Una sabata de cada

Avui el Rei Carnestoltes ha manat que tots portéssim una sabata de cada. I jo així ho he fet, com gairebé tothom de la meva escola.
I quan m'he vist els peus, un llunyà record m'ha començat a fer pessigolles al paladar i he recordat...
...com en la meva adolescència, durant una temporada em va agafar aquest rampell d'anar pel carrer amb les vambes desaparellades. I no recordo si abans, després o simultàniament, també em va agafar per anar permanentment amb una cinta d'aquelles que els tennistes es posaven per subjectar-se els cabells.
Eren coses de l'adolescència, ganes de cridar l'atenció per afirmar la personalitat, ganes de ser original, de ser diferent dels altres... però no estic segur d'haver superat aquesta etapa...

Sempre m'ha agradat marcar caràcter propi, ser un punt excèntric, sentir-me una mica diferent... Tampoc no ho porto a l'extrem ni sóc exageradament exhibicionista en aquests petits trets diferencials, però sí que em sento còmode sabent que en alguna cosa sóc diferent de tots els altres.
Segurament per això vaig portar la treneta durant un grapat d'anys o segueixo portant dos rellotges...

I potser el més preocupant és que no me n'avergonyeixo sinó que em sento bé amb aquest tret de la meva personalitat.

Com a atenuant puc al.legar que la meva mare a la seva adolescència ja feia coses d'aquestes (anava vestida totalment de negre, duia corbata...). Potser hi ha un factor genètic o hereditari...

Doctor, és greu?