La cuirassa a la feina

N'havia sentit a parlar en professions on estàs tractant contínuament amb el dolor: metges, infermeres, assistents socials, alguns advocats... Si no posessis una certa distància entre la feina i la vida personal, t'emportaries el patiment cap a casa i estaries 24 hores al dia pensant en els problemes de la feina que, inevitablement, acabarien sent els teus propis problemes.

I ara fa uns anys em va passar a mi. Era tutor d'un grup de 6è i em va entrar un nen nou, el David. Vivia en una llar d'acollida després d'una vida duríssima amb traumes familiars, canvis constants de residència i d'escola, abandonament familiar, episodis de maltractaments i desequilibris mentals pendents de diagnosticar. Vaig entomar la integració d'aquest nano amb moltes ganes i una gran dedicació. Estava en comunicació constant amb els seus tutors legals (els educadors de la llar on vivia), dedicava les meves hores lliures a parlar amb ell o a dissenyar estratègies per anar encarrilant la seva conducta.
La seva conducta a classe era imprevisible. Era capaç d'estar vàries hores seguides amb una gran normalitat, però de cop i volta li podien saltar els ploms i posar-se a cridar, insultar, llençar el material per terra, amenaçar els companys o fins i tot agredir-los... Era una bomba de rellotgeria que podia activar-se en qualsevol moment.
Vam fer força progressos en la seva socialització, ell va obrir-se molt al grup i s'esforçava per integrar-se a la dinàmica de normalitat, però sovint era incapaç de controlar els seus impulsos i acabava "liant-la" una altra vegada.
Jo em mirava la gràfica de la seva evolució com una corba ascendent plena de petites baixades, però creia que la tendència era a millorar i, optimista com sóc, seguia abocant-m'hi sense adonar-me que fins i tot estava deixant una mica de banda altres aspectes del grup i que m'hi estava involucrant massa.

Cap al tercer trimestre vaig haver d'admetre la trista realitat i era que l'evolució d'aquell nen estava estancada, que per molt que jo m'hi dediqués ja no avançàvem més, que altres alumnes que també necessitaven la meva atenció no l'havien trobada i els seus casos havien anat empitjorant o no havien millorat el que podrien haver millorat, que el clima general de la classe se n'havia ressentit... I vaig adonar-me que el David m'havia xuclat tota l'energia i que estava esgotat. I llavors vaig dimitir d'aquest cas i vaig intentar donar a la resta del grup el que no li havia donat fins llavors... però ja era tard.
Estic content de tot el que vaig fer pel David i sé que per a ell va ser una bona experiència que el va ajudar a millorar una mica, però crec que en general em vaig equivocar.

I des de llavors vaig a la feina amb la cuirassa i quan hi ha un problema greu me'l miro amb perspectiva, procurant no involucrar-m'hi més del compte i sobretot no deixar que l'atenció a un alumne faci que els altres 25 no tinguin la que necessiten.

I aquest any tinc un d'aquests casos d'un alumne amb problemes familiars i actuo amb aquesta perspectiva de la que parlava. Procuro no involucrar-m'hi més del compte i no abocar-li tota la meva atenció, tenint sempre present que tinc 26 alumnes més al meu càrrec.
Però a vegades aquesta opció et planteja dubtes sobre si realment estàs fent el que és més correcte per a aquesta persona en concret. A vegades penses que hauries de treure't la cuirassa i abocar-te a aquest cas amb molta més energia i dedicació.... però sé que no vull repetir els errors que vaig cometre en el passat i penso que aquesta opció globalment és més encertada.
... O no?