a les 5 h. vaig sortir de l'escola fet un quatre (i a més a més sense veu, amb una faringitis del quinze).

I estava pensant de què podia fer una notícia perquè hi havia alguns temes que em ballaven pel cap: l'actitud del Barça de Guardiola amb el gest final de Puyol deixant aixecar la copa a l'Abidal; la personalitat de l'Albert Espinosa que el dimecres va estar signant llibres a Manresa i va sortir a El Hormiguero; les reaccions al vídeo Españistán que havia presentat en aquest bloc...
Però francament, aquest cap de setmana hauria d'estar fent informes "a tope" i només ho puc fer a estones perquè estic veient les estrelles o sigui que us deixo amb les meves misèries que, aquest cap de setmana, es diuen: LUMBÀLGIA!

Anunci maco

Alguns anuncis m'emocionen... No hi puc fer més...
És que hi ha anuncis que són com petites obres d'art, com petites pel.lícules... Recordeu aquell de la Creu Roja on es veia un nen petit que oferia la seva pipa al refugiat que plorava a la pantalla del seu televisor?? O algun en que els dos membres de la parella es tallaven els cabells l'un a l'altre perquè un dels dos havia de començar el tractament de quimio? Alguns no recordo què anunciaven, però recordo que em van agradar i em van emocionar.
I l'altre dia, al bloc Hijas Perezosas (força recomanable perquè ja hi he descobert vàries coses des que el segueixo) vaig trobar el nou anunci de la cervesa Mahou abans de veure'l per la tele. I em va agradar i em va emocionar.
Tracta una temàtica molt actual i hi ha un grup d'amics que té un gest que, cada cop que el veig, em fa emocionar.
"O todos o ninguno".
Està ben fet, no és gaire espectacular, però a mi m'ha tocat la fibra.
I a vosaltres?

P.S.1. I que consti que no vull pas fer publicitat del producte, eh? Només m'ha agradat la història que explica l'anunci...
P.S.2. Algú recorda algun altre anunci d'aquests que li han tocat la fibra i el vol compartir?

Españistán

Em van passar l'enllaç a aquest vídeo titulat ESPAÑISTÁN. Em van dir que explicava l'origen de la crisi econòmica actual i vaig dubtar si mirar-me'l o enviar-lo a la paperera perquè de feina prou que en tinc.
Però vaig mirar-lo i vaig prendre la decisió correcta perquè està molt i molt bé.
És un vídeo de 6 minuts i 45 segons, realitzat per ALEIX SALÓ (dibuixant de còmic amb el cap molt ben moblat) que és senzill, directe, brillant, divertit i rigorós a parts iguals (em sembla que és un element complementari i divulgatiu del còmic en format paper del mateix nom que acaba de sortir publicat).
Es pot entendre tot, es pot riure de gust i es pot al.lucinar amb algunes de les dades econòmiques que aporta a nivell informatiu. I tal com estan les coses, poder entendre algunes de les coses que ens estan passant, conèixer dades que fins ara desconeixia i, a més a més, fer-me un fart de riure, trobo que és un còctel prou interessant com per recomanar-lo.
Aquí el teniu.



Més informació i repercusions: aquí