Ben tractat

He estat 3 dies sense línia telefònica ni connexió a internet. Avui per fi, (després de parlar amb contestadors robotitzats que et van dient "pulse 1", "pulse 2" i et fan acabar amb cara d'estúpid i la impotència i frustració de no haver pogut explicar exactament què et passa a cap persona humana) ha vingut un tècnic de Movistar i m'ha solucionat el problema.
Un noi jove de tracte exquisit, amable, amb el somriure als llavis, extremada educació, simpàtic i eficient.
Darrerament m'he trobat algunes vegades amb interlocutors d'aquestes característiques (recordo sobretot l'administrativa que m'ha atès un parell de vegades al CAP d'Artés i m'ha informat amb amabilitat i simpatia) i sempre els faig notar la meva gratitud i el reconeixement a les seves bones maneres.
Sé que la gent treballa en condicions laborals que no sempre són les millors, amb pressió i estrès excessius, a vegades amb clients que potser no sempre són prou educats i pacients i això a vegades genera un efecte "bola de neu" i tothom acaba relacionant-se amb tothom amb mala cara, paraules eixutes i un punt d'insolència en les comunicacions.
Per això quan em trobo amb un professional que s'escapa d'aquest clixé i em tracta "bé", ho agraeixo i m'asseguro de fer-li notar per recompensar-li la seva manera de fer i animar-lo a que continuï d'aquesta manera, tractant bé els clients i promovent un clima d'harmonia, educació i bones maneres.

A l'article "Contagi (2)" del 25 de maig de 2013, la Tatiana Sisquella deia:

"...En els articles, com a la vida, es dona un estrany fenomen: sempre és més fàcil parlar d'un fet negatiu que d'un de positiu. (...) Quan no ens atenen bé en una botiga posem el crit al cel, sortim del local enrabiats i repetim una vegada i una altra que no hi ha dret! (...) No entenc perquè ens sentim més atrets per allò que no acaba de sortir bé, per allò que no rutlla o allò que es podria millorar. Vull dir que una cosa no és incompatible amb l'altra i les bones notícies no ens han de fer por, no són finites. No s'acaben. N'hi ha per a tots."

Doncs, això, avui una bona notícia per compartir i per convidar-nos a fixar-nos també en quan ens tracten bé. I donar-los les gràcies i fer-los-ho notar i contribuir a que s'encomani...

Compartir... convidar... agrair... contribuir... encomanar...
...em sembla que me'n vaig a dormir sentint-me una mica més en pau amb el món...

"La foto del segle" (Xavier Bosch)

He descobert aquesta foto avui al diari ARA i m'ha impressonat: un nen de 8 anys que intentava passar la frontera a Ceuta, amagat dins d'una maleta, captat per la càmera de l'escàner de la guàrdia civil.
Després he llegit l'article del Xavier Bosch i l'he trobat excel.lent, amb la barreja justa de reflexió, anàlisi, sensibilitat i crítica.
Us el recomano:

LA FOTO DEL SEGLE

"La maleta és com la placenta d’un naixement que el nou món avorta"

(Xavier Bosch, diari ARA, dissabte 9 de maig de 2015)

"L’agència Efe de notícies va distribuir, dimecres, aquesta foto sense autor. Deduïm que la va fer un guàrdia civil de Ceuta, al pas fronterer a peu amb el Marroc, i que el ministeri de l’Interior va decidir repartir-la. Segurament, l’objectiu de fer-nos veure aquesta realitat tan al límit no era explicar que van salvar un nen subsaharià de vuit anys de morir asfixiat -que també-, sinó demostrar que eficients que són els cossos policials, que bé que fan complir la llei que impedeix que els immigrants es colin a Espanya i, sobretot, ensenyar-nos que estan disposats a fer qualsevol cosa per entrar-hi. I, per tant, sembla que hàgim de donar les gràcies que es faci complir la llei i que no se’ns colin persones, com a paquets, dins del Primer Món.

Al meu entendre, en canvi, aquesta és la foto de l’any -i potser del que duem de segle- perquè és la imatge crua i exacta del moment i perquè ens situa en el joc de miralls pervers del desequilibri de civilitzacions. A banda de les consideracions estètiques (la imatge té, pels colors i pels traços, una composició d’art contemporani que mereixeria un altre article), és una metàfora tan desencoratjadora com diàfana: un nano en posició fetal dins d’una maleta convertida en placenta, un policia que fa l’ecografia en lloc d’un metge i un nou món que avorta les possibilitats de néixer a algú que malda per viure i respirar. És, també, la visualització de com el Tercer Món, desesperat, ha decidit passar de la placenta natural a la placenta artificial per intentar néixer en un lloc més habitable.

És la policia, però, que amb el seu escàner -un dispositiu de l’Estat- decideix qui entra i qui no, qui neix i qui no. És la constatació, dura i muda, de la societat vigilada de Foucault. I, aleshores, arriba la pregunta pertinent que, per a alguns, potser, és la més impertinent: ¿si algú ha decidit entrar dins una maleta -o en una pastera o saltant un filat de filferros-, no mereix una segona oportunitat? Encara més, ¿el nen que volia entrar dins d’una maleta és un paquet o és un símbol? Si veiem el noi com un paquet, reduïm la foto a un problema d’immigració. Si agafem aquesta història com a símbol, començarem a veure-hi una lliçó, al límit, sobre la deshumanització. Tothom mereix una nova vida. No és un premi per al que salta més murs, desafia onades o s’asfixia en una maleta. És, tan sols, una qüestió de dignitat. O caldria que ho fos. No sé, però, si Mariano Rajoy, Jean-Claude Juncker o els que manen, aquí i allà, fan cap d’aquestes reflexions quan veuen la foto del nen dins la maleta."

"Los abrazos del 3 de mayo"

Els 2 quadres que il.lustren l'encapçalament d'aquesta notícia són "Los fusilamientos del 3 de mayo" de Francisco de Goya i "El abrazo" de Juan Genovés.

A partir d'aquestes dues obres d'art, una mestra de l'IES Antonio Machado d'Alcalá de Henares (Madrid), Sara López Sepúlveda, va organitzar una flashmob que va titular "Los abrazos del 3 de mayo".
M'ha semblat un treball espectacular la fidel recreació del quadre, la creativitat per fer un petit guió cinematogràfic previ a l'enquadrament, el treball de caracterització i vestuari, l'extraordinari muntatge audiovisual (plans de detall, músiques...) i tot el treball paral.lel que imagino de creativitat, recerca històrica, discussió i reflexió sobre l'actualitat, els valors ètics, l'educació...
E-D-U-C-A-C-I-Ó en majúscules!!
Estic convençudíssim que alumnes, mestres i familiars valoraran i recordaran tota la vida aquesta magnífica experiència educativa en la que van invertir 6 mesos.

Us deixo 2 enllaços en que s'explica mínimament l'experiència i el vídeo. No deixeu de mirar-lo:

Bloc "Proyectos artísticos en la Educación"

Article a la revista digital "Educación 3.0"

Running in the family

Aquestes dues primeres fotos que il.lustren la notícia pertanyen a Calafell, als estius d'alguns dels darrers anys (2014 i 2012, em sembla), a algunes de les primeres ocasions que vam sortir a córrer petits i grans, uns un tros més gran i uns un tros més petit.
Quan fèiem aquestes sortides sempre em venia al cap la cançó "Running in the family" dels Level 42 perquè allò era el que fèiem: sortir a córrer en família.

Aquest 1 de maig vam anar una mica més enllà, els 4 de casa meva vam anar a la Cursa d'Artés i tots vam córrer. L'Anna va fer la cursa llarga de 10 km, el Roc i jo vam fer la de 5 km i l'Ona va fer la infantil de la seva edat de 600 metres.
Prescindint de la distància que cadascú va fer em va agradar molt la sensació d'estar tots junts fent la mateixa activitat, animant-nos els uns als altres...
Us deixo amb un grapat de fotos del dia i, al final de tot, el vídeo de la cançó "Running in the family" (que segur que a més d'un provocarà pessigolles al paladar i una glopada de sensacions i records...).

2 novetats de Els Amics de les Arts

A aquestes alçades de la pel.lícula ja hauríeu de saber que m'agraden Els Amics de les Arts.
Els trobo enginyosos, divertits i talentosos. M'agraden les músiques i les lletres de les seves cançons, m'agrada la seva manera de ser i m'agraden la majoria dels seus vídeos.

El seu darrer disc, "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure" l'hem escoltat molt i el trobo un molt bon disc. Doncs resulta que quan el van enregistrar, a part de les 12 cançons que van acabar editant, en tenien 2 més que també els agradaven molt però al final van acabar caient de la llista definitiva.
Però en comptes de guardar-les en un calaix, les van enregistrar igualment i fins i tot van fer-ne un vídeo per a cadascuna. Però no les van ensenyar a ningú.
I ara, un any després de la sortida del disc, ens poden oferir aquestes 2 novetats que havien guardat durant tots aquests mesos.

I són dues cançons que condensen l'essència dels Amics.

Una de reflexiva, melancònica i pausada amb una lletra que és un cant a l'amistat i un vídeo d-e-l-i-c-i-ó-s. Van cantar-la com a primícia aquest Nadal a la gala de RAC1 "És Nadal al món" i ja em va agradar i emocionar molt. I ara, amb aquest vídeo que trobo molt ben pensat i executat, li han acabat de posar la cirereta. Per a mi és una cançó fantàstica amb un vídeo fantàstic:

"La taula petita"

Una d'animada, rítmica i "gamberra", políticament incorrecta i amb un punt de gore en el seu vídeo amb el qual els Amics exploten la seva vena cinematogràfica. Enganxosa i divertida:

"Els Amics s'ajuden en tot"

Feu-hi un cop d'ull i un cop d'orella!