Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

19 d’oct. 2010

La cuirassa a la feina

N'havia sentit a parlar en professions on estàs tractant contínuament amb el dolor: metges, infermeres, assistents socials, alguns advocats... Si no posessis una certa distància entre la feina i la vida personal, t'emportaries el patiment cap a casa i estaries 24 hores al dia pensant en els problemes de la feina que, inevitablement, acabarien sent els teus propis problemes.

I ara fa uns anys em va passar a mi. Era tutor d'un grup de 6è i em va entrar un nen nou, el David. Vivia en una llar d'acollida després d'una vida duríssima amb traumes familiars, canvis constants de residència i d'escola, abandonament familiar, episodis de maltractaments i desequilibris mentals pendents de diagnosticar. Vaig entomar la integració d'aquest nano amb moltes ganes i una gran dedicació. Estava en comunicació constant amb els seus tutors legals (els educadors de la llar on vivia), dedicava les meves hores lliures a parlar amb ell o a dissenyar estratègies per anar encarrilant la seva conducta.
La seva conducta a classe era imprevisible. Era capaç d'estar vàries hores seguides amb una gran normalitat, però de cop i volta li podien saltar els ploms i posar-se a cridar, insultar, llençar el material per terra, amenaçar els companys o fins i tot agredir-los... Era una bomba de rellotgeria que podia activar-se en qualsevol moment.
Vam fer força progressos en la seva socialització, ell va obrir-se molt al grup i s'esforçava per integrar-se a la dinàmica de normalitat, però sovint era incapaç de controlar els seus impulsos i acabava "liant-la" una altra vegada.
Jo em mirava la gràfica de la seva evolució com una corba ascendent plena de petites baixades, però creia que la tendència era a millorar i, optimista com sóc, seguia abocant-m'hi sense adonar-me que fins i tot estava deixant una mica de banda altres aspectes del grup i que m'hi estava involucrant massa.

Cap al tercer trimestre vaig haver d'admetre la trista realitat i era que l'evolució d'aquell nen estava estancada, que per molt que jo m'hi dediqués ja no avançàvem més, que altres alumnes que també necessitaven la meva atenció no l'havien trobada i els seus casos havien anat empitjorant o no havien millorat el que podrien haver millorat, que el clima general de la classe se n'havia ressentit... I vaig adonar-me que el David m'havia xuclat tota l'energia i que estava esgotat. I llavors vaig dimitir d'aquest cas i vaig intentar donar a la resta del grup el que no li havia donat fins llavors... però ja era tard.
Estic content de tot el que vaig fer pel David i sé que per a ell va ser una bona experiència que el va ajudar a millorar una mica, però crec que en general em vaig equivocar.

I des de llavors vaig a la feina amb la cuirassa i quan hi ha un problema greu me'l miro amb perspectiva, procurant no involucrar-m'hi més del compte i sobretot no deixar que l'atenció a un alumne faci que els altres 25 no tinguin la que necessiten.

I aquest any tinc un d'aquests casos d'un alumne amb problemes familiars i actuo amb aquesta perspectiva de la que parlava. Procuro no involucrar-m'hi més del compte i no abocar-li tota la meva atenció, tenint sempre present que tinc 26 alumnes més al meu càrrec.
Però a vegades aquesta opció et planteja dubtes sobre si realment estàs fent el que és més correcte per a aquesta persona en concret. A vegades penses que hauries de treure't la cuirassa i abocar-te a aquest cas amb molta més energia i dedicació.... però sé que no vull repetir els errors que vaig cometre en el passat i penso que aquesta opció globalment és més encertada.
... O no?

2 comentaris:

Miles ha dit...

Bon dia,

Estic segur que, encara que sigui de diferent manera, estàs actuant amb aquesta nova incorporació de la mateixa manera que amb el David. Ho portes dins teu i això no es pot canviar.

Per tant NO VAS COMETRE CAP ERROR!!

Jo, no em poso cap cuirassa davant els nens. A aquests els veu arribar...

Prefereixo guardar-la per aquelles famílies que sovint et donen el "copet a l'esquena".

COMPTE AMB AQUESTES!!

Petons de colors.

Miles

Eladi Martínez ha dit...

Miles,
gràcies per la bona consideració, però segueixo pensant qeu vaig actuar molt bé pel nen en concret, però això va fer que ho fes pitjor per a la resta del grup. I el meu desgast personal va ser molt gran i vaig quedar "desfondat".
A partir d'aquí el meu enfoc ha canviat. Sempre procuraré fer-ho el millor possible per tothom i també faré tot el que pugui per aquells que ho necessitin més, però... sense perdre el món de vista.
Nanit!
Eladi