Sobre la llibertat d'expressió

Ja sabeu que dirigeixo LA CALDERINA, la revista local de Calders. En aquesta revista la majoria de seccions es dediquen a difondre i glossar totes les coses bones que tenim a Calders, ja sigui a nivell paisatgístic, botànic, patrimonial, cultural... El paradigma d'aquest tarannà seria la secció "Petits Plaers de viure en un poble com Calders".
I com a contrapunt va sorgir la secció "El Puto Pal de viure en un poble com Calders" on un tal Vicenç Díaz es dedica a criticar aspectes de Calders de manera satírica. Ningú no sap qui és aquest Vicenç Díaz i des de l'Equip Redactor tenim la intenció de mantenir-lo allunyat de la gent del poble per permetre-li que segueixi donant-nos el contrapunt d'aquest Calders que tan estimem, però on és evident i lògic que tot no pot ser perfecte. Allò que potser ningú no s'atreveix a dir, el Vicenç Díaz ho diu des de la seva secció i es queda tan ample. Però la gent no ho entoma bé...

Jo crec que el Vicenç Díaz no utilitza cap dels recursos que em farien entendre les crítiques i posar-me del seu costat: ni diu mentides, ni falta al respecte (tot i que alguna vegada va arribar a estar a la frontera, però va ser molt al principi). Diu les coses de manera irònica i satírica, utilitza les exageracions i ho vernissa tot d'un sentit de l'humor (que pot ser compartit o no) però generalment ni falta a la veritat ni al respecte.
En els 7 números en els que fins ara ha participat ha repartit contra diferents aspectes o col.lectius del poble.

• nº 1: aspectes generals del poble: males comunicacions, falta d'estímuls culturals, pudors del camp, perill de gelades o accidents amb senglars, mala cobertura telefònica...
• nº 2: el caràcter dels calderins que van reaccionar iradament contra la seva intervenció del número 1 sense acceptar cap de les crítiques i responent amb bel·ligerància.
• nº 3: la piscina de La Guàrdia: cara, classista, aigua freda, instal.lacions poc cuidades...
• nº 4: activitats promogudes per l'Ajuntament excessivament culturals i elitistes, crítica a l'acte del Cagalaburra de la Festa Major.
• nº 5: cavalcada de Reis (espartana, poc lluïda, Reis massa reconeixibles...)
• nº 6: mala cobertura telefònica i història de l'antena del Grau
• nº 7: gamberrades del jovent del poble i tafaneria dels botiguers (tot basat en una pàgina de facebook titulada "Tu no ets de Calders si no...")

En el seu moment ens va arribar que la gent de la piscina de la Guàrdia estava indignada, segurament als regidors tampoc no els va agradar el que es va dir d'ells (però van ser els que ho van entomar amb més "savoir faire"), el mossèn va publicar uns aclariments a comentaris que l'afectaven en la crònica de la Cavalcada i ara he sabut que els botiguers estan molt enfadats pel que s'ha dit d'ells en el darrer número i perquè han sortit els seus noms.

I paral.lelament cada vegada ens han arribat felicitacions del públic "no atacat" lloant que el Vicenç Díaz digui el que els altres no s'atreveixen a dir i divertits en llegir la seva secció.
O sigui: quan els toca el rebre als altres el "puto pal" està molt bé, però quan em toca a mi no m'agrada.
I aquí és on començo a plantejar-me el tema de la llibertat d'expressió. Podem fer crítica pública o no? Podem riure'ns del que fa la gent, sempre i quan no faltem al respecte ni a la veritat?

Segur que a la majoria ens agraden programes com "Polònia" o "Crackòvia" o revistes com "El Jueves" que es dediquen justament a això. Hi ha gent que diu que això és senyal de maduresa i d'higiene democràtica: el dret a criticar el que no ens agrada de la societat i la capacitat d'entomar aquestes crítiques amb mà esquerra (ja no vull parlar que fins i tot ens podrien servir per millorar aspectes millorables, però és evident que també podria ser així).

Jo sóc el primer que procuro fer sempre autocrítica de les coses que faig i millorar-les i no m'agrada que la gent no sigui capaç de fer-ho. Per què carai hem de tenir la pell tan fina? Per què no podem acceptar que ens equivoquem, que hi ha coses que podríem fer millor o simplement que hi ha coses que fem que no agraden? Per què ens sentim tan importants que no podem acceptar que algú ens digui que hi ha alguna cosa que no hem fet prou bé o que no li ha agradat com hem fet? Per què no podem acceptar amb sentit de l'humor les crítiques que ens fan des d'aquest punt de vista?

Segurament als polítics, esportistes i personatges públics no els agrada la visió que donen d'ells als programes humorístics que he esmentat abans, però normalment no se'ls acut pas queixar-se'n públicament ni querellar-se contra els responsables d'aquests programes. Entenen que el que es fa d'ells és una parodia, una exageració amb sentit de l'humor. I també entenen que hi ha una base real en el que exageren les seves rèpliques de ficció. I segurament endevinen que si no acceptessin aquest joc, la gent els criticaria el seu poc sentit de l'humor i la seva nul.la capacitat d'autocrítica. I per tant, de grat o per força, accepten esportivament les seves imitacions o si més no les toleren estoicament.

Algú m'ha suggerit que potser els de l'Equip Redactor hauríem de demanar disculpes pels escrits del Vicenç Díaz però jo no ho sento així.  
No tenim el dret a la llibertat d'expressió? 
Doncs si d'alguna persona s'ha dit alguna cosa que no li ha agradat llegir però que ni és mentida ni li falta al respecte i se li ha dit des del sentit de l'humor, la parodia i l'exageració... cal demanar-li disculpes?
Jo ara mateix crec que no, però ho he volgut deixar publicat aquí per si algú vol enriquir el debat i donar-me arguments a favor o en contra.


(si voleu llegir les seccions del "Puto Pal" per tenir més elements de judici podeu accedir als números antics de LA CALDERINA des d'aquest enllaç. El darrer haureu de buscar-lo als punts de venda habituals: comerços de Calders i/o Ajuntament)