De mòbils

Aquest és el meu mòbil. Puc trucar i rebre trucades. Puc enviar i rebre missatges. Puc escoltar la ràdio,  puc jugar al sudoku i fins i tot em pot il•luminar de nit. Aquestes són les meves gran aplicacions.
Molts dies ni tan sols l’engego (de fet no he aconseguit aprendre-me’n el número de memòria) i quan ho faig el tinc guardat a la bossa per si tinc una emergència que necessiti d’una trucada o un missatge per resoldre’s.
A tothom qui el veu se li escapa el riure per sota el nas perquè està clarament desfasat i lluny dels smartphones amb connexió a internet, pantalla tàctil i mil i una aplicacions.
I la veritat és que a vegades quedo molt limitat quan veig el que poden fer els altres...

Amb els grups de WhatsApp on pots enviar un sol missatge a tot un grup de persones i estar permanentment en contacte amb tots ells. Amb les opcions de càmera que et permeten fer una foto d’una cosa i enviar-la immediatament a una persona que necessita rebre aquesta informació. Amb la possibilitat de disposar de la funció GPS per ajudar-te a trobar un destí o l’opció de connectar-te a internet per resoldre un dubte que no pot esperar...
Però jo, en el meu desfasament anacrònic, també m’he estalviat, de moment, unes actituds que trobo tristes i fins i tot estúpides i veig massa sovint al meu voltant.

D’entrada la majoria de la gent té el mòbil permanentment a la mà. Mireu al vostre entorn quan passegeu pel carrer i quedareu fascinats de la gran quantitat de gent que està pendent del seu mòbil. Quan arriben a casa, també van arrossegant el mòbil d’habitació en habitació. El tenen al menjador quan estan al sofà mirant la tele, se l’emporten a la cuina si estan preparant el dinar, al lavabo si han d’anar a fer les seves necessitats...
Aquesta dependència del mòbil es fa manifesta quan se sent la senyal d’arribada d’un WhatsApp. En no poques ocasions les persones interrompen qualsevol cosa que estiguin fent (una conversa, un àpat en família... el que sigui) per atendre aquell missatge demostrant una manca de respecte cap als companys, amics i familiars que només es podria entendre si s’estés pendent d’una trucada molt important. Per contra la majoria de missatges són insubstancials, repetitius, prescindibles i mancants de contingut. I això si ens referim als que no formen part de cadenes, acudits, fotos i vídeos suposadament enginyosos que ens anem passant els uns als altres i sovint ens arriben per diverses bandes alhora.
Després hi ha l’addicció als jocs (Candy Crash, Angry Words, Mezcladitos o el que toqui a cada moment). És trist veure com hi ha persones enganxades a un joc on mantenen un nombre tan alt de partides simultànies que quan comencen no poden parar de jugar-hi durant una bona estona. I de fet els sembla que estableixen una complicitat i amistat tan “reals” amb els altres jugadors (als que realment no coneixen) que els sap greu no donar-los una resposta immediata, acompanyada del corresponent missatge, mentre la gent real que viuen al seu costat han d’anar esperant “el seu torn”.
I per acabar aquest afany per comunicar i publicar tot el que es fa a cada moment. Anar als llocs i, en comptes de gaudir-ne amb els que ens acompanyen, de seguida fer alguna foto i compartir-la a través de les xarxes socials perquè tots els nostres “amics” sàpiguen on som i què estem fent. Cal? Jo crec que no.

Per això quan algú somriu perquè no tinc WhatsApp i vaig amb aquest mòbil antiquat sense connexió a internet ni jocs interactius jo també somric.
Somric perquè sé que de moment m’estic estalviant aquest aborregament, aquesta dependència de la màquina i aquesta absurda espiral d’explicar-ho tot a tothom i en el mateix moment que està passant. I sóc conscient que una mica això mateix em passa quan vaig publicant notícies aquí al picalapica, però em sembla que hi ha algunes diferències: aquí publico el que vull quan vull i no vaig amb l’ordinador a la butxaca mirant-ne la pantalla contínuament.
En fi, no seré jo qui tiri la primera pedra, però penso que tinc part de raó en el que he observat i explicat aquí. I m’agradaria que la gent del meu voltant fes un ús més racional del mòbil i fos capaç de guardar-lo dins la bossa i treure’l només quan fos necessari i no pas per mirar “si algú m’ha enviat un missatge”, “si algú m’ha fet una tirada”, “si tinc cobertura”...
No cal estar tan pendents del mòbil... Us asseguro que es pot viure sense i us convido a que ho proveu.
I si realment l’angoixa se us menja si no podeu tenir-lo en tot moment a les mans... potser és el moment de reconèixer que tenim un problema i començar a posar-hi solució.