Ni fent-ho expressament

La imatge que il.lustra aquesta notícia és d'una església pràcticament buida. Avui hem anat a un funeral i han passat un seguit de coses que, per a mi, donen arguments per seguir buidant les esglésies.

Diumenge va morir la Josefina Herrera, la mare de les germanes Careta (Montse, Anna i Imma) amb qui mantenim relació des de fa molt temps (però ara seria molt llarg d'explicar i no hi entraré).
Dilluns vam anar al tanatori a donar el condol i fer-los companyia i ens van demanar ajuda per acabar de decidir el recordatori. Ho vam fer i després em van demanar si podria fer un petit escrit que parlés de com era ella i si podria llegir-lo al final de la cerimònia. Evidentment vam accedir a tot gustosament, però ja vam començar a veure que alguna cosa no anava del tot bé.
Durant to el dia els havia estat impossible localitzar el mossèn que havia d'oficiar la cerimònia, els saltava un contestador. El personal de la funerària ens va dir que malauradament això era més habitual del que ens pensàvem, molts mossens estaven il.localitzables perquè es negaven a facilitar el seu número de telèfon mòbil i només tenien el de la parròquia on era molt difícil trobar-los. Així doncs, durant tot el dia d'ahir va ser impossible contactar amb ell i poder parlar una mica de com volien que fos la cerimònia.

Avui el funeral era a les 11 h i ha sigut en aquell moment quan han fet el primer contacte. La família i el mossèn es reunien a correcuita a la sagristia per decidir quatre cosetes sobre la cerimònia. O sigui que aquell mossèn estava a punt d'oficiar uns funerals sense saber massa què havia de dir (i potser, això ja és de collita pròpia, qui era i com era el difunt a qui anava a donar l'últim comiat).
A les 11 i 12 minuts (12 minuts de retard en que el fèretre ha estat sol al final de l'església) ha començat la missa i el mossèn (sense micròfon perquè ha dit que estava espatllat) ha engegat unes parrafades sense vocalitzar i amb un volum poc audible de tota la litúrgia típica d'un funeral (bla, bla, bla...).
En el moment de les lectures ha semblat que la cosa agafaria interès perquè ha dit que llegiria unes paraules d'un tal mossèn Joan de Campdevànol que havia conegut la difunta i l'havia cuidada molt durant la darrera etapa. Tothom ha parat l'orella i ha començat un discurs molt emotiu però... era el text que havia escrit jo ahir i que havia de llegir al final de la cerimònia. L'he escoltat atentament i ha tingut la decència de llegir-lo íntegrament excepte el final on no ha pogut evitar fer-hi un retoc i on deia "Fins a sempre, Fina" ell ha llegit "Fins al cel, Fina". Jo he assistit a la situació amb una barreja d'estupor, perplexitat, un punt de diversió (no us ho negaré) i un punt d'incertesa pensant què passaria llavors al final de la cerimònia: no caldria que sortís, hauria de tornar a sortir a llegir el mateix text o potser jo llegiria les paraules de mossèn Joan de Campdevànol ja que ell havia llegit les meves?

De seguida he vist que la família estava molt contrariada pel que havia succeït i hi ha hagut una certa tensió latent.
Quan la cerimònia ja arribava al final, la filla gran de la difunta li ha donat un paper a l'encarregat de la funerària, aquest li ha passat a l'assistenta del capellà i aquesta li ha allargat al mossèn just quan arrencava una altra de les fórmules preestablertes. El capellà visiblement contrariat per la interrupció ha guardat el paper dins del missal i ha reprès el seu fil. Només quan ha acabat ha buscat aquell paperot que li havien donat i ha començat a llegir-lo per dintre mentre un silenci tens s'anava allargant...
Llavors, entre dents, de manera totalment inaudible per al públic, ha mussitat que el text que havia llegit abans era de l'Eladi i no de mossèn Joan. Jo ho he entès perquè estava al cas però dubto que la resta de públic s'hagi assabentat de res.
Després dels murmuris de disculpa ha reprès el final de la cerimònia amb gran alegria i empenta i ha demanat si donava el dol per acomiadat ell o si algú volia pujar a dir algunes paraules.

En aquell moment la filla gran no ha pogut aguantar més i ha pujat a l'altar pel mig de les escales demanant la presència d'una cosina seva i la meva. El capellà ha fet un visible pas enrere i l'Imma ha agafat el control i ha dit que ara llegiríem els nostres textos.
Primer la cosina ha llegit uns emotius versos i llavors m'ha tocat a mi. He dit "Em sembla que per a alguns això serà un deja-vu" i he tornat a llegir el "meu" text. Quan he acabat i em disposava a baixar el mossèn m'ha engrapat pel braç i m'ha dit:
- Però aquest era el text que he plagiat jo abans...
- Sí, sí, però la família ha volgut que el tornés a llegir jo...

Quan hem sortit a fora les dues filles m'han dit que els havia sabut molt greu i que no entenien què havia fet aquell home, que entre altres coses ens havia fet resar el parenostre dues vegades... Estaven dolgudes i evidentment nosaltres els hem tret importància tot i que enteníem el seu sentiment.

En fi, amb actuacions com aquesta, il.localitzable durant el dia anterior i sense cap interès per contactar amb la família, preparant una cerimònia a corre-cuita, començant-la amb retard i sense que s'entengués bona part del que deia, equivocant-se en el discurs, sent incapaç d'aclarir l'error que s'havia produït... aquest mossèn m'ha donat una imatge que m'allunya encara més de les esglésies del que ja ho estic.

Acabo amb el que realment és important del dia d'avui, un record per la Josefina Herrera, una dona a la que en el meu text he definit amb dues paraules: lluita i alegria. Un bon cel i un bon descans per a ella.
I per si algú té ganes i curiositat us deixo el text íntegre:

Fina,
em demanen unes línies per parlar de tu i em vénen al cap dues paraules: lluita i alegria.
La lluita que has mantingut tota la vida amb les dures proves que t’ha anat posant. Moltes no les has pogut superar però has après a conviure amb el buit del que havies perdut i a posar les energies en tot el que et quedava.
I sempre posant els altres per davant teu, sempre pensant en els altres, patint pels altres, vetllant pels altres... posant-te sempre al final de la llista perquè si els del teu voltant estaven bé tu ja estaves bé.
Però tot això amb alegria. Aquella alegria amb què obries la bústia quan esperaves una postal, amb què rebies les visites, amb el que t’il•lusionaves per cada nova esperança. Sempre acabàvem rient i la teva rialla era sincera i encomanadissa.
La vida no és fàcil però és el millor que tenim i em sembla que tu has sabut jugar-hi molt bé amb les cartes que tenies: lluita i alegria.
Fins a sempre, Fina