El comiat del C5

Última foto del C5 al moment de deixar-lo...

Citroën C5 Break. Matrícula 0052-DZL...
Vam estrenar aquest cotxe l’u de setembre del 2006. No era nou, però gairebé. El cotxe se’l quedaven els de la concessionària Citroën d’Artés perquè els obligaven a tenir-lo mig any, però ja vam posar-nos d’acord en com el volíem nosaltres, perquè al cap dels 6 mesos seria nostre.
I ens va encantar aquest cotxe, pràcticament nou, molt espaiós i amb un gran maleter. Ens anava de perles...
La primera ratllada li vam fer a Calafell (estiu 2007), quan l’Anna estava embarassada de l’Ona... però no va ser res, la vam arreglar i ens va seguir portant a tot arreu: al Delta de l’Ebre, a Sigean...on fes falta.

El 26 de juliol del 2012 ens va deixar tirats a l’autopista (veure “25 anys de pel·lícula”). Vam tornar amb grua cap a casa i vam haver de canviar el turbo, que ja era una bona reparació... Però tres setmanes més tard, el 13 d’agost, ens va tornar a deixar tirats a l’autopista quan estàvem a Calafell. Un altre cop la grua, gairebé un mes sense cotxe i aquesta vegada una reparació encara més seriosa: s’havia d’arreglar el motor.
Després d’allò mai no va tornar a anar igual de bé. Perdia oli i ens vam haver d’acostumar a deixar un cartró al terra del garatge. I van anar sortint cosetes i cosetes... Però, malgrat tot, el cotxe ens anava acompanyant a tot arreu i mai no ens va impedir de fer res. Va acompanyar-nos a l’hospital per veure nens acabats de néixer i persones estimades ingressades, va acompanyar-nos al tanatori a acomiadar amics i familiars, va dur-nos a casaments i festes, va ser testimoni mut de les nostres alegries, tristeses, il·lusions i decepcions...
I va esdevenir com un membre més de la família, com una mascota soferta que sabia de les nostres febleses però continuava al nostre costat. Perquè l’havíem arribat a carregar d’andròmines per anar a la deixalleria i omplert de sorra tornant de la platja i... pobret, no el dúiem gairebé mai al tren de rentat... Sort en tenia de quan plovia!
Des de la doble i seriosa reparació del 2012 ja vam veure que la campanya que ens podria fer seria limitada. A part dels problemes de degoteig d’oli, van començar a sortir missatges de fallades electròniques (filtre de pol·lució, nivell d’oli...)... missatges que tal i com apareixien, desapareixien i dels quals vam aprendre a no fer-ne gaire cas.
El cotxe ens seguia portant a tot arreu: al Delta de l’Ebre més vegades, a Andorra, a l’Empordà, a Teruel (Dinópolis), a Calafell cada estiu...però els problemes s’anaven repetint i agreujant...
Fa un tres anys van produir-se uns fenòmens paranormals en que cada 15 dies havíem de recarregar i/o canviar la bateria, sense que s’arribés a veure d’on venia el problema. Al final semblava que fallava el ventilador... Vam tornar a deixar-hi diners i vam decidir que ja no hi tornaríem... que quan petés... ens el canviaríem. Mentre fossin reparacions petites, les arreglaríem, però si venia alguna cosa més seriosa... ja no ens hi volíem gastar més diners i hauríem de començar a estalviar i a pensar en un cotxe nou per quan aquest digués definitivament prou.

Es va espatllar la molla que aguanta la porta del maleter i ens hi hem donat uns quants cops al cap perquè no la vam arreglar... Va caure la reixa del morro que protegeix el motor i vam anar un temps sense fins que el Jordi ens la va enganxar amb una mena de silicona... Només anàvem canviant l’oli i passant la ITV i pensant “d’aquest estiu no passem”.
I això es va agreujar quan l’estiu del 2016 va començar a fer unes batzegades els dies de molta calor quan feia estona que conduíem... Ningú no sabia dir-nos què carai devia ser i, com que nosaltres no volíem gastar-nos diners, vam començar a donar veus per buscar un cotxe de segona mà.

Però el cotxe va passar l’estiu i la tardor i l’hivern i la primavera... i anava resistint, com aquell gos fidel i vell que ja no remena la cua amb gaire energia quan et sent arribar però que segueix alegrant-se de veure’t i que està disposat a seguir-te al a fi del món.
Té uns quants bonys i rascades, el pobre i gairebé tots tenen noms i cognoms. Com aquell del parafang del darrera a la dreta, que el vam fer un dia a Calders. Després d’un dinar familiar vaig agafar els dos avis (el Xep i el meu pare) i vam baixar els 3 cap al garatge a intentar moure els dos cotxes per aconseguir recarregar la bateria del C5 amb l’altra. Vam deixar baixar el cotxe per la rampa sense bateria i va acabar impactant contra el mur del veí mentre ens miràvem els uns als altres per intentar trobar una resposta al que acabàvem de fer... Uff!
I aquest estiu, li ha arribat l’hora.
Tornava a fer les batzegades de l’estiu passat i cada cop té més “ferides de guerra” de les que sabem que ja no es recuperarà. Vam mirar els diners que teníem estalviats i vam començar a mirar el mercat fins que... vam trobar un cotxe nou que s’ajustava a les nostres necessitats i a les nostres possibilitats.

S’ha portat com un lluitador fidel i ara ens fa una mica de peneta i tot desfer-nos-en, però avui hem anat al concessionari i l’hem deixat com a part del tracte d’endur-nos el nou.
I creia que es mereixia aquesta notícia de comiat agraït perquè quan fa tres anys vam decidir que ja no ens hi gastaríem més diners i el canviaríem per un altre...ens ha permès tres anys d’estalviar i de dur-nos a tot arreu.
Sempre vaig saber que series un bon company de viatge perquè la teva matrícula... 0052...
52 és el doble de 26 que per a mi sempre ha estat un número molt especial.
M’acomiado de tu amb un petit reportatge fotogràfic.
Gràcies per tot, C5.