Com que durant el darrer any he estat molt centrat en els contes i he escrit ben poca poesia, fa uns dies vaig agafar-ne algunes d'antigues per revisar poemes. Alguns (els millors) ja havien tingut el seu moment aquí al bloc, però vaig trobar aquests tres inèdits que em va semblar que, per una cosa o altra, podia publicar.
Els dos primers són reflexions de la platja que és un dels meus principals motius d'inspiració poètica.
El tercer és d'aquells d'escriptura automàtica, enigmàtica i surrealista. Parla dels meus somnis i malsons i no recordo pas en quines circumstàncies el vaig escriure, però m'ha arrencat un somriure per com és d'embolicat.
Bé, us convido a aquesta capbussada per vells poemes...
SÍSIF (20-8-2012)
Se m'acosta i em fa tota la idea
que vol dir-me un secret a cau d'orella.
Expectant i anhelant, pacient, espero,
però sembla que es desdiu a última hora.
I quan ja reculava, s'hi repensa
i sembla que ara sí està decidida
a fer-me confessions... Quin privilegi!
Tot jo ja sóc a punt, sóc tot oïda,
haurà valgut la pena tanta espera...
Però novament es desfà l'encanteri,
la història es repeteix cada vegada:
mai no m'explicaran res les onades.
LLIÇÓ (29-9-2012)
No calen arquitectes perquè els somnis
vagin edificant-se mica a mica
i els nens, aquí a la platja, m'ho demostren.
Amb imaginació i amb entusiasme
i sense prejudicis que els destorbin
del no-res fan sorgir ciutats senceres
amb torres, passarel·les i dreceres,
amb túnels, llacs, muralles... Meravelles!
I quan l'onada arriba, tard o d'hora,
tsunami i terratrèmol, i els ho ensorra,
els gestos contrariats -que hi són- els duren
ben poc. I de seguida recomencen
a construir un nou somni amb esperança,
amb fe i amb il·lusió i amb valentia.
I amb un punt d'inconsciència, sí, ho admeto.
No us sembla una lliçó gens menyspreable?
Tan de bo quan les primeres onades
provoquin que trontolli algun meu somni
pugui trobar dins meu el nen que un dia
vaig ser tot fent castells inexpugnables,
reconstruint-los tants cops com fes falta
i sens perdre el somriure en la batalla.
DE MORFEU (6-1-2013)
En una sola nit venen a veure'm
dotzenes de persones de qui dubto
si mai hem mantingut una conversa...
i formen educades, sinuoses
i llargues cues per entrar als meus somnis...
I a cent canals, en rigorós directe,
es retransmet qui aconsegueix el premi
del sorteig per penetrar als meus somnis,
però l'endemà ningú no pot parlar-ne
perquè no hi ha ningú que se'n recordi...
Hi ha nens de pocs anyets que parlen llengües
per mi desconegudes i passegen
enormes globus on de forma tènue
floten i es difuminen els meus somnis
però, fins entre esbarzers, mai no es rebenten.
Hi ha una bombolla estranya de silenci
que m'acaba engolint i s'endu l'aire.
Llavors crido, però són crits invisibles,
ningú pot olorar-ne les costures.
Estranys malsons absurds que ningú compra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada