Un poema d'amor

Aquest passat 26 de juliol va fer 16 anys que estem casats (i 24 anys de relació...!).
Vam anar a les "Cabanes als arbres" (ja us ho explicaré en una altra notícia més endavant) i allà vaig portar el dossier del nostre casament que recollia els textos i cançons que es van llegir a la cerimònia (al final d'aquesta notícia us presento la portada d'aquest dossier amb una divertida i encertada caricatura del nostre company de feina, l'artista Jaume Serra). Cadascún dels convidats tenia un d'aquests dossiers a la cadira per poder seguir la cerimònia i endur-se'l de record.

Doncs vam estar rellegint-lo i recordant aquell dia i vaig redescobrir un poema que vaig escriure com a comiat dels nuvis. Em va agradar molt tornar-lo a llegir perquè, d'una banda, em va semblar que no havia perdut la seva força literària amb el pas dels anys i, d'altra banda, perquè estic orgullós de poder dir que encara manté tota la seva vigència perquè: ENCARA ENS ESTIMEM, desafiant el pas del temps.
No vull pas dir que siguem una parella ideal ni que sigui tot perfecte, eh? Evidentment tenim els nostres alt-i-baixos, però en conjunt encara somriem, ens respectem i, per descomptat, ens estimem.
Bé, us deixo amb el poema:

Som dos illots d'imperfecció
estranyament atrets i a la deriva
en l'immens oceà que és la vida...
Dues meitats que l'atzar amagà
i, amb un somriure, trapelles dolents,
hem descobert i ajuntat i ara encaixen...

Anna i Eladi. Res més, però res menys.
Noms sempre junts que escriuren història.
Tan diferents... Desafiant previsions
i creuant rius amb l'amor sempre eixut.

Siguem sincers: poc podem oferir-vos.
Avui veniu i això ja ens fa feliços.
Si ens coneixeu, impediu que canviem
perquè aquí, avui, davant de tots vosaltres,
volem aturar el temps i fem un pacte etern:
sempre ens estimarem!!