Com fem de pares?

Altres vegades he traslladat aquesta inquietud en aquest bloc. Bàsicament la sensació que no faig bé de pare perquè no estic prou pels meus fills, no jugo prou amb ells, no els paro prou atenció, no parlo prou amb ells. I me’n queixo en veu alta aquí i m’excuso perquè tinc molta feina, però en el fons hi ha un punt d’egoisme de no voler renunciar a tot el que vull seguir fent (per exemple seguir escrivint en aquest bloc...).
Dies enrere, quan llegia el llibre de l’Elisabet Pedrosa que vaig recomanar en la notícia anterior, una pàgina em va donar una bufetada dient molt ben dit això de què parlava.
Per entendre-ho tot només us falta saber que en Kewal és el seu actual marit, indi.
Em quedo amb dues frases que em fan pensar molt:
•    Farcim les nostres vides de responsabilitats i d’exigències, i a la llarga també de la culpa per no haver estat al costat dels fills.
•    Nosaltres aquí estem molt organitzats, i ocupats, i estressats, i ens passa la vida de pressa fins que morim. Això és viure?

Us deixo el fragment íntegre:

"...Tot plegat em fa pensar. Els nens tenen més intuïció, nosaltres la perdem a mesura que ens fem grans i ho racionalitzem tot.
Algun dia també vam ser nens intuïtius, i potser tenir fills és l’oportunitat de rescatar el nostre nen interior; però sovint anem molt atrafegats. Tenim fills i després no tenim paciència per connectar-hi. La majoria dels adults d’Occident, que és el que més conec, vivim desconnectats, lluny de la frescor i de l’espontaneïtat. Som rígids, i juguem, riem i ens divertim en comptades ocasions. Farcim les nostres vides de responsabilitats i d’exigències, i a la llarga també de la culpa per no haver estat al costat dels fills. I a poc a poc i per inèrcia omplim la vida dels nens d’ocupacions. Els adults sempre trobem excuses per no jugar, per no perdre el temps, badar o fer ximpleries –que agraden tant als més petits. Sempre hi ha feina, en una casa amb família. Estem atrapats i anem esgotats. Recordo aquella cançó dels pallassos de quan era petita: “Sábado, antes de almorzar, una nina fue a jugar, però no pudo jugar porqué tenia que planchar; así planchaba, así, así”, etc. És un terror de cantarella que em ve al cap cada vegada que trio el deure en lloc del plaer. El que és pitjor és que tinc la impressió que estem educant els fills d’una manera molt similar a com ens van educar a nosaltres. Perdem pel camí la llibertat de ser. No sé com ho podem fer millor.
De vegades em diu el Kewal que sóc avorrida. Potser té raó. Ell ve d’un món molt diferent, més caòtic, imprevist, sorprenent i espontani. Nosaltres aquí estem molt organitzats, i ocupats, i estressats, i ens passa la vida de pressa fins que morim. Això és viure?..."
(extret del llibre “Seguirem vivint” de Elisabet Pedrosa)