Perdre-ho tot

Me n'ha passat una que...
...Déu n'hi do!... d'aquelles de queixar-se de mala sort, de posar-se trist, d'enfadar-se amb el món i de dir "per què a mi?"...
... però resulta que no em puc queixar...

Perquè miro al voltant i veig gent a qui li han passat coses molt més greus o molt més tristes...
I no vull anar a l'extrem de parlar de morts properes, que suposen daltabaixos incomparables...

M'explico...

Setmanes enrere a una veïna de Calders li van entrar a robar a casa. I d'entre les coses que li van prendre em parlava amb desolació d'un ordinador portàtil on hi tenia guardats escrits que havia anat acumulant durant anys, reflexions personals fetes arrels de fets importants de la seva vida, una mena de diari personal digital... del qual no tenia còpia enlloc. Coses que ningú més no havia llegit i que han desaparegut deixant-li un buit impossible d'omplir...
Per a molta gent això no suposaria una gran pèrdua però jo entenc perfectament les seves sensacions... Algun cop havia tingut el malson de pensar que em pogués passar a mi això de perdre les llibretes on acumulo poemes, cançons, dibuixos, reflexions, records i retalls de vida... I podria molt ben passar... Per això de tant en tant en deixo constància en aquest bloc on sé que sempre els podré recuperar...

I aquesta mateixa setmana, una companya es va despertat de matinada alertada per un sorollet misteriós... Fent una repassada per la casa va acabar descobrint una esquerda que travessava el sostre i d'on es filtrava una esfereïdora vermellor... Va tenir el temps just d'arrencar els seus fills del llit i sortir corrent de casa en pijama just abans que el sostre s'esfondrés i un incendi la deixés sense casa de la nit al dia... A hores d'ara no sé què haurà pogut recuperar... ni records, ni roba, ni objectes materials, ni l'espai físic on s'han desenvolupat uns anys de la seva vida...
I encara pot estar contenta perquè estan tots vius!! Amb una mà al davant i una al darrere, però... vius!!
M'esborronava intentant posar-me al seu lloc i sentint un immens vertigen davant l'obligació d'haver de començar de nou i de zero... Buscar un pis, uns mobles, roba... i reconstruir una vida viscuda...

És ben bé allò que diu aquell proverbi hindú que vaig conèixer quan preparàvem la caràtula de la maqueta dels Nàufrags:

 

"Un home només té allò que no pot perdre en un naufragi"

I davant d'aquesta possibilitat que seria el perdre-ho tot, què és això tan "greu" que m'ha passat a mi?

Doncs res, que dilluns vaig anar al metge per treure'm el guix i va resultar que la lesió no s'havia curat, que tinc el lligament trencat i que han de reconstruir-me'l: divendres m'operen...

... què hi farem!