La bellesa interior

Jo dono poca importància al meu aspecte físic.
Vaig molts dies sense afaitar, no em preocupa massa si combinen bé els colors de la roba que porto, compro poca roba i aprofito fins al final la que tinc, a vegades vaig a posar-me roba esportiva quan tots els de casa s'estan mudant amb roba de diumenge...
He portat diferents pentinats (i alguns de ben "arriscats"), no estic angoixat pels quilos de més que tinc ni intento dissimular-los...
I la gent que em coneix, somriu davant d'aquesta meva manera de fer i em diuen que hauria de ser una mica més curós amb el meu aspecte físic i la meva manera de vestir, però m'aprecien i m'estimen igual que si anés de vint-i-un botó.

I quan parlo amb una altra persona, no acostumo a fixar-me massa en el seu aspecte ni la roba que porta, al cap d'una estona ja estic parlant amb la "persona" i no amb el seu embolcall. I espero que els que parlen amb mi, al cap d'una estona, també estiguin parlant amb mi i no amb el meu embolcall.
Amb el meu interior.
I aspiro a que aquest interior sí que llueixi: la meva "bellesa interior", els valors, la manera de fer i de pensar, el tracte que dispenso a la gent...
Sovint he fet broma al.legant a aquesta meva bellesa interior quan algú em fa notar alguna cosa millorable del meu aspecte "exterior", però penso que en el fons no és tanta broma.
Realment el que em preocupa és tenir un "interior" maco, positiu... i això és el que em representa davant dels altres, no pas la façana.

I això em ve al cap després d'haver vist un vídeo d'una dona de 25 anys que té una rara enfermetat de la que només hi ha 2 casos en el món.
Es tracta de la Lizzie Velásquez que té una síndrome que li impedeix guanyar pes. Pesa només 27 quilos, és cega d'un ull i té deficiències visuals a l'altre, ha hagut de suportar un allau de comentaris cruels a través de les xarxes socials (on la van titllar de "la dona més lletja del món") però mostra un coratge i una determinació extraordinaris per fer front a les seves circumstàncies, veure-hi el cantó bo i aconsellar la resta del món perquè s'estimin a si mateixos i a la seva bellesa interior.
Us deixo amb el vídeo que em va motivar a escriure aquesta notícia.

23 de gener: concert

Avui, 23 de gener, hi ha concert.
I en tenim moltes ganes!!
Ve el Ramon Mirabet al Voilà de Manresa i hi anirem amb l'Anna, el Pablo i la Raquel.
I ens ho passarem molt bé perquè el Ramon Mirabet és un d'aquells músics que posa l'ànima en les seves cançons i en les seves interpretacions i crea un ambient i una sintonia que fa que t'ho passis molt bé i que surtis amb un somriure.

I, sabeu què?
Doncs quan vaig apuntar a l'agenda la data d'aquest concert vaig veure que un altre 23 de gener, però de l'any 2010 (avui fa 4 anys) també vaig anar de concert, però... no vaig anar-hi de públic sinó que vaig tenir la sort i el privilegi de poder fer una modesta actuació al Centre Cívic de Calders (el meu poble) dins del programa de la Festa Major d'hivern.
I m'ho vaig passar molt bé!! (i els amics que estaven entre el públic van tenir la delicadesa de dir-me que ells també s'ho havien passat bé).

Aaiiii, quins records.... Crec que això farà que el concert d'avui encara sigui més especial!!
Acabo amb 2 cançons:

• una d'aquella meva actuació del 2010, "Una paraula sobre una altra paraula", del repertori de Nàufrags amb un missatge positiu que encara m'agrada.
• L'altra, del Ramon Mirabet, d'aquest 2014, una versió del "Banks of the Ohio", enregistrada des de la terrassa de l'Hotel Barcelona Princess per a BalconyTV i que té l'afegitó que després de l'actuació li fan una petita entrevista on us podeu assabentar una mica de la seva història.

Gaudiu-les i, si voleu, podeu buscar les 7 diferències entre les dues fotos de l'encapçalament.

"Los aviones no pueden volar" (Amaral)

En els discos "vells" que vam escoltar fa anys, a vegades encara hi ha perles amagades que redescobrim o potser fins i tot descobrim per primera vegada si no vam estar alerta en el seu moment.

L'altre dia vaig posar un disc dels AMARAL ("Una pequeña parte del mundo", 2000) i em va agradar molt una part de la lletra que diu:

Los aviones no pueden volar,
pero ellos no lo saben, no lo saben.
Se balancean en la aurora boreal
o se deslizan encima de las nubes.

No hay nada imposible si tu lo deseas,
podemos ser felices aunque no lo creas.

(...)
Los aviones son barcos en el mar,
que se perdieron en el horizonte,
se olvidaron de como regresar,
son lagrimas de nieve.

No hay nada imposible si tu lo deseas,
podemos ser felices aunque tu no lo creas.

I em va recordar un poema que vaig escriure el desembre del 2010 i que començava dient (si cliqueu sobre els versos podeu recuperar la notícia amb el poema sencer):

Els somnis que han perdut les seves ales,

si ningú no els ho diu poden volar...

I m'agrada aquesta idea de pensar que tot és possible i que tot ho podem aconseguir. Si ningú no ens recorda els nostres límits potser els podem anar allargant i aconseguir coses que inicialment haguéssim cregut que no podríem assolir...

Mentre hi penseu us deixo amb la cançó.

Passió de pare

- Quantes vegades t'he dit que no vagis descalç?
- Vols fer el favor de no tocar el menjar amb els dits?
- Que no vull que juguis amb la pilota dintre de casa!!
- Quan penses tancar el llum de la teva habitació?
- Una altra vegada xinxant la teva germana?
- Vols parar de fer aquest coi de sorollet amb el peu?

El meu estimat Roc... el nostre estimat Roc... que tot sovint ens fa treure de polleguera, que no pot parar quiet, que sempre estaria jugant a pilota, que si no pot jugar a pilota sempre estaria assegut mirant la tele o  jugant a l'ordinador, que té una habitació plena de joguines i no juga mai amb cap d'elles, que no vol llegir un llibre si no és absolutament imprescindible, que té algunes de les paranoies que tinc jo corregides i augmentades, que té por de les pel.lícules de Harry Potter, que té vergonya de trucar algú per si s'equivoca de número i li surt una altra persona, que sempre estaria menjant fuet i xocolata...

El mateix que té un cor grandiós, que és sensible i responsable i perfeccionista i patidor, que voldria fer-ho sempre tot tan bé que s'angoixa quan li sembla que no ho fa prou perfecte, que és tendre i sempre es posa a jugar amb els nens petits, al que li encanten les matemàtiques i és capaç de resoldre problemes amb la seva lògica, el que s'esforça per millorar en les coses que li costen encara que no sigui prou constant, el que és tan carinyós que a vegades et pot tirar a terra per fer-te petons i abraçades, el que s'adona del que ha fet malament i et demana perdó amb llàgrimes als ulls, el que escriu al seu diari secret aquelles petites coses que l'han fet feliç...

L'altre dia vam tenir entrevista amb la seva tutora i ens va donar les notes del primer trimestre. Les notes són bones. Algunes són millorables, però en general són prou bones. Hi ha coses en que ha de millorar, com la lectura, però quan la Teresa ens va dir que era molt bon company, que tothom se l'estimava i el volia i que "com a persona era un 10"... em vaig sentir tan orgullós d'ell que gairebé em vaig emocionar allà mateix.
En una petita part egoista, pensant que l'Anna i jo no ho estem fent tan malament (tot i que segur que tindríem mooooolt a millorar), però sobretot pensant que si segueix creixent així, quan es faci una mica més gran i sigui capaç de controlar les cosetes que ara per la lògica de l'edat que té li hem d'anar corregint nosaltres serà UNA MOLT BONA PERSONA, amb uns valors humans i ètics sòlids, educat, respectuós, creatiu...
Escric això i gairebé em torno a emocionar. I penso que l'he de felicitar més vegades i fer-lo conscient que estem tan orgullosos d'ell i que fa tantes coses bé... encara que li hagi de seguir dient totes les que ha de millorar.
Quina sort que tenim de tenir uns fills com els que tenim!! (perque avui toca parlar del Roc però un altre dia ja li tocarà a l'Ona i hauré d'utilitzar termes semblants).

Us deixo amb uns extractes de l'informe del primer trimestre del Roc (3r de primària) que redunden en l'opinió que tenen els mestres d'ell... i, mentre mireu 4 fotos, vaig a fregar-me la bava... ;-)

La seva actitud a classe és excel.lent...

...és una gran persona i un bon company, molt respectuós amb tothom...

A nivell personal, el Roc aporta valors molt positius tan per a l'activitat grupal com per l'acompanyament que fa amb els seus companys...

Mostra una participació molt activa en la presa de decisions i la seva actitud afavoreix el bon funcionament del seu equip...

"Rosa de Lima" (J. Sabina)

Una altra cançó... em sembla que aquest serà un mes molt musical...

L'altre dia li vaig dir a l'Ona que posés música. Ha après com es posen els cd's i li agrada fer-ho. Ella va anar al moble dels discos i, a l'atzar (perquè no coneix pas la música de cada disc), va posar el disc que il.lustra aquesta notícia: "Nos sobran los motivos" de Joaquín Sabina.
Van començar a sonar les cançons d'aquest disc en directe que recull la trajectòria del cantautor andalús (del que tinc gairebé tots els discos) i de cop va arribar aquesta cançó: "Rosa de Lima".
I els records van començar a arremolinar-se a la memòria com les fulles de tardor en algunes curioses ventades...

• Aquella cançó l'assajàvem amb el Josep en els últims temps de Nàufrags...
• Sabina era un cantautor a qui admiràvem i ens agradava a tots dos...
• Pensàvem que un dia aniríem plegats a un concert seu, però mai no vam poder-hi anar...
• Poc després de la seva mort, vam anar a un concert de Sabina a Manresa amb l'Anna i el Roger i la Mo. I va ser una mena d'homentage silenciós que vam fer-li tots i va ser un concert molt especial...
• Segueixo tenint el Josep integrat als meus pensaments i sentiments. Sovint el descobreixo en un raconet dins meu, fent-me companyia i compartint els records viscuts plegats. I mai no és un record dolorós, sempre és agradable i bascula entre l'orgull, la simpatia i l'emoció.... Que per molts anys segueixi dintre meu!

I és una cançó molt maca, plena d'aquelles imatges entre poètiques i quotidianes que sap dibuixar el Sabina i dedicada a la seva companya que es diu Jimena i és de Perú (Lima).
Una cançó que sempre em ve de gust tornar a escoltar.
I a vosaltres?