Josep Vacas i Nàufrags

En l'última entrada d'aquest bloc parlava de les motivacions que em duien a fer el concert i, un cop penjada la notícia, em vaig sentir malament per no haver fet cap esment ni del Josep Vacas ni de Nàufrags.
Ara vaig a esmenar-ho i començaré pels fets objectius.

• Tardor de 1994: Eladi i Josep ens coneixem a l'escola de música Esclat per fer un curs de guitarra folk amb l'Agustí de las Heras.
• Tardor de 1995: veient que ens han canviat el mestre, ens posem d'acord amb l'Agustí i comencem a fer classes particulars nosaltres dos amb ell a casa seva.
• Primavera de 1997: L'Agustí dóna per acabades les classes i quedem nosaltres dos sols per assajar. comencem amb versions, però mica a mica van sorgint els temes propis.
• Juliol 1997: ens posem un nom com a grup: NÀUFRAGS.
• 5 d'octubre de 1997: fem la primera actuació pública com a Nàufrags a la Fira de St. Miquel de Santpedor.
• Setembre de 1998: Ens concedeixen el premi a la millor lletra del II Concurs pop-rock de l'Ajuntament de Manresa.
• 9 de juny del 2000: fem la nostra última actuació pública a les V Nits Musicals al Barri Vic-Remei. En total en vam fer 25.
• 26 de març de 2001: el Josep mor en un accident de cotxe. S'acaba Nàufrags.
  

Però més enllà de les dades, el Josep va ser un molt bon amic que em va ensenyar moltes coses, que em va ajudar a treure de mi tot el que avui en dia puc presumir de saber fer pel que fa a cantar i a tocar la guitarra (perquè jo solet no hagués sortit mai del sofà de casa). I més enllà de la part musical, em va ensenyar a enfocar la vida des de l'optimisme, l'alegria de viure, l'humor, la il.lusió, les ganes de fer bé les coses i la llibertat.
Vam tenir molta complicitat. Vam ser uns grocs que ens vam convertir en amics. Sempre estàvem bé junts. Sempre teníem coses de què parlar. Vam riure molt. Vam aprendre molt. Vam compartir molt. Ens vam tenir tota la confiança. Ens vam dir que ens estimàvem. I quan al seu garatge (on assajàvem) estàvem plegant les coses, més d'un dia ens dèiem "I lo bé que ens ho passem?..." i això és tot el que preteníem i tot el que ens vam endur.. i no és pas poc.
Això i els petons de colors que ell em va ensenyar...

Al costat del Josep i formant part de Nàufrags vaig descobrir el plaer de fer cançons i el plaer de cantar-les, aquells moments de pell de gallina quan perceps (i no pas per l'oïda) que estàs creant un moment de bellesa i no pots parar de somriure de satisfacció i felicitat. I el plaer de cantar davant d'altres persones, de compartir alguna cosa que per a tu és valuosa, arriscar-te a ensenyar-la i després gaudir del reconeixement dels que t'ho saben apreciar.

I per això també vull tornar a fer un concert. Perquè al costat del Josep i formant part de Nàufrags vaig viure i gaudir d'unes sensacions meravelloses i no vull deixar passar l'oportunitat d'intentar-ho repetir.

Moltes gràcies per tot, Josep, i com deia en el meu poema de comiat: fins a sempre!

Per què faig el concert?

Aquests dies estic enviant correus a amics, familiars i coneguts, anunciant-los el concert del dia 23. Alguns ja coneixien aquesta meva afició com a cantautor, però d'altres queden molt sorpresos que canti i sobretot que "m'atreveixi" a fer un concert en públic.
El Joan Ros (amic i company de Lacenet) em va dir en un mail:

"...No sé si vindré al concert però per fer això teu s'ha de tenir o un alt grau d'inconsciència i desinhibició o talent i uns collons com un toro. Una barreja de tot, em diràs tu..."

I llavors em vaig posar a pensar: per què faig aquest concert? Evidentment hi ha una resposta fàcil: perquè m'ho va proposar l'Elena. Però podia haver dit que no i en canvi em vaig engrescar a tirar-ho endavant. Per què? Quin és el percentatge de cadascun dels factors que apunta el Joan...

1.- INCONSCIÈNCIA: 0 %
Penso que no és el cas. Sóc conscient que m'estic posant davant d'un públic que em jutjarà i em criticarà (en positiu o en negatiu). Fins i tot podríem dir que m'arrisco a fer el ridícul, però, és clar, dec pensar que no el faré.

2.- DESINHIBICIÓ: 10 %
Mai m'ha fet por posar-me davant del públic. He estat delegat de la classe, portaveu dels treballs de grup, director d'un esplai, president d'una associació de veïns... No m'ha importat mai haver de llegir davant de públic en les festes de l'escola, en les reunions de pares... Suposo que això deu ajudar...

3.- TALENT: 30 %
Per no pecar de falsa modèstia corro el perill d'acabar semblant un xulo o un pedant, però és evident que si m'arrisco a posar-me davant de la gent a ensenyar les meves cançons dec estar mínimament segur que puc sortir-ne victoriós.
Fa temps que m'agrada escriure i molta gent està d'acord que no se'm dóna malament. Alguns diuen que és com un do i suposo que això es pot traduir per talent.
El dia que vaig saber rascar una mica la guitarra i vaig començar a adaptar poemes que tenia i convertir-los en cançons, se'm van despertar unes estranyes pessigolles. Amb els meus reduïdíssims coneixement musicals era capaç de fondre uns textos i una música i crear cançons, algunes de les quals agradaven a la gent. Després ja van anar sorgint les cançons per si mateixes, ja no havia d'agafar poemes i musicar-los sinó que sorgien alhora la música i la lletra mentre tenia la guitarra a les mans.
Crec que tinc uns mínims de sensibilitat i qualitat literària que compensen les meves limitacions com a músic (que no ho sóc), vocalista i guitarrista i fan que algunes cançons puguin arribar a agradar un cert públic.

4.- "COLLONS": 10 %
No em considero excessivament valent ni temerari, però si que tinc una certa seguretat en mi mateix que he anat assolint al llarg dels anys. Per sort per a mi, moltes de les coses que he anat provant al llarg de la meva vida m'han sortit bé i això m'ha generat una bona autoestima. Els reptes assolibles, me'ls preparo i procuro afrontar-los amb garanties d'èxit. Això implica, però, ser també conscient de les pròpies limitacions i no voler afrontar reptes impossibles.

Si ho sumem tot ens dóna un 50 %.
Què més falta? Què em va empényer a voler tirar endavant aquest concert?

Doncs penso que queden un parell de factors que no va esmentar el Joan:

LES GANES D'AGRADAR: 25 %
En experiències passades hi ha hagut gent que ha aplaudit les meves cançons i que, amb sinceritat, m'ha fet saber que els havien agradat. Que als altres els agradi una cosa que has creat tu és una de les majors satisfaccions que et poden passar. I intentar tornar a repetir aquestes sensacions sempre és un al.licient per fer coses.

LA IL.LUSIÓ DE FER FELIÇOS ELS ALTRES: 25 %
I en aquesta mateixa línia, quan veus que hi ha gent a qui una cançó teva ha fet emocionar o somriure, que li ha provocat uns instants de felicitat (i tots hem tingut aquestes sensacions escoltant cançons de les "famoses") això també et fa sentir molt orgullós de tu mateix. I t'alegra veure que has fet un bé als altres, que els has provocat unes sensacions més enllà de les quotidianes i que els han fet sentir bé.

Quina paranoia! Rellegeixo això que he escrit i no sé pas si he estat encertat, però em venia de gust reflexionar una mica sobre les motivacions que ens porten a fer les coses, perquè sobretot aquests factors que han sortit al final deuen ser els que ens mouen (o almenys a mi) a engegar molts dels projectes que afrontem al llarg de la vida.

Apa, deixem-ho córrer...

Falten 10 dies per al concert: proves de so

Avui falten 10 dies per al concert i penso que totes les coses es van resolent favorablement i arribarem al dia amb els deures fets.
Ahir dimarts 12 de gener vam quedar al Centre Cívic per fer fer les proves de so i llum que no vam poder fer dies enrere per culpa de la meva guitarra. Tornàvem a ser-hi l'Elena Planas (regidora de cultura i instigadora del concert), l'Albert Estrada (ex-baixista dels Strombers i que per la seva experiència en el mundillo de la música em pot i vol donar bons consells), el Jaume Carné (membre de l'Elenc Els Calderins i coneixedor de la taula de llums) i el Xavi Costa (també regidor de l'Ajuntament i coneixedor de la taula de so i de temes informàtics).
Ahir vam poder-ho provar tot. Jo vaig anar cantant i tocant (quin gustàs toca la guitarra amb cordes noves després de... 11 anys!!) mentre ells anaven col.locant, enfocant i provant els llums i fent diverses proves de so. Anàvem modificant volums de micro i guitarra, provant diferents alternatives, fent una primera equalització del so de la guitarra...
Bé, potser sóna massa pretensiós però va ser tot molt casolà:
- abaixa els aguts que "piquen" massa quan fas puntejats...
- puja el volum de la guitarra quan puntegis i abaixa'l una mica quan la rasquis
- prova l'altre micro que em sembla que sóna millor que aquest...

Ells van dir-me que sonava bé i per tant ara ja només depén de mi acabar de consolidar el repertori i cuidar-me la veu per arribar bé al dia 23.

Una cosa que em va fer molta gràcia és que segurament es podrà enregistrar el so del concert digitalment amb un ordinador portàtil connectat directament a la taula de so. Ahir vam fer alguna prova i poc o molt es va recollir el so. I per tant, espero que podré penjar algun arxiu de so en aquest bloc per a tots aquells que no podreu assistir-hi.
De fet, si no m'he equivocat aquí sota podreu escoltar un fragment de les proves de so, concretament de la cançó "Seguirem somiant" de Sopa de Cabra, amb altibaixos de guitarra perquè anàvem fent proves, però, si podeu sentir-ho... és un petit pas per a la humanitat, però... un gran pas per a mi.
Apa, seguirem informant...

El Nadal 2009 que acabem de passar

Un altre any ha passat el Nadal i durant les vacances no hem parat quiets. El Roc i l'Ona han viscut aquestes setmanes com unes autèntiques vacances en les que cada dia sorgia la pregunta "Avui què farem?" perquè cada dia era diferent de l'anterior i molt diferent de la rutina diària de l'any.
Vam anar a la festa de Nadal de l'Oms i de Prat, al cagatió popular de Sant Vicenç, dos dies al cinema, a berenar al Viena, a jugar al Momo Park, a fer cagar el tió a casa dels avis, a dinar a casa d'uns avis, dels altres avis, de la tieta Rat; a portar la carta al Carter Reial, al Campi qui Jugui amb uns amics, a passejar pel bosc, han vingut amics i familiars a casa nostra, van venir uns amics a sopar la nit de Cap d'any, vam anar al Pessebre Vivent de les Torres de Fals, a la cavalcada de Reis de Calders, va venir el Rei Blanc a casa amb una colla de patges a portar mooolts regals...
Per tal que tots aquells que teniu curiositat pugueu fer una ullada a totes aquestes aventures que hem passat aquestes vacances, aquí teniu un recull fotogràfic.
Desitjo que us agradi...

El plaer de llegir

És un quart de dues de la matinada i m'acabo de llegir l'última pàgina de "Els homes que no estimaven les dones" de Stieg Larsson.
Des de la meva relativament recent paternitat la lectura és una de les aficions que ha quedat relegada a un lloc tan secundari que sovint ni se'l troba. Malgrat tot, al llarg de l'any no resisteixo la temptació d'anar acumulant lectures llamineres sobre la meva tauleta de nit. I és en períodes de vacances quan puc aconseguir augmentar la fracció de temps "personal" i dedicar-m'hi.
En aquestes vacances de Nadal vaig prendre la decisió de començar aquesta novel.la que tan ressò va tenir en el seu moment. Me l'havia deixada la meva germana Raquel sabedora que potser tardaria molt a tornar-li. Vaig començar-la amb l'esperança de poder recuperar el contacte amb aquell "cuquet" que tots els lectors hem tingut alguna vegada, quan un llibre et sedueix, et reclama, se t'insinua i fa que intermitentment i a vegades fins i tot furtivament tornis a trobar-te'l entre les mans. Malgrat que saps que potser no podràs dedicar-li gaire estona... o que farà que vagis a dormir tard (molt tard... massa tard...) i tot i així insatisfet d'haver de deixar la lectura en aquell punt quan voldries avançar més en la història per desvetllar una mica més la resolució de la trama...
I així he passat els últims dies. Anant a dormir tard. Llegint a esgarrapades, una estona abans de dinar, una estona al lavabo, una estona mentre els nens miren la tele... I com més avançava en la intrigant història que anaven descabdellant en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander en la freda i llunyada Hedestad (Suècia) per satisfer l'angoixa vital de l'Henrik Vanger, més fort era el magnetisme que em lligava a aquells fulls plens de lletres i sense dibuixos que el meu fill no entén que prefereixi llegir en comptes d'estar jugant amb ell...
I no vull pas dir que sigui una obra mestra, eh? Jo només parlo de les benaurades sensacions personals que m'ha provocat la seva lectura. I això és el que voldria transmetre als alumnes quan els parlo del plaer de la lectura... Tan de bo alguns hi acabin arribant!!

I sabeu què és el millor??
Que el llibre té una segona i tercera part. A veure si la Raquel no els té deixats a ningú...