Ens hem deixat

Ja sé que a hores d'ara no sorprendré pas ningú... però tot i així em ve de gust explicar-ho...
Als que em coneixeu prou i sou una mica observadors segur que no us ha passat per alt... cada cop era una cosa més esporàdica i definitivament havia perdut la màgia i la guspira. Tot i així em resistia a reconèixer-ho i seguia mantenint-li el lloc dins de la meva vida que des de feia tants anys ocupava amb tot mereixement.
El més fàcil és donar les culpes al ritme de vida que portem. De fet és cert que aquest havia estat el principal causant del nostre distanciament. Però a l'estiu sempre ens retrobàvem i acabàvem recuperant la màgia...
Aquest estiu... no!

Va passar juny i juliol i pràcticament no havíem tingut cap contacte seriós. Només alguna salutació de rigor quan ens creuàvem però sense cap entusiasme. A primers d'agost vam fer com un darrer intent i vam quedar un dia per sortir amb amics comuns. I vam passar un matí molt agradable, però quan vam arribar a casa, altre cop cadascú es va quedar al seu lloc i ens vam continuar ignorant.
I quan va arribar el moment de marxar a Calafell va ser quan vam haver de plantejar-nos seriosament què havíem de fer. Valia la pena que féssim com si res i hi anéssim plegats? I després passéssim allà tots els dies sense dirigir-nos la paraula i encomanant el mal rotllo i la fredor als que ens envoltaven? Era una possibilitat... existia la remota possibilitat que un cop allà, els records i la màgia del mar ens fessin recuperar les bones sensacions, però... després de tot un estiu on no havíem estat capaços de fer cap acostament era una possibilitat massa remota.
O sigui que em vaig armar de valor i li vaig dir que aquest any no me l'emportaria... i un cop dit la veritat és que no em vaig sentir excessivament malament.
Potser algun dia la trobaré a faltar i no descarto que en un futur puguem reprendre tot el que havíem compartit, però ara mateix les coses estan així.
No li guardo cap rancor i li agraeixo tot el molt que hem compartit, tot el que m'ha ensenyat, tot el que m'ha fet sentir, però enguany...
...
...
...
...
...
...
...
...
... sóc a Calafell sense la guitarra.

Fa uns anys vaig explicar un altre capítol d'aquesta història ("Amor d'estiu") i aquest any toca explicar-ne un d'una mica més trist. Acabo amb aquesta foto de parella que ens havíem fet en un dels molts bons moments compartits...