Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) va ser una poeta, catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana. També va ser activista política, cultural, feminista i lesbiana.
El 1980 té la seva filla Heura, després de decidir afrontar la maternitat en solitari. Declarada lesbiana, és la primer en tractar el tema de l'amor entre dones, inèdit en la literatura catalana fins llavors.
El 1996 se li diagnostica un càncer que li provoca la mort el 1998 a Barcelona, als 45 anys. Abans de morir rep la Medalla d'Honor de Barcelona.
A més de prendre part activament en la vida literària catalana, Marçal participa en política i en diversos moviments cívics i culturals (sobretot vinculats al feminisme i la cultura).
Els seus textos combinen la tradició, la innovació i la investigació sobre les formes poètiques. Des dels seus primers escrits demostra un gran rigor i cura lingüístics, que palesen la seva gran coneixença de la llengua. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, serà una constant en la seva obra.
Hi ha 3 eixos que vertebren la seva obra i queden resumits en el poema "Divisa" del llibre "Cau de llunes":
« A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.»
Marçal és de les primeres en tractar en la literatura catalana temes com l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat. En aquest sentit, trenca tabús sobre maternitat i sexualitat. Reivindica una maternitat plena, que no necessita la presència del mascle i que estableix un vincle íntim i fort amb la filla. També tracta temes com la relació de parella, la identitat femenina, la soledat, el dol o la passió amorosa.
Diagnosticada de càncer el 1996, Marçal afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. En parla en diversos poemes, amb imatges poètiques dures i crues, però amb un punt de positivitat.
Pel que fa a la simbologia, la poesia de Marçal pren elements tradicionalment associats a la dona, i sovint conceptualitzats de manera negativa, i els dóna un nou significat. És el cas de la lluna i de la bruixa, figures freqüents en les seves primeres composicions poètiques. Altres símbols i imatges recurrents són el mar, la sal o el mirall.
Obres en poesia:
Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), Terra de Mai (1982), La germana, l'estrangera (1985), Desglaç (1997), Raó del cos (2000)
Premis literaris:
- El 1976, "Cau de llunes" és guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia.
- El 1981 Marçal guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona.
- "La germana, l'estrangera" li val el Premi de Poesia Josep Maria López Picó.
- La seva única novel·la, "La passió segons Renée Vivien", va ser guardonada amb els premis Carlemany de novel·la (1994), Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig – novel·la (1995), Joan Crexells de narrativa (1995), Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1995), Premi de la Crítica de narrativa catalana (1995) i de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
(Informació extreta de la Viquipèdia)
A continuació us deixo un grapat de poemes o fragments de poemes que m'agraden especialment, extrets dels seus llibres "Bruixa de dol" i "Sal oberta":
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
***
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.
L'escala fosca
del desig
no té baranes.
***
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
***
Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.
***
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
***
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
***
Llum al balcó
i l'estrall a la porta.
Giro la moneda
i és la lluna.
***
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
***
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
***
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.
***
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
(fragment de "Zodíac")
***
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
***
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai!... les arnes no dormen.)
***
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui.
(fragment de "Divisa" a "Sal oberta")
***
Quan, vestida de lluna, vaig llegir-me la mà,
la mà se’m disfressava d’amor sense duanes.
I l’amor, transvestit d’atzar, a les drassanes
de la lluna, llençava daus al freu de l’enllà.
Els daus no eren daus: eren l’ull de la mar.
La mar era disfressa de l’averany abscon
de la lluna i l’amor trenats a l’eix del món.
El món es disfressava de tu, de mi i d’atzar.
L’enllà era l’ençà. I l’ençà, la disfressa.
En teatre fugaç, els llençols, sense fressa,
paraven el teló de l’atàvic convit:
Si, disfressat de mi, tu em prenies els guants
per abastar la lluna de l’arbre prohibit,
qui, disfressat de tu, t’escapçava les mans?
***
Tristesa, que et dius marduix!
On has perdut les sabates?
¿No saps que la solitud
ja no sap anar descalça
i empaita la lluna al bosc
sobre les petges de l'aigua?
(fragment de "Romanç de la solitud sense sabates")
***
Si pogués ser gitana i endur-te’m al país
on les móres maduren al caliu de la lluna
-dins del sac ca-ta-crac, per l’ai dolç de l’abís-
d’amagat dels mussols que enllumenen la duna!
Si pogués ser flautista d’un Hamelin novell
i arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,
amb nus de set olors confegir-te un castell
d’iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.
Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plata
per temptar-te, tot just obris l’ull a l’incert
i oferir-te les ales que m’ha encès el desert!
Si l’esglai no em mengés la rel i la sabata
desaria la ruda, sortiria al camí
i obriria en ventall l’arc viu de Sant Martí.
***
(Homenatge a Pere Quart)
Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l’escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest
sense trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada