Recomanació musical: ELS AMICS DE LES ARTS

Fa poc que m'han regalat un disc que escolto i escolto i de moment no només no em cansa sinó que em fascina i m'agrada cada dia més. El disc es diu "BED AND BREAKFAST" i és d'un grup català que es diu ELS AMICS DE LES ARTS.
Vaig descobrir-los deu fer cosa d'un any perquè amb la revista Enderrock regalaven el seu anterior disc ("Castafiore Cabaret") que ja em va sorpendre molt gratament amb cançons com "A vegades", "Exercici seixanta" o "El Codigo Da Vinci", però és que en aquest disc s'han superat àmpliament.

Tornades enganxoses d'aquelles que et descobreixes taral.lejant durant tot el dia, melodies i harmonies molt ben trobades, total compenetració entre música i lletra, diversitat de registres musicals i, sobretot, unes lletres divertides i enginyoses que et fan arrencar somriures entremig de les cançons.

Si aneu al seu MySpace podreu escoltar unes quantes de les seves cançons i estic segur que em donareu la raó.
D'entrada hi ha el single "Jean-Luc" que explica una nit amb grans expectatives en que no acaba passant res. I després hi ha algunes cançons que m'agraden especialment:
* "4-3-3" en que presenten una alineació futbolística de totes les virtuts que utilitzen per lligar (de porter una cuirassa per si m'enduc una carbassa, de centrals la prudència i la paciència...).
* "Les meves ex i tu" amb uns bonics jocs de veus a la tornada i el concepte divertidíssim del "planeta piruleta".
* "L'home que treballa fent de gos" amb una història quotidiana molt interessant amb un antiheroi a qui no li va malament del tot.
* "Els binocles d'en Pere" que descriu una noia perfecta amb una melodia i un joc de veus molt bonic.
* "Armengol" un exercici lingüístic i una divertida cançó farcida de noms d'animals que no fan referència a animals (un ull de poll, montar un pollo, és un gallina, es descorda la granota, tenir el mono, perdre un cargol...)
* "Bed and breakfast" una molt original cançó de curiós i sorprenent desenvolupament que descriu la història de un noi i una noia que no es coneixen i no saben que acabaran al llit en la primera nit...

En fi, per anar fent boca us deixo un vídeo de Youtube amb la interpretació en un divertit directe de "Jean-Luc" per demostrar-vos tot el que he dit.
Tinc moltes ganes de veure'ls en directe perquè em sembla que han de fer uns concerts per passar-s'ho molt bé i difícils d'oblidar.
A veure si estem de sort i els porten aviat per Manresa...

La meva amiga Iria està trista

La meva amiga Iria està trista.
Se li ha mort la mare.
No he parlat amb ella.
Em va enviar un e-mail per comunicar-m'ho i no em va semblar que em donés peu a trucar-la. Li he enviat un SMS de suport, demanant-li si podia trucar-la i m'ha respost que ja parlaríem més endavant...
Un e-mail i 2 SMS!! Què fred! Si estés a Manresa hagués anat al tanatori a fer-li companyia i li hagués fet dos petons i una abraçada, però ara només he pogut enviar-li... petons de colors!

Perquè la Iria viu a Galícia. És de Porriño i em sembla que viu a Vigo... "Em sembla"??? M'explicaré una mica...

Vaig conèixer la Iria fa moolts anys, quan jo era monitor del MIJAC Valldaura i ella una nena gallega que acabava d'aterrar a Manresa després de viure uns anys a Mallorca o Menorca. Feien de nòmades seguint la feina del pare. Van passar uns anys a Manresa i malgrat la diferència d'edat i de rols, va anar creixent una relació que s'assemblava força a l'amistat. Coincidíem en sensibilitats, ens agradava escoltar-nos, ens respectàvem i, quan va marxar a viure a Porriño, vam començar a mantenir una bonica correspondència.

Ella m'explicava els seus projectes, els seus avenços en els estudis d'arquitectura, les seves relacions amb alguns xicots... Jo li donava consells que no em demanava, li mostrava alguns dels meus poemes, li explicava que feia cançons amb Nàufrags... Intercanviàvem gustos musicals i durant un temps també vam intercanviar un artesà llibre en blanc on ens anàvem anotant pensaments, poemes, trossos de cançons i... una cinta de caset. Havíem buidat les pàgines del llibre per tal que hi capigués una cinta de caset camuflada (com la Bíblia de la pel.lícula "Cadena perpetua" que amagava l'eina que va permetre al seu protagonista escapar) i en cada carta viatjava aquell llibre amb una cinta de caset que cadascú havia gravat per a l'altre.

Vam anar-nos fent grans, carregant-nos d'obligacions i el contacte es va anar espaiant i va quedar reduït a la postal de Nadal i a la comunicació de les grans notícies com els naixements dels nens. Però la Iria i jo som "grocs" i quan alguna vegada ens havíem trucat després d'anys de no parlar, de seguida retornava aquella comoditat i complicitat i la comunicació fluïa sense dificultats.

I fa més o menys un mes, quan estava passant el cap de setmana a Masella, la Iria em va trucar i vam parlar una estoneta. Em va explicar que estava embarassada i que seria mare aquest estiu. Estava molt contenta i s'alegrava molt de parlar amb mi i ens vam donar les adreces correctes d'e-mail (que amb el temps havien canviat i ens havien incomunicat) i vam enviar-nos un parell de correus per deixar el canal obert. I de passada, com qui no diu res, va dir-me que la seva mare no estava gaire bé i que estaven preocupats per la seva salut.

I ara al cap d'un mes la mare de l'Iria s'ha mort.
I sé que ella està molt trista. I li envio petons de colors però no sé si li arriben...
Sí. Segur que li arriben.
Segur que han travessat la pantalla del seu telèfon mòbil i li estan fent pessigolles. Molt suaus i subtils, per no interrompre el dolor, ni molestar... Només un airet càlid que no saps d'on surt i et fa recordar una olor de fa molt temps i et fa apuntar un somriure misteriós.
Segur que ella sap que en la distància, en la distància física dels quilòmetres que separen Calders de Porriño, en la distància temporal del temps que fa que no ens veiem ni ens abracem, em té al seu costat pel que necessiti i sap que pot comptar amb el meu suport.
Com diu el meu germà Sergi, espero que senti "la meva absència plena de presència"

Iria, demà tornarà a sortir el sol. I recordaràs mil i un moments bons al costat de ta mare. I sentiràs com creix dintre teu aquesta nova vida que la sàvia natura et regala per omplir una mica el buit que et deixa la mare. La Vida ens arrossega i és bo que així sigui. I ens queden moltes coses bones per viure. I les viurem. I tu i jo seguirem sent dos "grocs" que de tant en tant tornaran a creuar-se per l'espai i el temps i tornarem a somriure quan comprovem que seguim sent amics.

Molts petons de colors!

Tombe la neige

Per als que no sabeu francès he de dir-vos que el títol d'aquesta notícia vol dir "CAU LA NEU" en francès.

Fa uns anys teníem un sopar de Lacenet i vam haver de marxar precipitadament a les postres perquè el que havia començat com una nevadeta estava convertint-se en tota una tempesta de neu.
A aquest sopar havien vingut unes amigues de Barcelona i Corbera de Llobregat (la SABINA i l'ÀNGELS) i a la que van intentar sortir de Manresa van trobar-se amb carreteres colgades de neu i davant del panorama d'un viatge llarg, arriscat i incert em van trucar al mòbil per demanar-me "asil polític" per quedar-se a passar la nit al Bages.
Jo en aquells moments tot just començava a sortir de Manresa direcció a Calders i vaig girar cua, vaig anar-les a buscar i vam anar a trucar a la porta dels meus sogres.

Evidentment ells es van desfer en atencions, van preparar llits per a tothom i vam trobar-nos amb una inesperada i molt agradable vetllada tots tres en una casa a la que mai no haguéssim anat si no hagués estat per les inclemències meteorològiques. Fins que al final la son ens va vèncer i vam anar a dormir.
Després d'aquella aventura, entre tots els que havíem assistit al sopar de Lacenet ens vam anar explicant les peripècies perquè, qui més qui menys, tothom havia passat alguna aventureta per arribar a casa. I en un d'aquests correus algú va utilitzar l'expressió francesa "tombe la neige", que des de llavors tinc associada als meus records agradables lligats a la neu.

Avui ha tornat a nevar a Calders (bé, a Calders i a tot Catalunya). Vam anar a dormir cap a les 2 h. de la matinada i la neu ja començava a agafar i quan ens hem llevat a les 7 h. el panorama ja recomanava no moure's de casa. Perquè a més a més la previsió era que la nevada aniria continuant i augmentant al llarg del dia. Hem trucat a la feina i els hem dit que no comptessin amb nosaltres i llavors ha començat un d'aquells dies especials pel que tenen de diferents i d'improvisats.
Després d'esmorzar ens hem abrigat i hem baixat a descarregar la neu que omplia les branques de l'olivera i a treure la neu de la rampa del garatge. Ha estat un treball poc agraït perquè a mesura que trèiem la neu, en poca estona tornava a posar-s'hi, però si no haguéssim fet res encara tindríem més feina quan pari la nevada.
Després els nens han fet quatre baixades amb trineu i amb el Roc hem fet el millor ninot de neu de la nostra història. I llavors hem tornat a pujar a casa, hem encès la llar de foc i hem acabat de passar el matí jugant, mirant la tele... gaudint d'un dia diferent.

Havent dinat la nevada segueix sent espectacular i ha fet del tot inútil el treball del matí. L'olivera i la rampa del garatge tornen a estar plenes de neu (encara més que al matí) i ens sembla que és el cop que hem vist més neu des que vivim a Calders. Del ninot de neu que hem fet ja gairebé no se'n veu res: ni els ulls, ni el nas, ni els botons, ni la bufanda, ni el barret... tot ha quedat colgat per neu nova que no para de caure. I a les notícies han parlat de 12 hores més de nevada!!

No sabem pas com ens quedarà tot plegat ni com ni quan podrem tornar a sortir de casa. Però de moment estem aquí tots quatre, vivint un dia sense presses, sense plans, gaudint d'aquest "regal" que ens han ofert l'atzar i la meteorologia.
I no para de caure... "tombe la neige"

Petons de colors

Començo a posar al bloc les cançons més votades pel públic del concert del 23 de gener.
En tercer lloc i amb 9 vots: PETONS DE COLORS, una cançó de Nàufrags que és molt més que una cançó.

És un homenatge al meu amic Josep Vacas que va ser qui em va regalar aquesta expressió que sempre he trobat meravellosa i molt especial i que he anat escampant entre la gent que m'aprecio, procurant que tothom prengués consciència que els petons de colors són una cosa mooolt especial, una gran demostració d'amor i amistat per part de qui els dóna i la millor medecina espiritual i sentimental per a qui els rep.

No es poden donar petons de colors a qualsevol, només es poden donar a gent que t'estimis i sàpigues que sabran apreciar tota la seva càrrega simbòlica i emocional. Precisament per això els faran efecte i els serviran per posar un somriure enmig del patiment i començar a veure una llum al final del túnel, una escalforeta al fons del cor, el naixement d'una petita llavor de felicitat. Els petons de colors et fan sentir acompanyat enmig de tristesa i patiment i et fan saber que no estàs sol, que hi ha gent que creu en tu, que es preocupa per tu, que t'estima i que vol que estiguis bé i t'ajudarà a aconseguir-ho.

Diu la cançó que quan estàs cansat sense motius, quan tens un pes dintre teu, quan dónes voltes a les coses sense moure't de lloc, quan no tens ganes de fer res... el que has de fer és buscar algú que et pugui donar PETONS DE COLORS. I què són els petons de colors? Doncs...

Petons de colors,
de mil i un colors.
Petons que es donen amb els ulls,
amb les mans i amb la boca.
Són petons de colors
i es donen sense por.
Jo te’ls dono a tu...
...me’ls dons a mi.
I el dolor es fa petit.

La interpretació del 23 de gener no és cap meravella, però podeu escoltar la introducció que faig explicant l'origen i la cançó en si. Espero que us agradi el document i ja em direu el què.

Per què no m'afaito? (preguntes...)

Fa dies que no m'afaito.
Per què no m'afaito?
Doncs per què quan penso que hauria d'afaitar-me, penso que ABANS hauria de fer altres coses més urgents, més importants o que em motiven més.
I les faig.
I llavors es fa tard i ja no m'afaito.
I penso que ho faré demà.
Però l'endemà passa el mateix.

Per què no m'afaito?
Per què no faig alguna cosa d'esport que m'aniria tant bé per a la salut?
Per què no netejo els vidres i/o trec la pols?
Per què no col.laboro més en les tasques domèstiques?
Per què no llegeixo els llibres que tinc sobre la tauleta de nit?
Per què no arxivo aquell munt de factures que tinc sobre la taula del menjador?
Per què no poso al dia les observacions dels meus alumnes per preparar els informes del segon trimestre?
Per què no poso al dia les programacions d'aula que tinc embestades digitalment?
Per què no netejo la depuradora de la piscina inflable de l'estiu?
Per què no acabo de muntar aquella mosquitera que vaig començar a l'estiu?
Per què no li torno la formigonera al meu veí Paco, que aviat farà un any que la tinc jo sense ser meva?
Per què no vaig a comprar-me roba i segueixo portant els jerseis i pantalons que fa tant temps que tinc?
Per què....

Feia dies que no escrivia i em sabia greu desatendre els meus "lectors" (ara que sabia que en tenia alguns). Avui només puc oferir-vos això... preguntes. Potser un altre dia aniran acompanyades de respostes o de reflexions més lluïdes.
Ara us deixo i vaig a afaitar-me... O, no... potser primer faré una altra cosa...