Dos records finals per a la iaia Maria

Dos records per tancar el comiat després de la mort de la meva iaia Maria:

1.- El text del recordatori del funeral que vaig redactar jo mateix.
Quan va morir el meu avi Emili (1995) jo havia escrit molts poemes i reflexions sobre els moments viscuts i quan els meus pares em van demanar si havia pensat en algun text per al seu recordatori, vaig tenir clar quin volia que fos.
En aquesta ocasió, a mesura que es va anar veient que el camí que enfilava la iaia ja era un carreró sense sortida, vaig començar a pensar-hi. Volia escriure alguna cosa prou digna per si se’m tornava a presentar l’ocasió que m’oferissin escriure el text del recordatori. Però, anant de bòlit com vaig, no trobava el moment de posar-m’hi i, quan m’hi posava, no m’apareixia cap idea prou interessant ni bonica per fer el fet.
Finalment un dia em vaig forçar a escriure alguna cosa per no presentar-me al moment amb les mans buides, però no n’acabava d’estar gens convençut.
El dia 20 d’abril, només 3 dies abans de la seva mort, quan anava a dormir, una comparació va venir al meu cap: el record d’una persona estimada seria com un curs d’aigua que a vegades pot ser potent i cabalós i a vegades només un filet d’aigua a punt de desaparèixer, però que sempre pot tornar a fer-se gran. Em vaig posar a escriure i van sortir uns versos que sí que m’agradaven, tot i que tampoc no sabia si arribat el moment els meus pares optarien per un altre escrit.
Els vaig escriure en un paper, aquests de l’aigua i els altres que no m’agradaven tant, i vaig deixar el paper a la bossa de mà per si arribat el moment es requerien els meus serveis.
El dia de Sant Jordi, al tanatori, els meus pares em van oferir la possibilitat de fer-me càrrec del text del recordatori. Vaig treure el paper i el vaig deixar llegir a tothom: als meus pares, germanes i cunyats (l'Anna ja els havia llegit abans que es produís el moment).
La gran majoria va decantar-se pel text que a mi més m’agradava i va acabar sent el que es va imprimir en els recordatoris que es van repartir durant el funeral:

Deixem que corri com l'aigua, el teu record,
per sorprenents viaranys inexplicables.
A vegades semblarà que s'hagi fos
però és prou sàvia la natura i un bon dia
tindrem set i entre les roques trobarem
una font que generosa brollarà.

2.- Una cançó que els darrers dies quan la sentia em remetia al funeral de la iaia que s’anava acostant inevitablement. La cançó és “Els bons fotògrafs” del darrer disc de ELS AMICS DE LES ARTS.
La lletra es refereix a petits flaixos que imagina una persona respecte del seu propi funeral... i la música acompanya perfectament el to de la cançó.

ELS BONS FOTÒGRAFS (Els Amics de les Arts)
Vindreu, parents llunyans,
quan us talli el son un telèfon esverat?

Vindreu, amics d'abans,
si enmig del diari el cor us fot un salt?

Vindreu, petits infants?
Mudats, dins d'un cotxe, direu: "On estem anant?"

Vindreu, avui, germans?
Si esteu per allà al mig, per mi no serà tard.

Vindràs, antiga amant, estranya entremig d'estranys?
Sabràs, com sempre, viure-ho des d'un discret segon pla?

Vindreu, xiprers altius?
Va! Feu llargues ombres que viatgin lluny.

Vindreu, records bonics?
Va! Arranqueu somriures al moment més cru.

Vindrà el bon temps, la calma, el Sol com va declinant?
La llum perfecta que els bons fotògrafs passen la vida buscant.

Adéu, iaia

Avui, 23 d'abril de 2014 ha mort la meva iaia: la iaia Maria. La meva padrina.
Durant tota la vida ella va ser una d'aquelles grans actrius secundàries que passen desapercebudes però són imprescindibles perquè la pel.lícula surti rodona. Eclipsada per la personalitat dominant i enlluernadora del meu avi Emili, sempre va estar en un discret segon pla, ajudant en tot i més i sent un suport imprescindible per a la intendència de la família.
Quan va morir l'avi va viure uns anys sola que intueixo que van ser de llibertat. Sortia amb algunes amigues i feia la seva vida sense dependre de ningú ni haver de donar explicacions. Fins que a mesura que va anar fent més anys, la seva salut va començar a ser incompatible amb viure sola en un tercer pis sense ascensor i més aviat fred.
Finalment van fer el pensament que anés a viure a casa dels meus pares i això, juntament amb la pèrdua de la majoria de les seves amigues i la seva cada cop més acusada sordesa, la va anar limitant cada cop més a una existència molt insípida.
Com vaig explicar en una notícia anterior ("Llenguatges comuns") la meva comunicació amb ella va quedar reduïda a una breu salutació i comiat les vegades que la veia a casa dels pares. I això era una cosa de la que no estava gens orgullós. Però no sabia fer-ho millor.
Per això per a mi va ser una revelació la vegada que en una de les seves estades a l'Hospital Sant Andreu (quan els meus pares feien alguna de les seves escasses escapades i els germans anàvem passant per allà a veure-la i fer-li companyia) se'm va acudir la idea que, ja que no podia comunicar-mi parlant (perquè no ens enteníem), podia intentar escriure-li cartes on si podria comunicar-m'hi.
Va ser un encert perquè he sabut que aquelles cartes li van agradar molt i les ensenyava a les altres visites amb orgull i la feien feliç i avui, a manera de comiat i d'homenatge, vull reproduir la primera en la qual feia un llistat de records que tenia vinculats amb ella i que juraria que van arribar a fer-la emocionar una miqueta.

En aquelles petites visites setmanals en que li portava una carteta i unes sopes de lletres, li ensenyava fotos dels nens, sortia amb ella a passejar una miqueta pels passadissos i després jugàvem una mica a cartes, vaig recuperar la possibilitat de comunicar-me amb ella.
Em quedo amb això i un grapat de fotos per mantenir viu el record.

Gràcies per tot, iaia, i fins a sempre.

Hola, iaia,
Com que sé que quan et parlem gairebé no ens sents, he pensat que potser t’agradaria poder llegir aquestes línies i seria la manera de poder-te explicar alguna cosa i que ens entenguéssim…
Aquest any a l’escola faig de mestre  dels nens de 3r (tenen 8 anys) i l’Anna dels de 6è (11 anys). Jo tinc bona canalla però l’Anna ja els té més moguts… i li donen més maldecaps.
El Roc i l’Ona estan molt grans i molt trapelles. S’han passat l’estiu entre platja i piscina i fent cabanes... s’ho passen pipa. A l’escola els hi va molt bé i entre setmana fan alguna activitat. El Roc entrena a futbol a Calders els dimarts i suposo que els dimecres vindrà a entrenar a bàsquet a la nostra escola com feia l’any passat. L’Ona els dimecres i els divendres fa gimnàstica a l’Egiba, una escola de gimnàstica que hi ha on abans hi havia la Pista Castell.
Això vol dir que tot el dia anem amunt i avall amb el cotxe de Manresa a Calders i de Calders a Manresa... què hi farem!
A més a més l’Anna els dilluns al vespre va a jugar a bàsquet amb altres dones a Moià i jo sóc el director d’una nova revista que hem fet a Calders i que sortirà cada 4 mesos (ara estem preparant el número de novembre).

Ai, iaia, tan de bo tinguis ganes de llegir aquestes línies. Així et podré explicar algunes coses...
Saps que sempre que menjo arròs demano que m’hi facin una amanida de ceba? Això ho vaig aprendre de tu i encara me’n recordo de veure’t escaldar-la a la cuina, posada en un plat fondo amb aigua... L’arròs sense ceba no el trobo tan bo!
I me’n recordo d’algunes coses que feies que eren boníssimes: la samfaina!! La crema catalana!! Sempre que venia a menjar a casa vostra el menjar era boníssim!!

I me’n recordo de les excursions que fèiem a Barcelona. Ja veníem a passar la nit a casa vostra i dormíem a l’habitació del fons (la de la iaia Ramona) i de bon matí la llet amb una mica de Eko i cap a l’estació per agafar el tren i anar a Barcelona. I recordo que al tren jugàvem als xinos (aquest estiu vaig ensenyar el Roc i l’Ona a jugar-hi) i després anàvem a veure algun museu i a dinar al Galerias Preciados (o era El Corte Inglés), al bufet lliure, a omplir el plat tantes vegades com vulguéssim... I em sembla que ja amortitzàvem el preu del dinar, ja... Havent dinat a veure una pel.lícula i després altra vegada amb tren cap a Manresa...

També recordo que una vegada ens vam quedar a sopar i dormir a casa vostra i per sopar hi havia pernil salat i jo em vaig ennuegar amb un tros de pernil i estava a punt d’ofegar-me, però tu em vas posar els dits a dintre de la boca i me’l vas treure. Te’n recordes?

I aquella dutxa que teníeu al safareig... que algun cop jo m’hi havia dutxat però ara no sé per què... I el terrat de dalt amb els dipòsits d’aigua... i aquella galeria amb els dos sillons... I l’armari que teníeu al menjador que a les portes de la dreta hi havia alguns llibres que hi tenia l’avi i em vaig acabar llegint jo.

També tinc una imatge. Em sembla que jo li demanava a l’avi que volia fumar i ell em va dir que un dia a casa vostra em deixaria fumar i em va preparar una pipa i em va deixar fer una pipada i em vaig marejar i ja no vaig voler fumar mai més. Tu te’n recordes?

I me’n recordo dels diumenges a Súria, anar a tirar pedres al riu, a la palanca, als horts, i després dinar arròs i pollastre (tot boníssim) i a la tarda cap a casa i quan arribàvem al carrer de casa dels pares, l’avi em deixava posar a la falda i conduir...

I les excursions a Andorra que sempre paràvem a Organyà a esmorzar pa amb pernil en aquell bar que a fora tenia uns porrons... I després anàvem a les botigues de discos... i a comprar sucre i xocolata i cafè... i em vau comprar el primer rellotge!!!

En fi, iaia, que me’n recordo de moltes coses viscudes amb tu i l’avi i m’agradaria que ho sabessis.
Espero que aquests dies que has de passar aquí et passin ràpids. Si em dius que has pogut llegir aquesta carta i t’ha agradat, el pròxim dia te’n faré una altra i t’explicaré més coses.
Records de l’Anna i els nens i un petó del teu nét i fillol que t’estima:
ELADI

Cercavila 14-juny: l'spot

Això són vacances

• No fer res. Quiet. Descansar. Relaxar-se.
• Tenir temps per a mi mateix. Solet. Dedicant-me a coses que em venen de gust i normalment no puc fer, com per exemple llegir.
• En un ambient tranquil. Solitari. Mireu que no hi ha ningú a la platja. Ni a la sorra ni a l'aigua. Silenci al meu voltant. Sense rellotges. Sense horaris. Sense presses.
• A la platja. Amb el so monòton de les onades. Amb l'agradable escalfor del sol. Amb els peus jugant amb la sorra...

Per a mi això són vacances...

Demà s'acaben!

(snif)

Com Lennon i McCartney

Aquests dies hem escoltat molt el darrer disc d' Els Amics de les Arts "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure". I ens agrada molt.  A mi m'agrada molt i crec que en parlaré en més d'una notícia, però aquests dies m'han vingut al cap algunes coincidències que m'han recordat els Beatles.

Diuen que quan composaven les seves cançons, en John Lennon i en Paul McCartney s'ajudaven. S'ensenyaven els seus fragments de futures cançons (melodies i lletres) i l'altre hi posava cullerada. Tots dos eren bons compositors i d'aquesta relació en va sortir una mena de competència que va contribuir a anar pujant el nivell de les cançons del grup.
Cadascú intentava fer la millor cançó i, si podien, milloraven les de l'altre per demostrar que tenien més talent com a compositors.

I aquests dies pensava que, conscient o inconscientment, Els Amics de les Arts i els Manel, fan una cosa semblant. Tots dos grups fan discos rodons, plens de cançons interessants, originals i boniques i penso que, quan s'hi posen, de cua d'ull tenen present l'altre grup i intenten fer cançons que, com a mínim, estiguin a l'alçada de les que va fer l'altre grup.

I sabeu què he trobat en aquest nou disc d' Els Amics de les Arts?

• Una cançó "rodona" com "Ja no ens passa" que he trobat a l'alçada d'una cançó "rodona" dels Manel com era "Benvolgut"
• Un vídeo original i interessant (el de la mateixa cançó "Ja no ens passa") com en el seu dia va ser el fabulós (i no superat) vídeo de "Aniversari".
• Una referència a un vers de Shakespeare en la cançó "Apunto Shakespeare" com en el seu dia va haver-hi al títol del disc dels Manel "10 milles per veure una bona armadura"
• A la cançó "L'hivern (que la van abduir)" hi surt el fragment de cançó tradicional i/o infantil "... i dins la fosca tot d'una, prop del tronc d'un vell pi..." que em va recordar a un recurs semblant utilitzat pels Manel a la cançó "Desapareixíem lentament" quan deien "...les branques eren guerxes i del pes se'm van tombí, tombar..."
• Fins i tot el protagonista de "M'he aficionat al ball" em fa pensar en aquell d' "Els guapos són els raros" que organitza trobades d'amics dels 600...

Coincidències? Segurament sí, però segurament també tinc una mica de raó quan penso que aquesta competència (sana competència) contribueix a que els dos grups donin el milor de si mateixos en cada nou disc que fan.
I que per molts anys segueixi així.