 |
| Il·lustració de Manel Fontdevila al diari ARA |
Un crit. Un plor. La sang...
Un plany molt i molt gran.
Un “què?” i un trist “per què?”
i el cap que no sap res.
Uns ulls que són ben muts
i et dic “Eh, tu, tot bé?”.
I tu que no dius res.
I jo que no sé res.
La mà que va a la mà.
No puc. No vull. No sé.
Cap Déu no vol els fets
que veig amb els meus ulls.
No és tard! No! Mai no és tard
per dir ben fort que... prou!
Amb mots tan curts i durs
que fan més por que mal.
(Eladi Martínez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada