Opinions públiques

1.- No vull ofendre ningú.

2.- Respecto les opinions de tothom.


Tothom està en contra de la Llei Wert d’educació.
Tothom està en contra del segrest de les nenes nigerianes per part del “Boko Haram”.
Tothom està disposat a dir públicament que està en contra del segrest de les nenes nigerianes.
No tothom vol fer públic que està contra la Llei Wert.

(En aquestes 4 frases anteriors quan dic “tothom” em refereixo a la immensa majoria de persones del meu entorn.)

Alguns dels que estan en contra de la llei Wert d’educació, però, no volen fer públic el seu rebuig i ho justifiquen amb alguns motius:

1. En realitat no m’he llegit íntegrament la Llei i, per tant, no puc opinar amb coneixement de causa.
2. Crec que algunes de les coses que critiquen els que van contra la Llei Wert no són estrictament veritat i, per tant, no vull donar recolzament a unes persones que intenten enganyar-me i manipular-me.
3. Si l’escola on treballo es posiciona públicament contra la Llei Wert, estem arriscant-nos a bellugar un tema que potser farà que algú que hi estigui en contra després ens busqui les pessigolles. Val més que no aixequem la llebre i ens quedem com estem.

Em deixeu ser una mica demagògic? Vaaaa! Que em fa il•lusió...

1. Realment tothom qui està en contra del segrest de les nenes nigerianes està prou documentat sobre el tema? Sabem de la realitat sociopolítica del país? De les seves divisions internes? De la distribució de les seves religions? Dels suports interns que té el líder del “Boko Haram” que ha segrestat les nenes?
2. Realment sabem si de tot allò que acusen el líder del “Boko Haram” és cert? No cabria la remota possibilitat que algú li hagués acabat afegint una falsa acusació i, per tant, m’estiguessin intentant enganyar i manipular?
3. I si em posiciono contra el segrest de les nenes nigerianes i després ve un nigerià gihadista i em busca les pessigolles? O fins i tot si, com a represàlia, ve a segrestar la meva filla? Val més que em quedi com estic...

Tornem al tema més proper...

1.- No m’he llegit la Llei Wert d’Educació (L.O.M.C.E.).
En conec aquells aspectes dels quals he llegit i escoltat anàlisis i opinions a través dels mitjans de comunicació. I, en funció del crèdit que em mereixen les fonts d’on han sortit aquestes informacions i opinions, m’he anat formant la meva, contrastant-la amb persones del meu entorn i arribant a la conclusió que no és una bona llei, ni per a l’educació ni per a Catalunya. I hi estic en contra.

2.- Segurament els posicionaments públics contraris que s’han fet (com el Decàleg contra la llei Wert de Somescola.cat) han arribat fruit del consens entre diferents col•lectius i persones que estaven d’acord en els aspectes principals, malgrat que puguin discrepar en alguns matisos. I segurament tots han fet algunes concessions i han acabat admetent coses que potser haurien expressat d’una altra manera, però han prioritzat la necessitat de fer un front comú potent i majoritari.
No m’agrada pensar que pugui haver-hi mentides en aquests documents públics de difusió majoritària. Però si algú em demostra que n’hi ha alguna, potser estic disposat a no tenir-la en compte i assumir-la com un mal menor, a canvi de demostrar un rebuig majoritari i sense fissures. Si realment estic convençut que el conjunt de la llei no m’agrada, per a mi és més important contribuir a visibilitzar una oposició majoritària que no pas entrar en divisions internes que debiliten.

3.- Dies enrere una companya em va dir (i cito textualment) “...Estem en un moment excepcional i considero que hem de ser una mica valents perquè respectar les opinions dels altres no ha de ser incompatible amb defensar els drets bàsics de l'escola catalana...”. Hi estic totalment d’acord  i, per tant, m’agradaria que tothom fos capaç de dir en veu alta la seva opinió sense pors ni tacticismes perquè expressar i defensar una opinió no hauria de tenir res a veure amb no respectar les dels altres.

Repeteixo que respecto totes les opinions.
Respecto els qui puguin defensar la Llei Wert (com respecto els que són del Real Madrid, els que van votar que volien enderrocar el Teatre Conservatori de Manresa o els que volen votar “No” a la consulta del 9-N),  tot i que seria interessant escoltar els seus arguments i contrastar-los amb els propis.
I he de respectar també els que em diuen que estan en contra de la Llei Wert, però no volen fer públic el seu rebuig. Però en aquest cas em fa por que això sigui la demostració d’un dèficit democràtic que tenim com a societat.

No sé si és una herència de la llarga dictadura franquista (tants anys sense expressar les opinions diferents a l’opinió “oficial” per por de les represàlies), però trobo que és una postura molt arrelada.
Els botiguers i comerciants ho tenen clar: tenint negoci propi no es poden posicionar políticament per por de perdre els clients de les opcions diferents a la que defensessin. Però no només els comerciants segueixen aquest patró de conducta: trobo que és força generalitzat.
Una vegada vaig sentir un raonament en aquest sentit que em va agradar molt.
Un mestre de l’escola de Calders es presentava a les eleccions municipals formant part d’una de les candidatures en un dels últims llocs de la llista (d’aquells simbòlics, sense possibilitats reals de sortir escollit). En unes paraules que va adreçar al públic assistent a un dels actes electorals va explicar que era conscient que potser hi hauria gent que no entendria aquell seu posicionament, però que tothom havia d’estar tranquil. Encara que formés part d’una candidatura, ell seguiria fent la seva feina igual i tractant igual tots els alumnes i famílies, fossin simpatitzants d’un partit o d’un altre. I va argumentar la necessitat de conviure harmònicament dins d’una diversitat d’opinions totalment cívica i educada, la possibilitat de defensar públicament unes idees amb total tranquil•litat, davant d’altres persones que en defensessin unes altres. Havia de ser possible defensar una posició, fer-ho públic i, al mateix temps, respectar les altres i conviure-hi tranquil•lament. I va dir que això a altres països europeus era un fet absolutament normal.

Però em sembla que aquí encara no.
Tan de bo ens hi anem acostant mica a mica.