Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de nov. 2010

Els "meus" morts

Avui som 1 de novembre, dia de Tots Sants, dia dels difunts, dia d'anar al cementiri...
Jo no vaig mai al cementiri. No és que em faci por anar-hi o em doni mal rotllo, però anar-hi no m'aporta res. Suposo que la gent hi va per recordar els seus éssers estimats i deixar-hi unes flors per demostrar que segueix recordant-los. I a mi això no em cal.
A "El món groc", l'Albert Espinosa diu:

"... teníem un pacte, un pacte de vida: ens repartíem les vides dels qui morien. Un pacte inoblidable, bonic, en certa manera volíem viure en els altres, ajudar-los a lluitar contra el càncer. Sempre crèiem que els que morien havien aconseguit afeblir una mica més el càncer i feien que als que sobrevivíem ens fos més fàcil guanyar. Durant els deu anys de càncer em van tocar 3'7 vides. Així que aquest llibre l'escrivim 4'7 persones (les 3'7 vides dels altres i la meva pròpia). Mai no he oblidat aquestes 3'7 vides i sempre miro de fer-los justícia..."

Jo avui he fet recompte d'alguns dels "meus" morts, aquelles morts que em van marcar d'una o altra manera, de les que vaig aprendre lliçons de vida que he procurat incorporar a la meva pròpia vida:

23-6-1984: Tenia 15 anys quan moren 3 estudiants de 3r de BUP de l'institut Lluís de Peguera en un viatge de fi de curs en autocar. Commoció a Manresa. Preguntes i presa de consciència del dolor col.lectiu.

26-6-1985: Mor l'abuelo Bonifacio i l'endemà jo estic tan tranquil a la meva habitació escoltant música a tota castanya. La mare em fa veure que és inadequat embrutar el dolor del meu pare amb aquella música... Tenia raó.

12-1-1987: La Marta de Sant Vicenç, una amiga dels meus pares mor d'un càncer als 40 anys. Primera aparició del monstre del càncer a la meva vida. Els meus pares van fer l'acompanyament dels darrers mesos i van quedar molt tocats.

15-6-1989: Mentre feia la mili a Zaragoza, mor el primer membre de la meva generació, l'Enric Lázaro als 20 anys, i em demostra que tots tenim números en aquesta loteria. Vaig intercanviar alguna carta amb els seus pares.

31-10-1985: mor la Josefina Costa, la mare del meu amic Joan Albert després d'una meteòrica leucèmia. Mentre avançava la malaltia i encara hi havia esperances (o això crèiem) tots els amics vam anar a donar sang per la mare del Joan i després vam acompanyar-lo en el dol posterior.

24-10-1993: mor la Verònica, una alumna d'uns 13 anys de l'escola on treballo, després d'una meningitis fulminant de 24 hores. Tothom queda destrossat i flota la incomprensió i el dolor, mentre tots ens fem costat.

16-3-1995: mor l'avi Emili, l'avi, el padrí i una persona molt especial i influent en la meva formació com a persona. La primera gran mort. La seva agonia d'unes setmanes a l'hospital em marca i durant un temps tinc molt males vibracions cada cop que passo pel Centre Hospitalari on el vaig vetllar algunes nits, fent relleus amb els meus germans. Va ser el primer cop que se'm va plantejar el dilema entre desitjar la seva mort per posar punt i final a aquella agonia i no voler que morís.

11-3-1999: mor la Mª Àngels Tañà, la germana de la Pilar (companya i amiga). Un cop produït el traspàs descobrim com la Pilar va haver de conviure durant mesos amb el secret del fatal desenllaç cap on anava la seva germana, sense poder-ho compartir amb ningú per desig exprés de la malalta. Tots quedem impressionats de la situació i provem de fer costat a la Pilar.

17-3-2000: mor l'Aicha, una nena de 8 anys, alumna de la meva tutoria, ofegada per la mala combustió d'un braser que els escalfava a la nit. El seu cos passa tota una setmana al tanatori mentre la família recapta diners per repatriar-lo al Marroc, d'on feia pocs mesos que havia vingut. Entro en contacte amb la immigració marroquina i m'implico en les gestions. Hem de parlar-ne a classe amb els altres nens companys de classe... Un cop dur.

26-3-2001: mor el Josep Vacas en accident de cotxe. El Josep era el meu amic i, després, era el company de Nàufrags, el grup on cantàvem i tocàvem la guitarra, fent i interpretant les nostres pròpies cançons i passant-nos-ho molt bé. És el cop més dur que he hagut d'entomar. Vaig plorar com mai, però també vaig aprendre molt i el porto sempre amb mi. Vam fer tot un procés d'acompanyament en el dol a la seva família, amb visites periòdiques que també van ser tot un ensenyament.

7-5-2002: després d'un procés surrealista i kafkià, la Montse Careta se suïcida a la presó on estava detinguda acusada injustament d'assassinat. La Montse havia estat companya al MIJAC Valldaura on fèiem tots de monitors. Era una persona molt especial i introvertida, però una molt bona persona i no va poder resisitir la pressió de ser a la presó. El seu procés, encara irresolt, va ser un cúmul de despropòsits. Vam anar-la a visitar a la presó, vam acompanyar la seva família en els preparatius dels funerals i en l'inici del camí judicial que havia de portar-nos a demostrar la seva innocència que segurament no acabarà mai... Tot un cúmul d'experiències... poc agradables, però que et curteixen.

3-4-2005: mor la iaia Paquita, la iaia de l'Anna, després d'anar-se apagant víctima d'un càncer. La seva vida s'anava apagant, mentre anava creixent la vida del nostre primer fill Roc i no sabíem si podria arribar a conèixe'l. El Roc va néixer el 7 de març i va poder veure'l, tenir-lo als braços i fer-s'hi alguna foto en el mes escàs que van compartir. Va ser el primer funeral del Roc.

I, a part d'aquestes morts més properes, també me'n van impressionar d'altres viscudes de més lluny:
Les d'alguns esportistes més o menys coneguts: Pep Pujolràs (jugador de bàsquet del TDK Manresa, 1992), Antonio Puerta (futbolista del Sevilla, 2007), Dani Jarque (futbolista de l'Espanyol, 2009)...
La inesperada mort del Carles Sabater, cantant dels Sau, el 1999...
I algunes víctimes d'atemptats terroristes: Miguel Ángel Blanco (Ermua, 1997), Ernest Lluch (2000) o les de les víctimes dels abominables atemptats terroristes de les Torres Bessones de Nova York (2001) o de l'Estació d'Atocha de Madrid (2004)...

En fi, aquests són alguns dels "meus" morts, als que no vaig a veure al cementiri perquè encara avui en dia recordo les sensacions que em van acompanyar en el seu traspàs i les lliçons que vaig aprendre en aquells moments... Descansin en pau!

8 comentaris:

Riki ha dit...

buf...necessito un mocador...
comparteixo alguns morts amb tu i comparteixo també amb tu el costum de no anar al cementiri.
llegeixo el llistat de pèrdues en la teva vida i em dol tot el dolor que t'ha tocat passar, no puc fer gaire més que enviar-te una abraçada. muak

Eladi Martínez ha dit...

Raquel,
tot ensenya i forma com a persona. Ara estic més preparat per acompanyar els altres quan es troben en aquestes situacions i per buscar allò positiu enmig de tot el que de negatiu té una mort.
Hem d'aprendre a conviure més amb la mort ja que és un procés natural i irreversible i sovint hi vivim d'esquena.
Bé, ja no m'enrotllo més.
Gràcies per l'abraçada i el comentari
Eladi

Txetxu ha dit...

Salut mestre!

"O dia dos finados"aqui a Brasil és avui dia 2 de novembre.
Jo tampoc he anat al cementiri ni m'agrada anar-hi!
...m'identifico amb la teva postura,el record i l'homenatge que els acabes de fer!
Sens dubte,em sembla molt millor,que portar-los flors un cop per any.

Abraçades!
Txetxu

Eladi Martínez ha dit...

Doncs que bé que un cop més estiguem d'acord!!
Una abraçada
Eladi

Miles ha dit...

El meu mort??

Sempre serà el meu pare.

"Qué pedazo de padre!!!"

Fa gairebé 30 anys que no el tinc... i ara, després de tant de temps, m'agradaria que estigués al meu costat...

Felicitats novament pel te comentari.

Sort i salut!!

Miles

Eladi Martínez ha dit...

Ei, Miles!
Hi havia una pel.lícula que, en clau d'humor, es titulava "Este muerto está muy vivo" però en alguns casos de la vida real això passa en sentit metafòric i penso que és al màxim que podem aspirar amb la nostra vida: a tenir prou presència com perquè, un cop traspassats, per a algú seguim sent importants sense ser-hi.
El meu germà n'hi diu "absència plena de presència"
Apa, bon cap de setmana.
Eladi

Mª Dolors S. ha dit...

Eladi: He llegit els teus sentimens dels teus difuns, i ja et pots inmagina com estic en aquets momens, dons ja em comexes prou, pro m´agradat.Gracias per recordarla, una abraçada- Mª Dolors

Eladi Martínez ha dit...

Mª Dolors, gràcies pel comentari.
Eladi