Bricolatge casolà

Ja he comentat en alguna altra notícia que estem embrancats en la nova habitació de l'Ona.
Una de les coses que vam decidir és que volíem folrar una paret de fusta, per estètica i per aïllament tèrmic.
Com que era una cosa que no havíem fet mai vam començar documentant-nos. A internet vaig trobar uns quants vídeos que em van permetre fer-me una primera idea del que havia de fer (exemple de vídeo). A la botiga AKI de Manresa em van acabar d'assessorar i em van facilitar tot el material.
I un cap de setmana vaig començar l'obra tot ufanós. Amb l'ajuda de l'Ona, vinga serrar llistons i collar-los a la paret sobre la capa de plàstic aïllant, però... ja es veia que alguna cosa grinyolava i... Efectivament! Quan vaig començar a posar les plaques de fusta, se'm van començar a arrencar els llistons de la paret.
Vaig demanar assessorament al meu veí Pep Carné i vam decidir que calia fer forats nous i més profunds. Vaig comprar tacs i visos més adequats i amb gran desesperança vaig haver de mentalitzar-me per arrencar tot el treball d'un dia i recomençar de nou.
Buuff!
L'endemà vaig desclavar tots els llistons, vaig fer forats més profunds i vaig tornar-ho a clavar tot. Per sort aquesta vegada ja es notava que estava quedant sòlid i fiable. Quan vam començar a col.locar les plaques de fusta tot s'aguantava perfectament i aquesta part va ser més àgil i va fer-la quasi tota l'Anna.
Per a mi van quedar els acabats finals, les plaques dels extrems que s'havien de serrar a la mida i els perfils per deixar els laterals ben acabats.
Cal agrair la col.laboració imprescindible del Pep Carné que em va deixar diverses eines (serra caladora, clavadora...) a part de les seves opinions i explicacions que sempre m'orienten quan tinc dubtes en la matèria. I també les del meu company Jaume Serra, que em va deixar un xerrac per solucionar un petit problema que no sabia com resoldre.
En aquestes fotos es pot anar veient l'evolució de l'obra que ara ja està acabada...
Acaben d'entrar les pintores...
...l'Anna i l'Ona...
...l'obra avança a bon ritme...

"21 de diciembre" (anunci de la loteria)

Sí.
Ja sé que ho fan expressament per tocar-nos la fibra, amb la musiqueta i les lagrimetes... que segur que hi ha molts errors i coses a millorar... però... què voleu que us digui? M'ha agradat.
O sigui que us deixo amb la història de l'anunci de la loteria d'enguany i... sigui aquesta o sigui la Grossa... que la sort us acompanyi sempre!

"La sort que et mirin amb bons ulls" (Carles Capdevila)

El dissabte 12 de novembre de 2016 en Carles Capdevila ens ha regalat un article fantàstic a la seva secció d'opinió del diari ARA. Com tantes vegades aconsegueix el Carles, llegint el seu article t'emociones per la seva bellesa, sensibilitat, sinceritat i tendresa.
Però més enllà de la seva conjuntura personal en que emmarca l'article jo hi he trobat una gran veritat pel que fa a la bellesa:

Un no és bell pel que és, sinó per com el percep la mirada de l'altre. I la mirada de l'altre està influïda per la relació que tenim amb ell, per l'estimació que ens tenim.

Per això per a tots els pares els seus fills són els més macos del món i per això la nostra parella és la més guapa del món.

Per tant, més que restaurar-nos, maquillar-nos i mudar-nos, per a que ens trobin macos els altres hem de ser bones persones i aconseguir que ens estimin pel que som.. I si ens estimen, ens trobaran guapíssims.
Com tots trobem guapíssim el Carles Capdevila!!

Us deixo amb el seu deliciós article:

La sort que et mirin amb bons ulls 
(Carles Capdevila)

DESPRÉS DE MESOS de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat.

Vaig tornar de la perruqueria preocupat per les meves orelles, que aprofiten l’ocasió per exhibir sense manies la seva grandària i separació. I vaig tenir la sort impagable que el primer de rebre’m a casa va ser el meu fill petit, de 8 anys. “Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!”, va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era d’alegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: “Quin morro que té el pare: des d’això del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé”. Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios d’hivern, les camises blanques de màniga llarga quan a l’estiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell l’enamora perquè la porta son pare.

Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb l’ànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.

Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.

No sé per què no reciclem...

Aquests dies fan una nova campanya a TV3 amb un anunci que diu: "REACCIONA! Redueix, Reutilitza, Recicla"


I aquest per a mi segueix sent un dels grans misteris de la societat. Una persona convençuda com jo, sensibilitzada des de fa molts anys, que veu els beneficis de reduir el volum de residus, de reutilitzar, d'estalviar energia i productes naturals, de reduir la contaminació... no entén com hi ha tanta gent que continua llençant tota la brossa al mateix contenidor (ampolles, cartrons, piles, medicaments, llaunes i peles de plàtan), com llença papers que tenen tota una cara blanca sense reaprofitar-los, com llença l'oli de cuinar per l'aigüera... Em sembla inconcebible que siguem tan estúpids d'estar malbaratant recursos i espatllant una mica més el nostre malmès planeta.
Em sembla increïblement trist que amb la pedagogia que fem a les escoles i esplais sobre aquest tema, la conscienciació pel reciclatge sigui tan minsa, que des de una gran majoria de famílies no es doni continuïtat a aquest tema tan important pel civisme i l'educació de la societat futura.

I no puc entendre com hi ha gent que s'escuda en criteris econòmics o de comoditat: que si cada cop paguem més de taxes d'escombraries i per això no cal reciclar; que si els contenidors són molt lluny i si volen que recicli que em posin els contenidors més a prop (però si després li posen a la porta de casa es queixarà perquè li pren vistes i li arriba la pudor)...
Qui només es mira el melic amb aquests arguments tan egoistes, segurament no vol escoltar gaires raonaments.

En fi! Segurament no convenceré els que no volen ser convençuts o sigui que només vull dir que estic orgullós que a casa nostra tots reciclem, que el Roc i l'Ona ho tinguin tan clar i... tan de bo el percentatge de gent que recicla sigui cada vegada major... Tan de bo!

Ara que comença a fer fred...

Ara que comença a fer fred...
...cada matí quan sona el despertador m'adono que si alguna part del meu cos ha quedat fora dels llençols... està glaçada...
...i em giro instintivament i et trobo a tu al costat dormint plàcidament...
...i la meva pell busca el contacte càlid de la teva pell i ens abracem i estic segur que, tot i adormits, els nostres rostres mostren un somriure tranquil i serè...
...i la ràdio parla de notícies (sovint dolentes) i van dient-nos l'hora... i és una hora en que ens hauríem d'aixecar per no haver de córrer i anar tard...però deixem que encara passin uns quants minuts més perquè... s'està tan bé en aquell microclima...
...el cervell que ens diu "Aixeca't que anirem tard!" i l'esperit i la pell que ens diuen "Va...una miqueta més... no vindrà de 5 minuts...". I ens quedem arraulits, potser de tant en tant un dels dos fem allò que en castellà es diu "ronronear" i que és dir, sense paraules, "que bé que estem, per què carai ara hem de sortir del llit?, quedem-nos una mica més...".
Però el cervell sempre guanya i tard o d'hora cal armar-se de valor i sortir d'aquesta situació tan agradable. Ens fem un petó, ens diem "bon dia!" i rondinant també sense paraules, esbufegant de desgana, sortim del microcosmos que formem tu i jo, les nostres pells, l'escalforeta que desprenem i els sentiments que compartim i ens enfrontem a la cruel rutina diària.
Però em queda el record d'aquells instants... aquella dolçor d'aquells moments de principis d'hivern en que el fred és enemic i aliat alhora.
Ara que comença a fer fred...