"Mirada estràbica" (Xiula)

Impressionant cançó de Xiula.

Una lletra preciosa per cantar a la diversitat i a la inclusió.

Un piano deliciós de la Clara Peya i el recitat del cantant Rikki Arjuna, ple de sentiment i intensitat creixent.

No vull parlar més. Escolteu la cançó i mireu el vídeo...

El Jaume té dues mames,i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves camesL’Esther va néixer amb un sol braçPerò l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs,El Gael te més de tres-centes pigues,Ho sabem perquè van comptar-les totes, les seves amigues,La Patrícia sempre ha portat ulleres,Al cotxe li agrada mirar l’asfalt calent de les carreteres,El Francesc fa dos anys es deia Lara,Van estar quatre mesos decidint el nom amb la seva mare.La Valentina fa futbol i és la pichichi,Però no està pas inquieta esperant que algun gran equip la fitxiEl Moha té un trastorn de l’espectre autistaLi poses un tema de Xiula i es torna el rei de la pistaLa Jéssica està enamorada de la RuthI li escriu en un paper el més bonic que se li acutL’Oriol quan parla a vegades tartamudejaI té unes expressions tan ocurrents que a mi em provoca un pèl d’enveja,La Yasmina és la més alta de la classeEns mira a tots des d’allà dalt i pregunta Ola k ase?El Patrick té dos papes,És tan xerraire que no calla ni cosint la boca amb grapes,La Berta es mou pel món amb cadira de rodes,No vegis com flipava a primera fila en el concert dels Jonas Brothers
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue em mires, tan fixPodríem ser amics
El Samuel viu en un centre residencial,Li estan muntant a l’habitació una nau espacialLa Maria no pot menjar gluten,Li encanta tocar la farina i notar que les mans s’embrutenEl Jose viu amb la seva iaia LoliDiumenge van acabar els dos vermells quan van tornar d’un HoliLa Carmina ens parla amb les mansI ha aconseguit que al pati no es molestin ni petits ni gransEl Biel té síndrome de Down,Mou les caderes com aquell cantant que no coneix, el James BrownLa Judith confón el vermell i el verd,És molt bona trobant el seu hàmster quan es perd,El Macià cada divendres fa dansaSi sona bona música, el tio mai es cansa,L’Ona va tenir un càncer en un òs prop del malucI ara et ven una pulsera i diu: jo ajudo tant com pucEl Yussuf té el fèmur de titaniI és tan valent que va creuar en barca tot el MediterraniLa Nayeli necessita moure’s quan és a l’aulaI mira quins dibuixos més currats que té a la taulaAl Ponç li agrada jugar amb nines,Fa diàlegs molt més guais que amb les patrulles caninesLa Clara arriba als llocs tot xino-xano,I ara estic feliç que sigui ella qui toqui el piano
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue em pugen, formiguesPodríem ser amigues
I després hi ha la Lluna,El regalet que no esperàvem i que ens va venir tot d’una,Amb una mutació genètica, que de manera frenèticaEns ha canviat la vida d’una forma bastant poètica,A la meva ninona, que li falta l’equilibri,Però que amb la mà ens acarona, i és genial que amb això vibriI és que hi van haver dies, que només vèiem tragèdia,Se’ns anava omplint la casa de joguines i ortopèdiaI amb això vas fent, vas tancant ferida,Que segueix coent, però és que això és la vida.I et pot semblar que amb la vida haurem generat un deute,Però és que també en tenim una altra, que ara és fisioterapeuta,I l’Aixa baixa fins a la LlunaQue té atrofiat el cerebel,Però que ens està donant més llum, mireu amunt,que la lluna del cel.
La mirada poc centradaQue és la primera vegadaQue et penso, escrita,T’estimo, petita