Germans

- Ara jo era un gosset i tu em donaves un plat de llet...
- I jo era la mare i després et portava a passejar al parc...

Un matí de cap de setmana a casa podeu sentir aquesta conversa entre el Roc i l'Ona. I la conversa i el joc poden durar hores i hores i ells es van desplaçant d'una habitació a una altra. I treuen més i més complements que enriqueixin el joc. I es van canviant de vestuari a mesura que van canviant els rols: tan aviat poden estar en pijama, com despullats, com disfressats de pirata o de jugador del Barça o de dimoni... Joc simbòlic total!!!
Sovint demanen veure els dibuixos de la tele o jugar a l'ordinador, però quan els diem "prou!" no triguen gaire estona a organitzar el seu joc simbòlic. I s'hi poden estar hores i hores. I s'ho passen la mar de bé.

Veient-los, m'és inevitable pensar en el que es perden els fills únics. I no vull pas criticar els pares que prenen aquesta decisió (que cadascú se sap les seves coses), però és evident que aquesta opció impedeix que es donin aquestes situacions quotidianes. És clar que poden apuntar els nens a un esplai o dur-los al parc, però els cal anar a buscar aquestes situacions de socialització i comunicació. I potser no sempre tindran el temps i les ganes d'anar-les a buscar.
Els germans es barallen, es fan la guitza i es tenen gelos, però també s'ajuden, comparteixen, aprenen els uns dels altres... es relacionen en un entorn d'emocions i estimació, sense haver d'anar a buscar-lo enlloc ni provocar situacions. Se les troben en el dia a dia.

No tinc presents molts records de joc compartit amb els meus quatre germans, però sí la sensació que no ens vam pas avorrir i que segur que vam aprendre els uns dels altres.
I potser per això (i per moltes altres coses), amb l'Anna vam tenir clar que, a poder ser, no volíem tenir un fill únic. En volíem dos i, a poder ser, que es portessin poc temps perquè tinguessin interessos comuns i s'avinguessin per jugar junts.
En les hipòtesis de tots els anys que vam tardar a tenir fills dèiem que per a un nen ens agradaria el nom de ROC i per a una nena el d'ONA.
I ara, amb la hipòtesi feta realitat, amb el Roc i l'Ona corrent per casa i jugant ells dos, sense necessitar gaire cosa més que la mútua companyia, i veient com de bé s'ho passen, penso que era un bon planteig.
I dono gràcies de la sort que tot hagi sortit tan bé.