"Si quieres" (Dani Flaco)

No vull fer una entrada massa exhibicionista, però fa dies que quan escolto aquesta cançó penso que m'hagués agradat composar-la per a l'Anna perquè per a mi també és un honor despertar-me cada dia al seu costat.
I segur que sovint convivim amb la persona que estimem i potser fa temps que no li diem. Per això vull compartir aquesta cançó i convidar-vos a que com jo he fet (personalment i ara públicament) verbalitzeu aquests sentiments:
T'estimo, Anna!

SI QUIERES (Dani Flaco)

Si tú quieres
te preparo el desayuno cada mañana
y pongo en nómina al sol
para que ocupe nuestra ventana.

Si quieres te enseño a volar
a base de besos
y te llamo mi amor,
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Si tú quieres
subo al cielo y bajo una nube que te haga de almohada
y lleno de fuegos artificiales
el fondo de tu mirada.

Si quieres te enseño a soñar
a base de versos,
y te llamo mi amor
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Quiero que me hagas un desfile
mientras te pruebas la ropa
y decides qué te pones
para ir a tomar una copa,
y llamarte mi amor
y que rías con mis tonterías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Serveis mínims

No és la meva millor època. La feina i les cabòries se'm mengen. Dormo poc.
I en el que menys penso és en actualitzar el picalapica. Doncs, au, uns serveis mínims:

VERSOS: "Vivo sin vivir en mí" (Santa Teresa de Jesús)

CANÇÓ: "Los actores secundarios" de Dani Flaco. Avui vaig de concert amb el Pablo al Voilà.


ACTE: Demà dissabte 14 de juny a les 18'00 h al centre de Barcelona manifestació en defensa de l'escola en català. Jo hi seré!

Regal amortitzat

Cada dia que surto al pati que tenim darrera de casa em quedo meravellat de l'estat en que està la porteria que un any li van regalar al Roc per l'aniversari.
És, amb molta diferència, el regal més amortitzat de tots els que li han fet mai. Es passa hores i hores bombardejant aquella porteria amb xuts cada vegada més forts. Si pot, hi juga acompanyat, però sovint hi va sol i s'hi passa molta estona. Torna suat i a vegades esgarrinxat. Ja ha destrossat unes quantes pilotes (no li duren gens) i mica a mica, la porteria ha anat patint l'efecte de la seva afició. Entre això i les inclemències meteorològiques, han anat caient la xarxa, els clips que la subjectaven i els mateixos pals que la sustentaven... L'hem intentat apedaçar, però els sargits duren poc davant dels xuts descomunals del Roc. Ara que això no és cap impediment perquè hi segueixi jugant cada cop que en té l'ocasió.
I contrastant amb això, té una habitació plena de jocs, joguines i llibres als que mai no fa gens de cas. A molts dels jocs no hi ha jugat pràcticament mai. Si pot triar el seu trinomi fantàstic és "tele, ordinador i... futbol!".
Em va semblar que era interessant que al picalapica poguéssim veure l'estat d'aquesta soferta porteria. Si mai el Roc arribés a fer res de bo en el món del futbol, aquesta entrada explicant com va deixar la primera porteria que tenia de petit a casa, cobraria valor i vosaltres podríeu dir que... ja ho sabíeu!

Enhorabona, Sara (Final de la Lectura en Veu alta)

El dimecres 4 de juny s'ha celebrat la Final del Certamen de Lectura en Veu Alta al T.N.C. (Teatre Nacional de Catalunya).
L'organització convidava tots els companys de classe dels finalistes a assistir-hi i per això tota la classe de 4B vam pujar a l'autocar a les 9 del matí per anar a Barcelona.
Vam arribar a l'imponent edifici del TNC i després d'un ràpid esmorzar vam entrar a la Sala Gran. Vam desitjar molta sort a la Sara i vam col.locar-nos al lloc que teníem reservat.
Va ser un espectacle molt maco: tota la sala plena de gent, un gran presentador (altre cop el Joan Dausà), un gran escenari amb tot molt ben organitzat, el jurat, la majoria dels autors dels llibres que es llegien, autoritats... I tothom molt motivat i emocionat, amb pancartes i nervis per veure si la Sara podia guanyar.
Després de la presentació dels lectors van començar els de cicle mitjà i la Sara ho va fer MOLT BÉ, una altra vegada, com sempre. Vocalitzant, amb una veu dolça i expressiva, entonant perfectament, sense posar-se nerviosa i sense cometre errors. Ella va fer bé la seva part, però les altres finalistes també ho van fer molt bé.
Després d'escoltar tots els lectors de totes les categories, vam gaudir d'una actuació musical dels Messengers (finalistes del programa de TV3 "Oh, happy day"). I llavors va sortir el jurat amb el veredicte i ens va dir que donaven el premi de guanyadora a una altra nena que no era la Sara (una nena de Ripoll que també ho va fer molt bé).
Vam tenir una petita decepció però sabent que la Sara també ho havia fet molt bé i que, de fet, a aquelles alçades del Certamen tots eren guanyadors.
De fet el dia abans, des de l'escola li havíem regalat una edició pop-up d' "El Petit Príncep", per felicitar-la per la bona feina que havia fet fins arribar a la final i agrair-li que ens hagués permès viure a tota l'escola aquesta magnífica experiència.
Tots la vam felicitar i vam anar a dinar a un parc a prop del TNC.

I, quan vam arribar a l'escola, ens vam trobar la darrera sorpresa. Tots els alumnes de primària i infantil ens esperaven al mig del pati fent un enorme passadís per on ha passat la Sara entre els aplaudiments de tothom i els càntics de "Sara! Sara!". Perquè es veu que vàries classes van seguir la final que s'emetia per internet i van sentir i veure com de bé llegia i la volien felicitar encara que no hagués guanyat el primer premi.
Ha sigut un dia molt maco!

Us deixem amb un grapat de fotos del dia i el vídeo de la final on podeu escoltar la intervenció de la Sara a partir del minut 1:05:39.

I no volem acabar sense donar les gràcies a la Sara Molero per l'exemple que ens ha donat tot aquest temps. Per la il.lusió amb que ha entomat el repte, per l'interès i la constància amb que s'ha preparat, per les ganes de fer-ho cada cop millor, per la modèstia i l'esportivitat que ha mostrat a cada eliminatòria amb els altres companys amb qui participava, per la seva alegria... 
Estem molt orgullosos de tu, Sara.
I gràcies també a tota la gent del col.legi que ens ha mostrat el seu suport i la seva simpatia. 
Ha estat una experiència fantàstica!

Sóc un desgraciat

Sóc un desgraciat!
Tinc feina i salut, això sí. Però una feina que em lliga a unes rutines implacable. Cada dia he de matinar, fer el mateix horari i marxar a casa carregat de feina per a l’endemà. O sigui que de temps lliure… ben poca cosa.
De casa a la feina i de la feina a casa. Amb petites escapades per anar a comprar, als bancs, a dur els nens a extraescolars… quina vida més apassionant, eh?
D’amics en tinc pocs i els veig menys. I quan els veig i ens mirem, riem de les files que fem: qui no ha criat panxa, s’està quedant calb, qui no té colesterol, té hipertensió i alguns les dues coses… Segur que no guanyaríem cap concurs de bellesa…
I de diners, no en parlem. No ens falta res del que és bàsic, però ni ens plantegem anar de vacances a llocs gaire exòtics, ni canviar el cotxe, ni gaires capricis, ni engegar projectes il.lusionants...
El que us deia: sóc un desgraciat!

I ell ho sap i m’humilia cada any.
M’ensenya que el més normal del món és viure la vida despreocupadament, amb tot el temps lliure del món, amb idees que es poden dur a la pràctica i que sempre surten bé, sense cap problema per aconseguir diners per organitzar el que faci falta (fins i tot un festival musical en una cala recòndita), envoltat sempre d’amics i amigues joves, guapíssims i guapíssimes, sempre disposats a barrejar amistat amb sexe i viure tòrrides aventures estiuenques.
I després em diu: “Aixeca’t de la tovallola. Entrena l’ànima”.
I jo li contesto: “Primer deixa-m’hi estirar una estona i descansar”

Cada any el "senyor Estrella Damm" m’ho recorda: sóc un desgraciat!