Calafell 2010

Hem passat 17 dies a Calafell i els hem ben aprofitat. I com ja he comentat altres vegades no és pas que haguem fet moltes coses, però hem estat junts, hem gaudit de la mútua companyia sense presses, ens ho hem passat bé, hem somrigut molt, hem descansat...
I com que no he posat peus de foto us explico algunes de les coses que podeu veure en l'àlbum Picasa del final de la notícia:
- hem celebrat el sant del Roc i el 40 (!) aniversari de l'Anna, amb els respectius muntatges i regals.
- hem tingut la companyia dels avis Josep i Mª Dolors tots els dies i del Guiu i la Rat gairebé 10 dies.
- els 3 cosins han dormit junts a la mateixa habitació amb la tieta Rat.
- el Roc va anar al Diver (parc d'aventures del Vendrell) a fer d'aprenent d'escalador amb el Pol (el fill de la Sònia, companya de feina).
- hem tingut algun dia de tempestes, llamps i trons.
- els nens han fet bombolles de sabó, han fet volar estels, han fet castells a la sorra (i no només el típic castell omplint la galleda de sorra sinó obres més ambicioses com una reproducció del Pont de Besalú o una casa per als Teletubbies), han tingut una barca que han fet servir més aviat de banyera, han menjat crispetes, han anat al boti-boti, han passejat amb patinet, han anat a parcs infantils a la sorra...
- hem fet una passejada d'una hora i mitja amb el trenet turístic de Calafell.
- hem admirat les obres dels artistes de la sorra, sobretot una d'un cocodril que ens va deixar bocabadats.
- vam fer 2 visites: al Càmping Stel de Roda de Barà (impressionant piscina infantil) per passar la tarda-vespre amb el Jordi, l'Agnès, la Cèlia i la Mireia; i al Càmping Els Prats de Montroig del Camp per passar el dia amb la Jemina, l'Àngel, l'Oriol i el Dídac.
- hem descobert la cançó "Soy una taza, una tetera..." que escoltàvem, cantàvem i ballàvem a l'hora de sopar per evitar que alguns s'adormissin sense haver acabat de sopar.

I, a part d'aquestes coses més extraordinàries, allò que deia al començament: descansar i passar-ho bé. Vacances en família tranquil.les i profitoses. Potser un altre dia us explico el que he fet a nivell més personal (tocar la guitarra, llegir, anar de concerts...), però avui us deixo amb les fotos familiars.

Tardorenc

Aquesta és la meva última nit a Calafell. Demà tornem a casa i demà-passat (1 de setembre) comencem a treballar.
Ho porto bé. No hi ha problema. Però vulguis que no, suposa un final d'etapa, el final d'un llarg i privilegiat estiu que penso que cada cop sé aprofitar millor per fer menys coses però fer-les més ben fetes i gaudir-ne més.
En moments com aquests sempre em ve al cap una cançó del "Duo Dinámico" que havia sentit en alguna pel.lícula quan devia ser força petit:

El final... del verano... llegó... y tu partirás...
yo no sé... hasta cuando... este amor... recordarás...

Per generació, pràcticament no em tocaria conèixer aquesta cançó però em fa gràcia pel que té de melodramàtic en la manera com enfoca el final de l'estiu.
En el meu cas no és perquè suposi el final de cap amor d'estiu, però si que és sempre un trencament. Deixar de tocar la guitarra davant del mar, deixar de llevar-se relativament tard, haver de tornar a agafar el rellotge (durant l'any en porto dos, un a cada mà, però a l'estiu vaig sense), haver de tornar a anar "a toc de pito" deixant els nens de pressa i corrent per anar a treballar...
Resumint i simplificant molt: passar de la llibertat a la rutina.

I un any, fa ja força anys, des d'aquí mateix, la nit abans de deixar la llibertat de Calafell per tornar a la rutina, vaig fer un poema. Llavors no ho portava tan bé com ara. Eren dies d'una certa tristesa i melanconia, era un cert trauma acabar les benaurades vacances i tornar a treballar. Aquell poema es va dir TARDORENC i més tard va passar a ser una cançó de NÀUFRAGS.
Aquest any l'he recuperat, l'he tornat a cantar i penso que encara m'agrada i que presenta unes bones imatges i un bon equilibri entre el drama d'aquest final d'un període fantàstic com és l'estiu i la desdramatització de saber que és un procés cíclic amb el qual hem de trobar-nos cada any i que, per tant, hem d'assumir i acceptar.

Us deixo amb el text i un fitxer de so amb la cançó cantada pels Nàufrags (apugeu el volum de l'ordinador perquè té el so força baix ja que prové d'una cinta de caset que van passar-me a cd i la qualitat... és la que és... però té un gran valor sentimental)
Espero que us agradi i que us sigui lleu el final de l'estiu.

TARDORENC
Un altre estiu que es mor com el de l'any passat
i llàgrimes escasses per acomiada'l.
El sol es pon i ve l'hivern: tot és normal.
I accepto el canvi natural
i no em plantejo rebel.lions.
L'esperit indòmit ja ha acceptat que mor l'estiu
i ningú ha de plorar.

Acceptarem que torna el regne de grisor,
d'un mimetisme cruel i absurd, de tots igual.
I deixarem de ser individus diferents:
bategarem amb un sol cor,
amb una sola queixa al cor,
amb una única pressa, un sol despertador...
rutina, altre cop.

Un altre estiu que es mor com morirà cada any
i la trista tardor vetllant el cos inert
i repartint esquel.les que recollirem
distrets i indiferents,
plenament convençuts
que res pot ser pitjor, que aquest estiu se'n va...
però ja tornarà.

Dos moments

Portem gairebé dues setmanes aquí a Calafell i en un ambient de relaxament, tranquil.litat i gairebé indolència anem passant els dies intentant gaudir del seu tempo, sense que se'ns escapin de les mans. Això últim acostuma a succeir quan passes els dies sense parar de fer coses i d'anar amunt i avall. Aquí l'únic "amunt i avall" és del setè pis de l'apartament (amunt) a la platja (avall) i viceversa.

Enmig d'aquest ambient acostumen a passar petites coses satisfactòries (a vegades no arriben a allò dels "petits plaers" però s'hi acosten). Avui vull explicar dos moments de fa dos dies...

1.- Estem a la platja. El Roc juga amb la pala i el rasclet a la sorra i immers en la seva construcció no s'adona que acaba de fotre-li una palada de sorra al senyor que tenia darrere seu, un home d'uns 70 anys o més que s'espolsa la sorra visiblement malhumorat, tot i que no diu res. Immediatament crido al Roc:

- "Roc!! Has vist què has fet?? Li has tirat sorra a aquest senyor!!! Demana-li perdó!!"

Ell queda sorprès, desarmat, avergonyit i espantat. Em mira i voldria que la terra se l'empassés. Vol fer-me cas, però no sap com fer-ho. Diu un "perdó..." fluixíssim i mirant al terra o a l'altra banda d'on hi ha el senyor. Li dic que vingui i arriba a la meva cadira i se'm posa a plorar desconsoladament dient que ho ha fet sense voler.

Jo li parlo sense estar enfadat. Ja sé que no ho ha fet expressament, però li explico que ha d'anar amb compte i que ara ha d'anar a demanar-li perdó a aquell senyor. Ell diu que li fa vergonya anar-hi sol i em demana que li acompanyi. Hi anem tots dos i ell li diu "Em perdones?". L'home és castellanoparlant i em demana "¿Qué dice?". Jo li contesto "Le está pidiendo perdón". L'home somriu, content del detall, i li diu "No tienen importancia". Jo li faig un petó al Roc i continuem cadascú amb les seves coses: jo llegint i ell jugant amb la sorra.

Al cap d'una bona estona, en un moment que el Roc torna a estar amb mi sota el paraigües, aquell senyor castellanoparlant s'acosta a nosaltres. Li demana al Roc que com està i vol saludar-lo donant-li la mà. Ell va seguint el joc. Llavors es dirigeix a mi i em diu (més o menys):

- "Me ha gustado mucho lo que ha hecho antes el niño... bueno, me ha gustado lo que ha hecho usted... lo tiene muy bien educado... ahora lo comentaba con mi mujer y decíamos que creíamos que ya no quedaba gente como nosotros... pero por suerte no es cierto".

I s'acomiada i em deixa allà cofoi de mi mateix i del Roc a qui li explico de què hem parlat amb aquell senyor. I el torno a felicitar. Una bona dosi de reforç positiu que farà que si un altre dia s'equivoca i molesta algú, no li costi demanar perdó... encara que molt millor si aprèn a fixar-s'hi més...

2.- El mateix dia és l'aniversari de l'Anna que fa 40 anys. Al llarg del dia hi ha diversos moments en que rep detalls, sorpreses i regals i em quedo amb la seva cara de felicitat i alegria que hem pogut veure repetides vegades.

...quan el Roc i l'Ona (i jo) li hem regalat unes roses...

...quan Guiu, Roc i Ona s'han disfressat amb vestimentes que ella havia portat de petita com a introducció dels regals (la bata de l'escola, la malla de gimnàstica, el vestit de catalaneta de caramelles, una disfressa de caputxeta vermella...)...

...quan anava llegint les 40 pistes del joc de pistes que li he preparat per endevinar el meu regal i anava mostrant cares de desconeixement total, de sospita, de confirmació que la sospita inicial era errònia, de segona sospita, de satisfacció perquè la sospita es confirmava, de incomprensió perquè el que semblava tan clar tornava a semblar que no podia ser i, finalment, d'alegria i satisfacció pel regal... Tota aquesta evolució del seu rostre ha estat molt interessant d'anar seguint, però em quedo amb el to general del dia que ha estat bàsicament d'alegria i felicitat, sense reserves...deixant-se anar.

M'encanta el luxe de tenir temps a l'estiu per recrear-me en aquests moments.

Concert de Mazoni

Estic de vacances a Calafell i avui he anat de concert.
Al Museu Casa Barral se celebra la tercera edició dels concerts de cantautors i aquest dijous 19 d'agost tocava MAZONI.
Primerament us he de parlar del lloc, un petit espai en el que només hi caben una quarantena de persones (no sé com els surten els números a l'organització) dins del Museu Casa Barral que és una antiga casa de pescadors de les que hi havia el segle passat a la costa catalana i de les que no en deu quedar pràcticament cap.
Si fa bo els concerts es fan en un petit escenari a l'aire lliure, on bona part del públic seu en fileres de 4 cadires amb un minúscul passadís al mig (dos cadires a banda i banda del passadís). Avui com que ha sigut dia de tempestes, han improvisat un auditori dintre mateix de la casa i estàvem pràcticament a tocar del Mazoni. Circumstàncies especials que feien que fos un concert diferent i prometedor.

Després l'artista: en Jaume Pla (Mazoni). És esquerrà, petit i discret, s'ha autodefinit com un home de poques paraules, però en canvi és un músic, intèrpret i compositor notable. Les seves cançons excel.leixen tan pel que fa a la lletra com a la música.
Les lletres són elaborades, però expliquen històries entenedores. I tenen l'encert de tenir els accents molt ben posats sense forçar gens la mètrica de les paraules per encaixar-les amb la música. I de tant en tant també aconsegueix bones rimes, sense forçar res, sembla que flueixin de manera natural.
I pel que fa a la música, en Mazoni sap treure de la seva guitarra molts més acords dels que jo coneixo, donant a les seves cançons uns matisos preciosos que acompanyen perfectament el desenvolupament de les històries que ens explica. Rítmicament és un virtuós de la guitarra i sap moure's còmodament tant en els temes més intensament rocanroleros, com en d'altres més psicodèlics amb reminiscències hindús o fins i tot ritmes més brasilers. Té cançons amb fragments obstinats i repetitius i en canvi en d'altres els dits volen sobre les cordes de la seva guitarra canviant d'acords contínuament per comunicar-nos estats d'ànim.
I tot això des d'una senzillesa i gairebé timidesa que faran que mai no sigui famós ni supervendes, però si mai en teniu l'ocasió us recomano que l'escolteu perquè és un artista que té coses a dir i sap dir-les ben dites.
I perquè us en feu una idea us enllaço al seu myspace d'internet per veure si podeu escoltar alguna de les seves cançons.

Complicitat

Tarda de vacances, havent dinat. Estem parlant amb els nens de què farem. Anirem a casa de la Jemina perquè el Roc i l'Ona juguin amb l'Oriol i el Dídac mentre nosaltres petem la xerrada. De cop l'Anna li diu al Roc:

- Saps què podríem fer?

I jo somric i li dic:

- Ja sé què li vols dir.

I ella somriu incrèdula i jo vaig a buscar un paper i apunto el que imagino que dirà i llavors ella li diu al Roc:

- Podríem anar a casa de la Jemina en bicicleta o en patinet...

I jo, triomfant, obro el paper on havia escrit: EN BICI O PATINET A CA LA JEMINA.
I riem tots dos (i els nens també perquè ens veuen riure) orgullosos i admirats de la complicitat que ha fet que un sabés el que diria l'altre sense tenir cap altra pista que una mirada, una rialla, un to de veu...
Ja fa 23 anys que som parella i això fa que de tant en tant ens endevinem el pensament d'aquesta manera. Llavors és quan ens acostumem a dir "És que et conec com si t'hagués parit..."

I en aquesta notícia també li he posat l'etiqueta de "petit plaer" perquè més enllà de tenir la intuïció d'imaginar el que pot dir o fer l'altre, hi ha moments en que en tens la seguretat: saps que ho farà o ho dirà. En el moment que dius "ja sé què diràs" sents unes pessigolles que et fan tenir-ne la certesa, és com si li llegissis el pensament i saps que no t'equivocaràs.
I quan llavors comproves que les sensacions eren reals, reps un esquitx de felicitat, gairebé podria dir de "tonta felicitat". Però en aquest "tonteria" penso que hi ha la satisfacció de constatar que la connexió i complicitat amb la persona estimada és tal que segur que no ens vam equivocar quan vam fer el pas... ara fa ja 23 anys...
I això, en els temps que corren, és una gran sort.

Deute pendent: el primer any de l'Ona

Ara fa ja més d'un any (9-7-2009) que en aquest bloc vaig penjar un vídeo amb imatges del primer any de vida del Roc. Més d'una persona em va fer notar que era una injustícia que hi hagués aquest reportatge del Roc i no hi fos també de l'Ona. Jo mateix era conscient d'aquest fet i tenia clar que volia solucionar-ho quan tingués temps.
Durant més d'un any he tingut aquesta tasca a la carpeta de "Tasques pendents" i avui, per fi, puc esborrar-la. Dono les gràcies a l'Anna que m'ha ajudat a fer aquest vídeo amb el programa "PhotoPeach" i per acabar només una explicació de la música que he triat per acompanyar el vídeo de l'Ona, que és el "Corren" dels Gossos. Quan l'Ona era petita li cantàvem la tornada d'aquesta cançó adaptant-li la lletra i quedava així:

"Ona, què fas a la tumbona?
Tu que ets la més bufona...
...on vols anar a parar?"

Quins records!!! Que petita que era i com passa el temps!!!
Espero que us agradi aquest salt de nostàlgia cap al passat.

El primer any de l'Ona on PhotoPeach

Encara queden petits plaers

L'any passat per aquestes èpoques d'estiu us parlava de petits plaers que havia redescobert (mirar les estrelles, tocar la guitarra, llegir un bon llibre...).
Fa temps vaig llegir un petit llibre que parlava d'aquests petits plaers ("El primer glop de cervesa" de Philippe Delerm, Ed. Empúries). En brevíssims capítols descrivia sensacions plaents com la del títol, conduir de nit per l'autopista, llegir a la platja, posar-se el primer jersei a la tardor, trucar des d'una cabina telefònica...
Són coses molt personals i us en descriuré unes quantes que he redescobert en els darrers dies, afavorit per la pau i tranquil.litat del nostre llarg estiu. Per a mi han estat petits grans plaers i m'agradaria pensar que per a alguns de vosaltres ho pugui ser la seva lectura:

1.- Dinar al pati de darrere de casa, a l'aire lliure, amb l'Anna, el Roc i l'Ona. Sense estar pendents del rellotge, de tant en tant amb una glopada d'aire refrescant i, sobretot, sense la presència monopolitzadora de la tele. La resta de l'any mengem amb la tele posada i això fa que poc o molt n'estiguem pendents, el que hi seu d'esquena es va girant per seguir-la, ens interromp converses, ens distreu... Ara no. Ara som només nosaltres i podem parlar o badar però aquests àpats se'm fan molt més agradables...

2.- Jugar a futbol amb els meus fills (i altres nens petits), a la gespa de la piscina amb els peus descalços. Jugant només per passar-nos-ho bé, compartint el joc, rient de gust i celebrant els gols amb una sana alegria...

3.- Sortir a passejar de matinada amb l'Anna. Això no ho fèiem des que estava a punt de néixer el Roc i el ginecòleg ens ho va recomanar per provocar el part. La setmana passada el Roc i l'Ona es van quedar a dormir a casa d'uns amics i ens vam quedar solets. Vam anar a sopar al Racó del Pou i després vam sortir a passejar tranquil.lament per la Guàrdia, gaudint de l'agradable fresca nocturna i paint el sopar, tot conversant...

4.- Jugar a futbol amb el Roc i els seus avis. Compartir aquesta estoneta les tres generacions, amb l'excitació del Roc i la nostra felicitat veient que el fèiem feliç i que al mateix temps nosaltres també ens ho estàvem passant la mar de bé, recordant els temps en que nosaltres també empaitàvem una pilota...
Un dia vam fer-ho amb l'avi Josep i un altre dia amb l'avi Eladi i aquest segon dia, estar jugant a futbol amb el meu pare (cosa que no devíem fer des de feia uns 30 anys) em va resultar molt agradable i fins i tot un punt emocionant. Quan ens trobàvem l'un davant de l'altre intentant fer-nos un gol o driblar-nos, ens miràvem i teníem uns somriures que no ens cabien a la cara...

5.- Contemplar i compartir una posta de sol amb l'Anna, el Roc i l'Ona, tots junts asseguts en un banc. Anar veient com el sol cada cop es feia més petit darrere les muntanyes, jugar a "1, 2, 3, pica paret" amb el sol, anar veient com canviava el color del cel, acomiadar-se del sol fins l'endemà...

6.- Anar a llençar deixalles als contenidors amb el Roc. De tornada, en arribar a casa, deixar-lo seure a la meva falda i deixar-li conduir el volant en la pujada del carrer al garatge. Notar com per a ell és un gran moment i una gran aventura, tal i com ho era per a mi quan el meu avi Emili em deixava seure a la falda i conduir el volant del 850 quan arribàvem al carrer de casa meva després d'haver passat el diumenge amb els avis a Súria...

Encara queda estiu i espero poder gaudir d'altres petits plaers.
En primer lloc espero tenir la sort que es produeixin.
Però sobretot espero tenir els ulls i l'esperit prou oberts per adonar-me'n i saber-los apreciar perquè estic segur que a moltes persones els deuen passar petites coses meravelloses als seus morros i no les saben valorar.

Vídeo de "La noia del vestit blanc"

El 23 de gener de 2010 vaig fer un concert de cantautor al Centre Cívic de Calders (segur que a hores d'ara tots els que pugueu deixar-vos caure per aquest bloc ho sabeu de sobres). En els mesos següents vaig penjar arxius de so amb les 3 cançons guanyadores de la votació que va fer el públic assistent al concert i vam quedar que algun dia penjaria fragments de vídeo.
He necessitat l'ajuda de molta gent per aconseguir-ho i vaig a passar llista.

1.- La NÚRIA BRUGAROLAS i el MILES BORJAS van enregistrar el concert càmera en mà i me'n van facilitar una còpia. En concret el fragment d'avui està extret de la gravació del Miles.

2.- L'ANTON CAMPOS em va ajudar... bé, siguem sincers, m'ho va fer tot ell... Em va passar el vídeo del Miles de la cinta de la seva càmera a un fitxer "mpeg" que es pogués veure en els ordinadors, gràcies als seus coneixements del Pinacle (un programa d'edició de vídeo). El CARLES PASCUAL ha estat sempre a punt per assessorar-me en tot tipus de programes informàtics que podia necessitar.

3.- L'ANNA ALARCÓN (gràcies als coneixements que ha adquirit en el curset que ha fet aquest estiu i a la pràctica que ha agafat fent vídeos per al bloc de la llar d'infants de Calders) m'ha fet el primer vídeo d'aquesta cançó (posar-hi els títols, les sintonies i imatges de fons, les transicions i penjar-ho a la plana-web de Vimeo per poder-ho enllaçar després al meu bloc).

Gràcies a tots ells teniu el primer vídeo del concert del gener, el de la cançó més votada: LA NOIA DEL VESTIT BLANC.
Espero que us agradi... i que no sigui l'últim.

Untitled from Rocona on Vimeo.

Xoriços... pressumptament!

Des del juliol de 2005 fins al setembre de 2009 vaig ser el president de l'Associació de Veïns (A.VV.) de la Guàrdia de Calders. En l'assemblea d'aquell setembre del 2009 vam donar el relleu a una nova junta en la qual continuaven 2 dels membres de la que jo havia presidit i la resta dels sortints vam posar-nos totalment a disposició dels que entraven per ajudar-los, guiar-los i assessorar-los en tot el que poguessin necessitar.
En les primeres setmanes d'aquella nova junta ja es van produir una sèrie d'intercanvis d'e-mails i unes actituds i decisions pre-democràtiques per part d'alguns membres de la nova Junta que van provocar:
1.- La dimissió dels 2 membres que continuaven de l'anterior Junta i d'una tercera persona en total desacord amb el tarannà que havien observat.
2.- La finalització de la nostra col.laboració ja que ens van expressar ben clarament que a partir d'aquell moment les coses es farien com decidís la nova junta i que no calia seguir fent-ne partíceps els anteriors.

A partir d'aquí va començar a treballar la nova junta sota la clara direcció de dues persones, matrimoni per a més inri, que eren les que més havien demostrat les seves males maneres i havien provocat el trencament total amb l'anterior junta. Es tracta del president D. B. H. i la secretària N. C. G. Aquesta parella va aglutinar la direcció de l'A.VV. i la seva casa es va constituir en centre de decisions, magatzem i local de reunions, sota el consentiment i aprovació de la resta de membres.

Van donar un gir radical al tarannà que havíem portat a terme l'anterior junta: es van suprimir totes les activitats que havíem engegat nosaltres (torronada nadalenca, inspeccions al riu, festa d'inflables a la piscina...), es va girar l'esquena al poble i a l'ajuntament (fins al punt de comprar una carpa amb calefacció per fer tots els actes i celebracions al barri de la Guàrdia sense haver d'utilitzar les instal.lacions municipals ubicades al centre del poble), es va anar insinuant de manera totalment infundada que l'anterior junta havia fet les coses malament (dilapidació del patrimoni de l'A.VV., errors administratius, amiguisme amb l'ajuntament sense vetllar pels interessos del barri...)...

I vet aquí que el dia abans de la revetlla de Sant Joan un dels membres de l'actual Junta m'atura i m'explica que després de 8 mesos en els que la tresorera demanava al matrimoni que li traspassés els llibres de comptes, les llibretes bancàries i els tiquets per poder dur la comptabilitat de l'entitat i aquests anaven donant llargues, va anar a l'oficina bancària i va descobrir que:
1.- la secretària N. C. G. es va fer fer una tarja de crèdit vinculada a la llibreta de l'A.VV. sense notificar-ho a la resta de la junta.
2.- des de l'octubre va començar a retirar quantitats en efectiu als caixers i a realitzar compres personals entremig de les compres per a l'entitat.
3.- hi ha compres a sabateries, establiments d'alimentació i, sobretot, un viatge a Nova York contractat per E-Dreams (633,43 euros) i l'estada en un hotel de la cadena Motel 6 (699,82 euros).

Quan se'ls van demanar explicacions van contestar amb evasives i amenaces sense mostrar cap voluntat de col.laborar ni penediment. La resta de la junta els va posar una denúncia per poder bloquejar el compte corrent i aclarir els fets.
S'han negat a retornar els diners ni a entregar la documentació ni el material de l'A.VV. si no es retirava la denúncia.
En Assemblea Extraordinària celebrada el dia 1 d'agost de 2010 s'ha acordat cessar-los dels seus càrrecs i deixar un termini raonable per tal que restitueixin els diners i el patrimoni de l'A.VV de manera amistosa. En cas contrari se'ls posarà una querella. Ells no va presentar-se a aquesta Assemblea però van fer deixar una nota en que deien coses com (els comentaris entre parèntesi són de collita pròpia):

Els membres de la Junta Directiva han cursat una denúncia amb falses acusacions i sense tindre cap justificant del que denunciaven ni cap documentació. (a l'assemblea se'ns va entregar una fotocòpia de l'extracte bancari dels moviments realitzats des de l'octubre fins al juny i sembla tot força clar i evident).
Molts veïns que ens coneixen ens han vingut a veure i a mostrar la seva confiança en nosaltres i que mai ens hem negat a donar explicacion ni a ensenyar la documentació de l’entitat. (doncs a l'assemblea hi havia més de 50 persones indignades per la seva pressumpta actuació i amb ganes que la justícia decideixi qui té raó).
Es vagi en compte amb segons quines acusacions, ja que possiblement es prendran accions legals contra els dos denunciants per falses acusacions un cop acabi el procés judicial actual. (a sobre amenaçant el personal perquè ens quedem quiets i callats a casa veient com ens roben els nostres calers... quina barra!).

Són uns impresentables, uns maleducats i uns xoriços. I com que no els pot caure la cara de vergonya (perquè no en tenen), espero que almenys els caigui el pèl.
Apa: ja ho he dit!

Beatles: sempre

El número 177 de la revista ENDERROCK està dedicat als BEATLES, rememorant els 50 anys del seu naixement i els 45 de l'únic concert que van oferir a Catalunya, a la plaça de toros Monumental de Barcelona, el 3 de juliol de 1965.
Juntament amb la revista han encartat un CD anomenat "SUBMARÍ POP, tribut català a The Beatles" amb les versions que han fet alguns artistes catalans de 19 cançons del quartet de Liverpool. Algunes en català, d'altres en anglès i d'altres instrumentals; algunes molt fidels a l'original i d'altres de ben diferents.
He escoltat el disc i m'ha agradat, però més que el disc (que té versions més i menys encertades) m'ha encantat tornar a obrir el "calaix" on guardo tot el meu univers beatle.

He tornat a escoltar cançons dels Beatles, he tornat a rellegir fragments de la "bíblia" dels Beatles, el llibre "The Beatles. Antologia" d'Ediciones B (368 pàgines de la història dels Beatles explicada per ells mateixos, amb totes les anècdotes i carretades de fotos i reproduccions de documents de l'època), un totxo pesat i de mida gran només pròpia de seguidors d'una certa categoria.
I és que, tot i que en general no em considero gaire mitòman, els Beatles em poden. Tinc molts discos seus, m'he empassat tot el que m'ha caigut a les mans relacionat amb ells i admiro la seva carrera musical i la seva dimensió social que els va convertir en un fenomen de masses.
Només he de dir-vos que quan vaig visitar el museu de cera de Londres (el de Mme Tussaud) se'm va posar la pell de gallina quan vaig trobar-me davant les reproduccions dels 4 Beatles asseguts en un sofà i que m'encantaria alguna vegada poder anar a Liverpool i fer la ruta dels beatlemaniacs.

Musicalment penso que van ser uns superdotats, uns privilegiats, uns nois amb talent i passió que van trobar les circumstàncies idònies per poder créixer més i més i desenvolupar la seva creativitat musical fins a límits elevadíssims, capaços d'anar evolucionant més i més, creant cançons màgiques que connectaven amb el públic per les seves melodies, harmonies, ritme, jocs de veus i instrumentacions, però també per les seves lletres poètiques o psicodèliques, però sempre d'una gran qualitat.

I paral.lelament van conviure en uns temps de canvis socials i culturals i van estar sempre al capdamunt de l'onada dels nous moviments. Van conviure amb les drogues i van viure unes vides al límit, però també van fer bandera del pacifisme, l'ecologisme, la no-violència, l'espiritualitat, el poder de l'amor... I sempre donant la seva opinió, significant-se i comprometent-se amb el que passava al seu voltant des de la sinceritat, la valentia i l'esperit crític.

Qui no ha somiat alguna vegada haver pogut ser un dels Beatles...!!! Haver viatjat per tot el món, haver-se sentit idolatrat per mig món, haver pogut composar i tocar unes cançons inoblidables i eternes, haver contribuït a canviar una mica el món... Havia de ser una vida espectacular i intensíssima.

I passen els anys i les cançons dels Beatles no passen de moda. Pots passar mesos sense sentir-les, però un bon dia escoltes "Something", "Hey Jude", "Eight days a week", "Here comes the sun", "Yesterday"... (és que començaria a dir cançons i no acabaria mai) i tornes a treure't el barret davant la qualitat i el talent d'aquests monstres de la música: els senyors John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Des de les més rocanroleres dels inicis, fins a les més experimentals o psicodèliques... les cançons són fantàstiques i ells són fantàstics...

Per compartir aquestes sensacions us deixo amb una de les versions d'aquest disc. La interpreta LE PETIT RAMON i la titula "No puc fer res més sinó plorar" (I'll Cry instead). Gaudiu-la.

Per a mi els Beatles hi seran sempre.