Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

31 de des. 2012

Marcos Zrihen

A la Fira de Santa Llúcia de Manresa em va passar una cosa que fa molt que no m'havia passat...
Em vaig enamorar d'un quadre.
I després de passar-hi vàries vegades intentant resistir-m'hi (perquè no era prudent gastar-se diners en aquell moment) no vaig poder aguantar més i vaig demanar el preu. I com que estava dintre de les nostres possibilitats, i a l'Anna també li va agradar, el vam acabar comprant. I no només un, sinó dos, per penjar-los plegats.
Són 2 quadres petits de 15 x 15 cm i de temàtica litoral (paisatge de platja).
El primer és molt semblant al que il.lustra l'inici d'aquesta notícia, però té una parella a la sorra en comptes d'aquest solitari. El segon és molt semblant al que tancarà aquesta notícia: dos nens a la sorra de la platja.
I l'autor és en MARCOS ZRIHEN.

Quan vaig arribar a casa vaig buscar informació i vaig descobrir que hi havia tota una col.lecció de quadres d'aquest autor (les altres, no) que m'agradaven molt: "Playas y desiertos".
Us dono una part de la informació trobada a internet i us ofereixo un recull de quadres d'aquesta sèrie.

MARCOS ZRIHEN neix a Barcelona al 1966. Comença a pintar a l’edat de 17 anys arran d’un viatge per Israel. Va estudiar dibuix, pintura i fotografia a l’Escola Industrial i a l’Acadèmia Miguel Ángel de Barcelona. Va muntar la seva pròpia empresa a Alacant dedicada a crear ventalls artesanals pintats a mà. Professionalment es dedica la pintura des de fa 5 anys. Pintar és la seva vida, el seu treball i la seva passió. Exposa de forma permanent a la Galeria Artevistas de Barcelona des de 2009.
Pinta a l'oli, el seu material preferit. Aquesta tècnica li permet aconseguir uns efectes de brillantor i tons de colors vius. La seva pintura és una alternança de superfícies pintades amb brotxa, on el gest brilla, i àrees on els colors es barregen entre si. Recentment, ha ampliat el seu treball amb noves textures com la sorra.

"PLAYAS Y DESIERTOS" és una col·lecció que neix arran d’una confluència d’esdeveniments i de passions. Per una part, un viatge a Egipte en el qual descobreix el desert del Sinaï i, posteriorment un viatge pel desert d’Alice Springs en Austràlia.
El silenci i la immensitat del desert, el seu misteri, llibertat i profunda grandesa l’impressionen i el fascinen i decideix pintar-los. També ret homenatge a les platges, al mar mediterrani, a la calor, al benestar que porta l’estiu. Per al pintor la platja remet a un espai d’oci i gaudiment, un espai de contacte de l’home amb la natura. El tema de les ombres neix de la seva passió per la psicología i la filosofía. L’ombra seria la motxilla de l’home, el bagatge que l’acompanya i el defineix.
És una col·lecció ètnica, minimalista, que ens remet a l’home, la natura, la llum, el benestar i a la simplicitat, però també a la solitud, la inquietud i la recerca. L’home i la seva ombra a vista d’ocell. Tribus ballant, nens jugant, grups humans sempre en moviment.
Obra sobre tela que, tanmateix, sembla pintada sobre fusta, amb textures, relleus i tons subtils. La vida i el seu dinamisme captats des d’un prisma d’indiferència, original i a la vegada molt humà.



28 de des. 2012

Prova superada

L'any 1932, a la profunda Arizona, la família MacAlcornz vivia una vida tranquil.la. S'encarregaven del correu per tot l'estat amb la seva diligència i les coses els anaven prou bé com per plantejar-se (després de molt temps d'haver anat estalviant) ampliar la seva casa i fer-la més confortable.
Les obres anaven avançant a bon pas i, tot i que s'havien disparat una mica del pressupost inicial, res no feia pensar que no poguessin assumir-les.
Però vet aquí que un bon dia, un dels dos cavalls de la diligència va trencar-se una pota i van haver de sacrificar-lo. Ràpidament van haver de comprar-ne un altre per continuar donant el servei i mantenir el nivell d'ingressos, però van haver de gastar tots els estalvis que els quedaven i encara faltava acabar de pagar les obres.
La família MacAlcornz va decidir reduir les despeses al mínim, economitzar tant com fos possible, treballar totes les hores del món i... resar molt, per intentar superar el mal moment i no quedar a deure a ningú.
I quan semblava que se'n sortirien, en un dels trajectes de tornada a casa de la diligència es van veure sorpresos per un tiroteig que va ferir mortalment els dos cavalls.
Després de donar gràcies a Déu per haver sortit sans i estalvis d'aquella ensopegada, van haver de plantejar-se com superar aquella adversitat. Calia comprar dos cavalls per continuar repartint el correu, però no tenien diners per fer-ho. Com que tenien bona reputació a la zona van comprar els dos cavalls dient que els pagarien tan aviat com poguessin i van començar a treballar i estalviar com formiguetes per retornar a la normalitat el més aviat possible. Alguns amics els van oferir diners en préstec per encarar la situació amb més tranquil.litat, però ells van declinar l'oferta agraïts: volien intentar sortir-se'n pels seus propis mitjans.
Durant uns quant mesos van anar estalviant tant com van poder, prescindint de tot allò que no fos indispensable, comprant el mínim possible i veient com mica a mica el seu esforç anava veient-se recompensat. Quan semblava que no podrien acabar de passar una setmana, els sortia un servei especial que cobraven a bon preu i els permetia tirar endavant. I al calaix on anaven guardant els diners que estalviaven per pagar els dos cavalls cada cop faltava menys per aconseguir la quantitat total.

Durant tots aquells mesos van aprendre a valorar cada un dels dòlars que guanyaven i cadascun dels petits capricis que deixaven de permetre's, a posar-se en la pell de tots aquells que tenien problemes per arribar a final de mes, a no malgastar innecessàriament...
I un bon dia de finals de desembre van adonar-se que ja havien reunit tota la quantitat que necessitaven per pagar els cavalls i, orgullosos d'haver aconseguit superar la prova que el destí els havia preparat, van saldar el seu deute abans d'acabar l'any.
I van encarar el 1933 treballant com formiguetes i esperant que en les següents setmanes puguessin anar-se refent i aconseguir la tranquil.litat econòmica que tant havien trobat a faltar.

No sabeu com admiro i com arribo a entendre els MacAlcornz...!!

26 de des. 2012

Nadala 2012

Buscar l’estel de Nadal
pot ser el joc de cada dia
perquè l’estel hi és tot l’any.

És amagat a un somriure
o fent que brillin els ulls
en mirades inflamades.

És al fons d’una abraçada
i en la mà que t’ofereixen,
si has caigut, per aixecar-te.

Tots som estels de Nadal.
Recordem-ho i ajudem-nos
fent llum per fer un món millor.


Desembre 2012

Aquesta és la nadala familiar que us ofereixo a tots els lectors del picalapica amb el desig que el contingut del text es faci realitat. Evidentment el text és propi (per si algú no havia notat la "marca de la casa"), les fotos les ha fet l'Anna i els protagonistes són el Roc i l'Ona, dos autèntics estels de Nadal.
Bones festes i bon 2013 per tothom!!!

22 de des. 2012

D'herois a Reis

Us presento els 3 personatges de les fotos:
  1. Pere Casaldàliga: bisbe català de la prelatura de São Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Viu allà des de 1968 i ha dut a terme una missió d'acompanyament, respecte i defensa dels drets dels indígenes i els camperols de la zona. Seguidor i predicador de la teoria de l'alliberament que a vegades l'ha dut a contradir les paraules del Vaticà. Fa poques setmanes ha estat notícia perquè ha hagut d'abandonar la seva residència habitual per defugir les amenaces de mort per part dels sicaris dels terratinents de la zona, unes amenaces que ha anat rebent des de fa molts anys (i que de fet han acabat amb la vida d'alguns dels seus col.laboradors directes) però que mai no l'han fet recular en la seva ferma posició de lluita per la justícia i els drets de les persones.
  2. Carme Forcadell: presidenta de l'A.N.C. (Assemblea Nacional Catalana) que està marcant l'evolució de l'independentisme a Catalunya des dels darrers mesos i va assolir el punt culminant en la manifestació multitudinària de l'11 de setembre de 2012.
  3. Eric Abidal: futbolista francès que juga al Barça des del 2007. A part del seu excel.lent rendiment esportiu, Abidal ha suposat un exemple de lluita contra el càncer i d'esperança per a tots els malalts.  El març del 2011 se li detecta un tumor al fetge. Se l'opera i després d'una meteòrica recuperació torna a jugar al cap de 2 mesos i acaba la temporada sent titular en la final de la Champions i aixecant la copa en un gest molt emotiu dels capitans que li van cedir aquest honor per homenatjar el seu afany de superació personal. El març de 2012 una reproducció de la seva malaltia requereix un transplantament de fetge que es produeix el mes d'abril. Aquest mes de desembre de 2012 (quan ningú no confiava que pogués tornar a competir en l'esport d'elit), el Barça ha anunciat que Abidal té l'alta mèdica per tornar a entrenar amb normalitat en un cas de recuperació sense precedents.
Aquest escrit va començar quan vaig saber la darrera notícia protagonitzada pel bisbe Casaldàliga, un exemple de moltes coses positives però sobretot de coherència i de defensa d'uns ideals. Pocs dies després va sortir la notícia de l'asombrosa recuperació de l'Abidal. I tot el que l'envolta, la senzillesa i humilitat amb que explica i comparteix la seva situació, l'excel.lent exemple que suposa per la joventut i per a totes les persones malaltes de càncer i les brutals i unànimes mostres de suport i estimació que recull aquest jugador sempre em desperten una pujada d'adrenalina i emoció.
Llavors vaig pensar que aquestes dues persones eren dos herois de l'actualitat amb molts punts de contacte: la seva senzillesa, la seva coherència, el seu exemple, el seu idealisme... I llavors vaig pensar que, l'un amb el cabell blanc i l'altre de raça negra, bé podien ser dos excel.lents Reis Mags.
Llavors vaig pensar que estaria bé trobar un Rei Ros i tancar la trilogia i, pensant, pensant, se'm va acudir la Carme Forcadell.
Ella no ha superat cap malaltia ni ha arriscat la seva vida per defensar els pobres, però la manera educada, ferma i serena com ha comandat el procés sociopolític dels darrers mesos a Catalunya em semblen un molt bon exemple de gestió d'uns ideals. Sense fer ni un pas enrere, sense imposar les seves tesis amb violència ni amenaces. Amb serenor, amb arguments, amb constància, amb paciència... I em va semblar que bé podia ser la tercera dels meus Reis Mags.
De fet, crec que si llegiu les paraules que he subratllat de cadascun dels tres casos, podrien intercanviar-se perfectament entre els tres personatges i, per tant, comparteixen prou característiques positives com perquè les vulgui en el meu "pessebre" vital.

I els demanaré que em continuin donant el seu exemple i mestratge i que pugui arribar a assemblar-me una mica a ells.
I de passada que els terratinents brasilers; l'espanyolisme més ranci, intransigent i antidemocràtic; i el càncer acabin derrotats per aquests tres excel.lents exemples a seguir.

18 de des. 2012

Optimisme

Serà perquè ja es flairan les vacances...
Serà perquè per fi estan acabades tot de coses que havia d'entregar i ja no tinc aquesta pressió...
Serà perquè per sort encara tinc els ulls prou oberts com per captar tot de petites coses meravelloses al meu costat...

Sigui com sigui, la setmana passada va sortir aquest poema.
I es diu:

OPTIMISME
Si no quedessin somnis
als meus estenedors
regaria les pinces
amb gotes d'il.lusió.

Si la il.lusió em faltava,
a dins d'una torreta,
en un clot, plantaria
les ganes de tenir-ne.

Si una mala glaçada
me'n matava les ganes
ompliria un got d'aigua
només a la meitat.

Després me'l miraria
pensant en coses maques
i en veu alta diria
que el got era mig ple.