Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

10 d’ag. 2017

"Errare humanum est" (un poema)

Em sembla que feia molts dies que no publicava un poema.
Aquest és de fa uns mesos i parla de les situacions d'ambient enrarit o "mal rotllo" que es poden produir entre companys de feina, dins de la família o en qualsevol situació en que intervenen persones humanes.
De com de difícil és sortir-se'n i... com de fàcil recaure-hi.

Espero que us agradi!

ERRARE HUMANUM EST
A vegades saps que no tens la raó
ni la té el teu oponent. No val la pena.
És estèril el combat, no et porta enlloc,
però rendir-se és una opció que no contemples.

I t’entestes en lluitar o potser t’enroques
i et capbusses en l’ambient que s’ha enrarit.
I ningú ja no somriu ni hi ha franquesa,
sense cap motiu de pes justificable.

Passen hores o setmanes. no és senzill
sortir eixut dels pous d’humana estupidesa.
Ningú vol fer el primer pas, ningú comença
fins que arriba un accident de la fortuna.

Un descuit, un cop d’atzar, la coincidència...
Un somriure que s’escapa, una topada,
un mirall on descobrim que és ben absurda
la galdosa situació que s’allargassa.

I de sobte es desfà el sucre dins la tassa,
s’evapora la tensió, se’ns difumina,
es relaxen les ganyotes disgustades
i s’eixamplen els pulmons. I hi ha vegades

que es segella la victòria de la treva
amb paraules, gestos, riures i mirades
que... tothom se’n farà creus quan, en dos dies,
perdin tot el seu efecte: quina pena!

8 d’ag. 2017

"Juguem?" (relat de ficció)

JUGUEM?
(relat de ficció basat en fets reals hiperbolitzats)

El pare arriba a la platja feliç de gaudir d'un nou dia de vacances. S'ha llevat tard, ha esmorzat bé i ha baixat a la platja amb un llibre i la tovallola, disposat a escarxofar-se a la gandula i gaudir de la lectura mentre es torra al sol.
S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres i agafa la novel·la. N'observa la portada i, paladejant aquell moment de petit plaer, es deixa caure sobre la gandula i fa un sospir de relaxació. Fa una mirada a la mar fantàstica i acluca els ulls deixant que la màgia d'aquell matí li entri per tots els sentits.
Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de 5 anys, amb una rialla pletòrica i la mirada posada sobre les raquetes que té a les mans.
Quan aconsegueix que la mirada del seu pare reposi al mateix lloc que la seva li dispara la frase temuda:

- Juguem?

El pare fa cara de pòquer i un esforç per contenir el que tots els porus del seu cos haguessin dit si no existissin tots els filtres d'educació, diplomàcia, empatia, paciència i obligacions familiars que ha posat davant del seu instint ("No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau i tranquil·litat").
En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb ell i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de felicitat familiar i diu:

- I tant!

I lentament deixa el llibre sense estrenar, es treu les ulleres, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a jugar amb el seu fill.

- Comença, Pius!

I, és clar, el nen fa una sacada que no arriba ni de bon tros a la pala del seu pare. Aquest s'ajup i li torna la pilota.

- No passa res, Pius. Tornem-hi!

El nen fa una segona sacada que torna a quedar tan o més curta que la primera i fa cara de començar-se a frustrar. El pare, que per dins comença a esbufegar d'avorriment preveient com s'allunya l'estona de joc de l'ideal que se n'havia fet, el torna a animar.
El nen treu per tercera vegada, entre trist, desanimat i enfadat. No vol tornar-se a quedar curt i aquest cop li venta un ceballot a la pilota que l'envia a la quinta forca.
El pare, espantat perquè la pilota ha estat a punt d'impactar-li allà on fa més mal i atabalat perquè haurà de fer una bona caminada fins a recuperar-la, se'n va a buscar-la mentre li diu:

- No passa res, Pius. Ara trauré jo.

La pilota ha anat a parar entre les cames d'una iaia que pren el sol escamarlada. A mesura que s'hi apropa, el pare va rumiant com s'ho farà per recuperar-la amb el màxim de dignitat.
S'hi apropa discretament i intenta anar-la separant amb el peu, però té por de perdre l'equilibri i esclafar la senyora o d'omplir-li les cames de sorra involuntàriament i acaba mussitant "Perdoni" mentre s'ajup treballosament (cony de panxa!) i agafa la pilota.
La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens s'ajup cap a ella i té un esglai de mort, però a l'últim moment s'adona del que està passant i reprimeix l'esgarip que estava a punt de fer aparèixer tota la policia local de la vila.
Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins.

El pare arriba a la zona de joc i troba el Pius emmurriat, donant cops de pala a la sorra.

- Estàs a punt?

El nen contesta només amb una ganyota. El pare treu intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El nen veu arribar la pilota dolçament i li canvia la cara perquè creu que la tornarà bé. Mira fixament la trajectòria de la pilota, mou el braç instintivament i al darrer moment impacta amb massa força. La pilota s'enlaira molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...
Li cau a dos pams del cap i l'esquitxa de sorra.
La senyora s'incorpora enfurismada i escopint la sorra que li ha anat a parar a la boca...

- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?
- No vuuull -somica desesperat- sóc molt doleeent...
- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...
- No, no i no -i se'n va corrent mar endins entre sanglots.

El pare busca temorosament la mirada de la iaia que l'està esperant desafiant i amb rostre seriós. Li fa una ganyota de disculpa a distància mentre s'encongeix d'espatlles.
Després d'aquest preàmbul s'hi acosta tímidament. Repeteix un "Perdoni... és el nen...", agafa la pilota d'una revolada i torna ràpidament a la seva zona segura.
Està disposat a guardar la pilota i les raquetes i començar la lectura de la seva novel·la, però, increïblement es troba el Pius, amb la raqueta preparada i dient-li:

- Seguim?

El pare ja no té cap ganes de seguir jugant, però no gosa rendir-se tan aviat.

- Seguim, però si la tornes a tirar tan lluny vas tu a buscar-la, eh?
- Sí, papa.

El pare sospira profundament disposat a treure per començar el joc. Amb l'adrenalina encara espurnejant i una mala llet creixent, no mesura prou bé la seva força i fa una sacada que és impossible de tornar pel nen que, enfadat i impertinent, li diu:

- Aquesta la vas a buscar tu, eh?
- Pius, jo he anat a buscar les teves. Ara ves-la a buscar tu. Si no, jo plego.

El nen, enfadat, va a buscar-la impetuosament donant cops de pala a la sorra. Quan la torna a tenir, li llença una forta sacada amb molt mala intenció.
La pilota passa molt a prop de la cara del pare, que té temps de girar-se i evitar l'impacte, però no d'evitar que granets de sorra se li fiquin dins dels ulls.
Enfadat i fregant-se els ulls que li couen, es gira tement el pitjor. La iaia el mira reprovant el que estan fent, però per sort la pilota no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.
S'hi endinsa i quan està a punt d'agafar-la, una onada se l'emporta lluny del seu abast i així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis d'abdominals mentre nota clavats al seu clatell els ulls de la iaia dels collons i la seva rialla sorneguera.

Finalment recupera la pilota i va de dret a la gandula per estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i posar-se a llegir la novel·la.
Mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per no enfadar-s'hi. Veu que ja ha deixat la pala a terra i hi deixa la seva i la pilota.

- Ara descansem una mica, eh?

El nen no diu res i sembla que s'allunya cap a l'aigua.
El pare aprofita la treva i, mentre va recuperant les pulsacions habituals, agafa les ulleres i el llibre. S'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.
Quan els obre, i just abans d'obrir la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius s'acosta amb pales i galledes regalimant d'aigua, mentre amb els ulls il·lusionats li diu:

- Juguem?

6 d’ag. 2017

Empoderant-me...


Ara mateix a les escoles és una paraula molt de moda: hem d'EMPODERAR els nens, és a dir fer que siguin protagonistes del seu procés d'aprenentatge, que prenguin decisions, que intervinguin i siguin subjectes actius i no pas passius del seu procés educatiu...

I així és com em sento jo amb el MEU TEMPS durant els mesos d'estiu...

Com si després de 10 mesos sense poder intervenir ni decidir, escanyat pels horaris, les agendes, els rellotges i les obligacions (tant entre setmana com els caps de setmana), de cop i volta el destí em deixés EMPODERAR del meu temps, ser-ne protagonista, intervenir de manera activa, decidir què faig, quan ho faig i de quina manera...
I això inclou tant "fer coses" com "perdre el temps"... quin plaer!!!

Per exemple, llevar-se al matí i instal.lar-se al balcó, en pijama, a llegir una mica aprofitant la fresca o a badar...
O passar la tarda a la piscina amb un llibre que tens ganes de llegir, però tornar al vespre a casa sense haver-lo tret de la bossa, després d'haver xerrat amb uns i altres, d'haver jugat a ping-pong amb el Roc, d'haver-te banyat i fet un tip de riure amb l'Ona i fins i tot d'haver fet la primera partida de pàdel de la teva vida... i haver-la guanyat...
O arribar a casa al migdia després d'haver fet encàrrecs a Manresa al matí, estirar-te al llit per canviar-te i, quedar-te una estona adormit fins a l'hora de dinar...

Gaudir del meu temps...
Gaudir de la llibertat de decidir què faig en el meu temps...
El miratge de cada estiu, fins que l'1 de setembre sonen les campanades i el carruatge torna a ser una carbassa...

3 d’ag. 2017

"Grita" (versió de 50 palos)

"Grita" és una cançó de Jarabe de Palo de l'any 1996, inclosa al seu disc de debut.
Sempre ha estat una gran cançó, però ara, amb la versió acústica que n'ha fet en el disc "50 palos" encara posa més de relleu la seva sensibilitat.
Aquest nou disc és una delícia i reinterpreta les seves cançons més conegudes de manera acústica, amb arranjaments fets per a piano, violoncel, contrabaix i percussions.
El vídeo també és deliciós i reflex de la màgica sensibilitat del Pau Donés: sensibilitat, senzillesa i bellesa per a una cançó que parla de manera molt simple del que és l'Amistat, així, en majúscules.

I que fantàstic que és tenir un amic que sàpigues que vetllarà per tu, que s'adonarà que no ho passes bé i que s'oferirà des de la prudència, però des de la preocupació...
Aquell que t'ofereix una mà per si la vols agafar, però està disposat a donar-te tot el braç, si et fa falta...
Aquell que ha rigut amb tu tantes vegades, però està disposat a plorar també amb tu, per després poder tornar a riure...
Aquell a qui pots cridar demanant ajuda o que et cridarà per evitar que caiguis més avall pel precipici...

Sóc un afortunat.
A vegades he estat jo qui ha ofert una mà. I a vegades, quan m'ha calgut, he trobat una mà que se m'oferia.
Per això m'emociona tant sentir aquesta cançó.

Gaudiu de la cançó, del vídeo i de la lletra!


GRITA (Jarabe de Palo)
Hace días que te observo
y he contado con los dedos
cuantas veces te has reído:
una mano me ha valido.
Hace días que me fijo,
no sé que guardas ahi dentro.
Y a juzgar por lo que veo
nada bueno, nada bueno

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita

Sé que tienes miedo
a reír y llorar luego,
a romper el hielo
que recubre tu silencio.
Suéltate ya y cuéntame
que aquí estamos para eso:
pa' lo bueno y pa' lo malo,
llora ahora y rie luego.

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita

Hace tiempo alguien me dijo
cual era el mejor remedio
cuando sin motivo alguno
se te iba el mundo al suelo.
Y si quieres yo te explico
en que consiste el misterio
que no hay cielo, mar, ni tierra,
que la vida es un sueño

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita.
Grita.
Grita.
Grita.

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.

31 de jul. 2017

Gloria Fuertes

Tenia una idea desdibuixada de la poesia de Gloria Fuertes...
La recordava com un personatge freaky que recitava poemes infantils simplistes amb una veu rogallosa:

Soy la araña
de España
que ni pica
ni araña,
bailo flamenco
en la pestaña.

Però aquest any per Sant Jordi vaig veure un llibre que em va cridar l'atenció, dies després que hagués sentit que enguany se celebrava el centenari del naixement de la poetessa.

Tenia la sensació que aquella dona era més interessant del que jo pensava i el vaig fullejar. Vaig llegir diversos poemes a l'atzar i els vaig trobar prou interessants per acabar comprant-me'l.
Un dels que em va fer decidir va ser:

QUERIDO GORGE
Querido Gorge:
Pongo tu nombre con “g”
porque la jota es alegre
y se me ha muerto mi madre.

Quina manera més interessant i original d'expressar un sentiment!

M'he llegit el llibre i vull compartir amb vosaltres qui era la Gloria Fuertes i alguns dels poemes que més m'han agradat.

1.- QUI ERA LA GLORIA FUERTES? 
Gloria Fuertes (1917 - 1998) va ser una gran poeta espanyola, nascuda dins d’una família humil del madrileny barri de Lavapiés.
El 1935 (17 anys) va publicar els seus primers versos en una revista infantil, va donar els seus  primers recitals de poesia a Radio Madrid i va escriure el seu primer llibre de poemes: “Isla Ignorada”.
Va fer diverses feines, que va compaginar amb la de redactora de la revista infantil Maravillas, on publicava contes, historietes i poesia per a nens. També va col·laborar en algunes revistes per a adults i en vàries revistes infantils.
El 1950 (32 anys) va organitzar la primera Biblioteca Infantil ambulant per petits pobles. També va fundar amb altres poetesses el grup femení “Versos con faldas” que es dedicava a oferir lectures i recitals per cafès i bars de Madrid.
De 1955 a 1960 va estudiar biblioteconomia i anglès i va conèixer la hispanista nord-americana Phyllis Turnbull, amb qui mantindria una relació de parella de 15 anys. Va treballar de bibliotecària fins el 1961 quan va obtenir la beca Fulbright als Estats Units per impartir classes de Literatura espanyola en diverses universitats. El 1963 va tornar a España i va donar classes d’espanyol per a americans a l’Institut Internacional.
Els anys 70 va col·laborar en diversos programes infantils de TVE, com “Un globo, dos globos, tres globos”, “La mansión de los Plaff” i “La cometa blanca” i assoleix una gran popularitat com a poeta infantil.
Va morir el 1998 i va deixar la seva fortuna (100 milions de pessetes) a l’orfenat de la “Ciudad de los muchachos”.

La seva poesia té molt d’autodidacta i algunes característiques que la lliguen al ‘postisme’ (una branca del surrealisme). En els seus poemes no hi ha una clara divisió entre autobiografia i ficció i es defineix com una dona solitària, religiosa, lesbiana, enamoradissa, soltera, feminista, fumadora empedreïda, pacifista, castissa i poeta.
Tracta temes com la soledat, el dolor, la injustícia social, l’amor, Déu, la mort... però amb una simplicitat i una sinceritat que sap arribar a tots els públics.
La seva triple qualitat de dona, lesbiana i pobra és clau en la seva obra. Va reclamar els drets de les dones, va defensar la igualtat de gènere i també va ser pacifista, antibel·licista, defensora del medi ambient i sempre amb una actitud de protesta contra els absurds de la civilització.
A través del sentit de l’humor i la ironia tracta qüestions universals com l’amor, el dolor, la mort o la soledat i busca una manera crítica de construir la realitat i descobrir la veritat de les coses.
A nivell estilístic fa servir un llenguatge molt planer, curioses metàfores, imatges sorprenents i jocs lingüístics plens d’encant, frescor i simplicitat, que donen als seus poemes una gran musicalitat i un to semblant al llenguatge oral.
Al llarg de la seva vida va tenir molts premis i reconeixement com el Diploma d’Honor, Premi Andersen Internacional de Literatura Infantil (1968), Amb “Cangura para todo”.

 2.- SELECCIÓ D'ALGUNS POEMES

Juego con fuego,
pero juego.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
EL POETA
El pesimista piensa en ayer.
El optimista en mañana.
El realista en hoy.
El poeta en ti.

* * * * * * * * * * * * * * *

LA ESQUIRLA
Una vez me clavé
una esquirla de hielo en el corazón,

y cuando ya me iba a morir,
El hielo se desheló.

* * * * * * * * * * * * * * *

ENTRENADA
Aunque estoy entrenada
y siempre resucito
he decidido no morirme
nunca más.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL TIEMPO
Sé lo que es el tiempo
y por eso no puedo perderlo
explicándotelo.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL CUENTO
Lo primero, la bondad;
Lo segundo, el talento.
Y aquí termina el cuento.

* * * * * * * * * * * * * * *

En las noches claras,
resuelvo el problema de la soledad del ser.
Invito a la luna
y con mi sombra somos tres.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL MONSTRUO
Yo estaba en el bar,
entró un hombre corriente,
se sentó enfrente,
le miré distraída pensando en mis cosas,
—¡me espanté!—
tenía cara de no haber dicho "te quiero" en toda su vida.

* * * * * * * * * * * * * * *

LAS MÁQUINAS
La siniestra oficina
se humanizaba por las noches
se oía un leve teclado.
Las máquinas se escribían
— unas a las otras —
cartas de amor.

* * * * * * * * * * * * * * *

ESTÁS PRISIONERO
Estás prisionero.
Hay una reja
que no te deja
entrar en ti.
La cárcel eres tú.

* * * * * * * * * * * * * * *

AFORTUNADAMENTE
Afortunadamente
no tenemos presente,
no tenemos presente
lo
de
que
nos tenemos que morir.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
La gente corre tanto
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el ir llegando.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
Me dijeron:
-O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.

Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas. 

* * * * * * * * * * * * * * *
 
ME HICE LIBRE
Me hice libre.
Vivo libre
en esta inmensa celda
de castigo que es la tierra.
Decir la verdad
me desencadena.

* * * * * * * * * * * * * * *

YO YA, APENAS SOY  JOVEN
Yo ya, apenas soy joven
tengo cincuenta años,
tengo cincuenta libros,
tengo cien desengaños.
Yo ya, apenas soy joven,
pero, me estás mirando
y eso ya es suficiente
para seguir tirando.

* * * * * * * * * * * * * * *

ESCRIBO A LO QUE SALGA
Escribo sin modelo, a lo que salga.
Escribo de memoria, de repente.
Escribo sobre mí, sobre la gente.
Como un trágico juego sin cartas, solitario,
barajo los colores, los amores,
las urbanas personas, las violentas palabras,
Y en vez de echarme al odio, o a la calle,
escribo a lo que salga.

* * * * * * * * * * * * * * *

EN EL ÁRBOL DE MI PECHO
En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.
Cuando te veo se asusta,
aletea, lanza saltos.
En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.
Cuando te veo se asusta,
¡eres un espantapájaros!

* * * * * * * * * * * * * * *

TE VI
Te vi,
se rompieron nuestras soledades,
se alborotó el instinto,
se llenaron de luz las lámparas fundidas.
Se murieron del susto, nuestros primeros padres,
y tu pena y mi pena,
se suicidaron juntas
la tarde
de nuestro encuentro.

* * * * * * * * * * * * * * *

ERA PASTOR DE GATOS Y TENÍA
Era pastor de gatos y tenía
una larga callada por respuesta.
Las noches las pasaba en los tejados,
jugando con las hebras.
Los gatos y las gatas le miraban,
apoyado en las cuatro chimeneas;
el pastor de gatos se reía por nada,
o mirando a su vecina prisionera.
Era entendido en noches y sabía
sin mirar el reloj la hora que era,
y subía y bajaba su rebaño de gatos
por los campos de tejas.
Algunos aseguran que está loco,
otros que está poeta,
yo, que lo trato mucho, sólo digo
que es un sabio
vestido de princesa.

* * * * * * * * * * * * * * *

DIOS ESTÁ EN PELOTAS
¡Ya está bien,
que se va a helar!
¡Tanto adorar al chaval
y nadie tiene cojones
de darle sus pantalones,
su mochila o su morral!
Tanta mirra y tanto incienso
y Él desnudito en el pienso...
pienso que nadie le quiere.
Su tiritera me hiere
en esta noche tan puta.
¡Muchachos, traed viruta,
vamos a hacer una hoguera,
antes de que se nos muera
de frío la Salvación!
Dejaros ya de misa y de litúrgica idiota
que Dios está en pelotas
desde que vino al portal.
Callaros si le queréis, que le da frío la guerra.
Juntad todas las banderas,
y haced una colcha loca,
porque Dios
está en pelotas.

* * * * * * * * * * * * * * *

HAY QUE DECIR LO QUE HAY QUE DECIR
Hay que decir lo que hay que decir
pronto
de pronto
visceral
del tronco;
Con las menos palabras posibles
que sean posibles los imposibles
hay que hablar poco y decir mucho
hay que hacer mucho
y que nos parezca poco:
arrancar el gatillo a las armas
por ejemplo.

* * * * * * * * * * * * * * *

GEOGRAFÍA HUMANA
Mirad mi continente conteniendo
brazos, piernas y tronco inmesurado,
pequeños son mis pies, chicas mis manos,
hondos mis ojos, bastante bien mis senos.
Tengo un lago debajo de la frente,
a veces se desborda y por las cuencas,
donde se bañan las niñas de mis ojos,
cuando el llanto me llega hasta las piernas
y mis volcanes tiemblan en la danza.

Por el norte limito con la duda
por el este limito con el otro
por el oeste Corazón Abierto
y por el sur con tierra castellana.

Dentro del continente hay contenido,
los estados unidos de mi cuerpo,
el estado de pena por la noche,
el estado de risa por el alma
—estado de soltera todo el día—.

Al mediodía tengo terremotos
si el viento de una carta no me llega,
el fuego se enfurece y va y me arranca
las cosechas de trigo de mi pecho.

El bosque de mis pelos mal peinados
se eriza cuando el río de la sangre
recorre el continente,
y por no haber pecado me perdona.

El mar que me rodea es muy variable,
se llama Mar Mayor o Mar de Gente,
a veces me sacude los costados,
a veces me acaricia suavemente;
depende de las brisas o del tiempo,
del ciclo o del ciclón, tal vez depende,
el caso es que mi caso es ser la isla
llamada a sumergerse o sumergirse
en las aguas del océano humano
conocido por vulgo vulgarmente.

Acabo mi lección de geografía.

Mirad mi contenido continente.

* * * * * * * * * * * * * * *