Adolescència de manual

És increïble viure-ho en directe...
De cop i volta aquell nen dòcil i insegur, que no volia quedar-se sol a casa s’ha convertit en una altra cosa... És un procés natural i irreversible, però és impressionant i curiós viure’l des de primera fila...
Hi ha hagut diversos factors desencadenants, a part de l’edat (12 anys i mig): l’ús del mòbil que el manté permanentment en contacte amb tots els seus amics, la llibertat tastada durant els dies de la festa major de Calders (campant per les seves amb els seus amics amunt i avall), l’autonomia forçada pel fet d’anar a l’institut (va i torna sol amb l’autobús i a les tardes està sol a casa i s’ha d’espavilar per dinar)...

Un dels dies de la Festa Major de Calders el vaig veure entrar al Centre Cívic amb els seus amics, amb les mans a la butxaca, arrossegant els peus (me l’imagino amb la caputxa posada però no puc garantir que fos veritat), amb aires de “tios durs” sense somriure...semblaven una autèntica “pandilla”... I no vaig poder evitar somriure, certificant que definitivament havíem passat pantalla i entràvem en l’apassionant món de l’adolescència.
 
I ara toca barallar-nos cada dia... Deixa estar el mòbil d’una vegada!... Encara no t’has buidat la bossa d’entrenar?... Vols fer el favor de portar la roba bruta a la rentadora!... Què hi fan els teus libres tirats pel sofà?... Per què no t’has fet el llit?... Ja has fet els deures?...
I ell en comptes d’això té uns altres interessos... Puc quedar amb el Quim?... Puc pujar a l’ordinador per connectar-me al correu?... El Jan es podrà quedar a dormir el dissabte?... I són peticions que esperen un “sí” i no accepten un “no”.
Quan arriben els “no” s’obre la caixa dels trons: crida, plora, s’enfada, es tanca en banda, es tanca a la seva habitació (o al lavabo)... És injustíssim!!!... Per què no?... A l’Ona no la castigueu mai!!... N’estic fins els put... coll...!! Pura filosofia i poesia a raig!!!
I és clar, no sempre estem prou serens i tranquils per reaccionar amb esperit zen i revertir les situacions... A vegades es “lia la de la San Quintín” i llavors sembla una lluita de decibels a veure qui crida més...tot i sabent que aquesta no és la millor manera....
Però a vegades trobem el carro de la paciència ple fins dalt i parlem, aguantem, empassem gripaus, atemperem, intentem raonar, surfegem les onades d’hormones, comptem fins a xifres molt altes i acabem fent renéixer els somriures. Perquè en el fons tenim molt clar que això és el que toca, que és totalment normal i natural, que ell ara ens ha de desafiar, ens ha de qüestionar, ha de construir la seva personalitat, s’ha de refugiar en unes amistats que l’ompliran molt més que la realitat familiar i ha d’anar demanant més corda per volar.
Però mica a mica, cremant les etapes, equivocant-nos i aprenent dels errors, aprenent a analitzar i reflexionar sobre el que vagi venint, construint una base sòlida a partir de la qual pugui construir els seus ideals i objectius, la seva personalitat futura, adulta i independent.

Un dia d’aquests que estava enfadadíssim per alguna negativa que considerava injustíssima, vaig acostar-m’hi amb ganes d’abraçar-lo per calmar-lo i parlar. Es veia d’una hora lluny que no era ell, que estava trasbalsat pels còctels hormonals, plorava desconsoladament i no volia saber res de mi, tot i que en el fons necessitava aquella abraçada que jo li volia donar. Vaig persistir, vaig aguantar mil i una negatives i vaig acabar vencent la seva resistència i abraçant-lo. Li volia dir una frase però ell llavors no em volia escoltar. Malgrat tot es va anar calmant i vam remuntar la crisi.

A la nit quan li vaig anar a dir bona nit, em va abraçar i em va donar les gràcies per haver-lo ajudat a calmar-se. Llavors jo li vaig poder dir la frase que m’havia quedat al pap:

- Abraça’m quan menys m’ho mereixi perquè es quan més ho necessito.

És una petita adaptació d’on proverbi xinès que parla d’”estimar” en comptes d’”abraçar”. Es va quedar pensant un moment i ens vam tornar a abraçar mentre intercanviàvem “t’estimo” i deixàvem els cors en pau.

Uff! Serà una mica esgotador això de l’adolescència (i la seva de moment està sent de manual), però no pas més que les que ha anat torejant tothom abans que nosaltres i les que hauran de superar molt més quan nosaltres acabem.
No podem queixar-nos, doncs...
Benvinguts a la muntanya russa de l’adolescència!