Fer de mestre

Dijous 16 de setembre de 2010.

8'40 h.
Entro a l'escola i em trobo la psicopedagoga que em busca. Ha vingut la mare d'una meva alumna a comunicar-li que la iaia de la nena té prohibit recollir-la a les sortides de l'escola, sota amenaça de denúncia. La mare té problemes psicològics però té la custòdia de la seva filla. La nena viu amb la iaia, però ara no podrà anar-la a recollir tot i que li ha de donar de menjar, vestir-la i cuidar-se'n... És surrealista, però és així. He d'avisar tots els mestres que intervenen amb aquesta nena perquè n'estiguin informats.

9'20 h.
Fem una sessió de càlcul mental. La taula del 2. Després de repassar-la col.lectivament, demano si algú vol jugar "un partit de tennis" contra mi. Es tracta de respondre ràpidament quan jo demano, com si tornéssim una pilota de tennis amb un cop de raqueta. I fer-ho uns quants cops seguits: "2x2"... 4..., "2x8"... 16... Els nanos s'hi apunten engrescats i intenten superar el repte. Arriba la mestra d'anglès i ho hem de deixar córrer, tot i que en voldrien més... Bona senyal...

9'45 h.
Tinc una hora lliure. Vaig a l'ajuntament a recollir uns calendaris de la Diputació sobre el Medi Ambient. No és gaire lluny i hi vaig a peu. Em donen 2 caixes molt allargades que amb prou feines puc abastar amb els braços oberts. Fan de mal portar i pesen una mica. M'aturo a mig camí a fer un cafè (que carai... me'l mereixo!). Arribo a l'escola amb els braços adolorits i ben suat.

11'00 h.
Primera classe d'Informàtica del curs. Quan tinc tots els alumnes davant dels ordinadors me n'adono que avui tenia previst fer una fitxa en la qual havien de dibuixar i pintar un ordinador i les seves parts i no els he fet portar l'estoig...
Canvi de plans i a improvisar (un dels atractius de la nostra feina).
Comentem el funcionament de la xarxa i cadascú es crea una carpeta amb el seu nom on guardarà tots els treballs del curs.

12'15 h.
Estem fent classe de Coneixement del Medi i la secretària en truca a la porta. Ha vingut la mare d'una nena a demanar quin llibre li falta perquè intentarà comprar-li. Jo sé que tenen molts problemes econòmics i que la nena no té el nivell per aprofitar aquest llibre. Em sembla que en tinc algun de "segona mà" i decideixo que no val la pena que facin aquest esforç econòmic. Ja li deixaré jo aquest llibre que voltava per la classe.

12'40 h.
Seguim la classe. Estem parlant del nostre passat proper, els records, les fonts escrites i gràfiques que ens parlen de com eren les coses abans, en temps dels nostres pares, avis o besavis. Al llibre surten fotos antigues i per un moment penso si demanar-los que portin una foto familiar per fer el típic mural al passadís, però de cop tinc una inspiració.
Els demano que portin una foto antiga, però l'escannejarem, farem un àlbum Picasa, cadascú escriurà un peu de foto explicatiu de la seva foto i tot plegat ho penjarem a internet, al bloc de cicle, per tal que les famílies també puguin participar d'aquest treball.
En comencem a parlar i tots plegats ens anem engrescant: jo en portaré una de quan els meus pares em portaven a la platja, algú una del casament dels seus avis, s'ha de veure que els temps han canviat (la roba, els cotxes, els carrers, les joguines...).
Només per un moment penso que m'he complicat la vida, que ara tindré feina a escannejar totes les fotos, dimensionar-les, penjar-les a internet... però penso que ens ho passarem bé i que els nens i les famílies gaudiran d'aquest treball... I jo també. No me'n penedeixo pas d'haver-ho proposat.

4'00 h.
Una de les nenes marroquines de la classe m'ha portat uns llibres àrabs i uns fulls plastificats (l'alfabet àrab, les taules de multiplicar, el procediment de l'oració...). L'altre dia parlàvem que no a tot el món ens regim pel mateix calendari ni pel mateix alfabet i vam parlar dels exemples àrabs perquè tinc 5 famílies musulmanes. Ens ho mirem una mica i comprovo amb satisfacció com tothom mostra curiositat sana i no percebo cap mena de rebuig. Els dic els números de l'1 al 10 en veu alta (anys enrere vaig aprendre unes nocions limitadíssimes de marroquí que em permeten trencar el gel amb alumnes nouvinguts) i es queden bocabadats tan els àrabs com els catalans. M'ho fan repetir i intenten imitar-me: wahad (1), jouj (2), tlatá (3), arbá (4), hamsá (5), sitá (6), sabá (7), temeniá (8), tsa (9), achra (10).
Avui no hi podem dedicar més temps, però demà ens ho mirarem amb més calma.

4'30 h.
Fem classe de castellà. Hem llegit una lectura en la qual es parlava d'un gat que cada vegada que sentia una paraula que comencés per la lletra A, s'enfilava a sobre de qui l'havia dita. Els membres d'aquella família havien de procurar parlar esquivant les paraules que comencessin per la lletra A. Després de la lectura hi ha unes preguntes de comprensió però se m'acut una cosa més divertida. Cadascú li ha de dir una frase a un company sense cap paraula que comenci per la lletra A. Si falla, jo faré de gat i pujaré sobre la seva taula.
Tothom somriu i accepten la proposta divertits. "Mañana iré a..."
Mèeeuu!!. M'assec sobre la seva taula i tothom riu.
El següent.
Si triguen molt a dir la frase em poso a miolar impacient. Mica a mica tothom va elaborant frases esquivant la lletra A. No ens n'adonem i s'ha fet l'hora de plegar.

No sempre és tan agraït, però avui surto content. He fet d'animador, d'assistent social, de transportista, d'actor, d'integrador cultural... i marxo amb el convenciment que avui ens ho hem passat bé tots plegats. Els nanos i jo.

I quan ens acomiadem i em diuen "fins demà" amb un somriure penso que m'agrada la meva feina: fer de mestre.

Festa Major: treball en equip

Avui ha acabat la Festa Major de Calders. I volia fer una notícia que es titulés: FESTA MAJOR: TREBALL VOLUNTARI, TREBALL EN EQUIP I CRÍTICA SOCIAL, però com que era molt llarg l'he resumit.

1.- Treball voluntari
La Festa Major de Calders es pot dur a terme gràcies a la COMISSIÓ DE FESTES, un grup de persones del poble que de manera voluntària dediquen part del seu temps de lleure a planificar, organitzar i dur a terme els actes de la Festa Major. Això d'entrada ja és un fet lloable i que tota la resta de veïns els hem d'agrair. Ara bé, de cara a ells (i sé del que parlo perquè durant 4 anys vaig formar part d'aquesta comissió) el caràcter voluntari d'aquesta tasca fa que no tothom l'interpreti de la mateixa manera. Uns s'hi impliquen més i d'altres no tant; uns hi dediquen més temps i energia i d'altres no tant. Uns s'hi apliquen amb més responsabilitat i hi pateixen més i d'altres no tant... I això és així i és molt difícil evitar-ho perquè amb quina autoritat podem exigir a una persona que de manera voluntària ens està dedicant el seu temps, que ho faci en major grau?

2.- Treball en equip
El treball en equip és una meravella. I us ho dic perquè he pogut gaudir-ne formant part de grups de treball autèntics, almenys en dues ocasions molt clares: l'Equip coordinador del projecte telemàtic "El món dels llibres" (Lacenet) i la Junta de l'Associació de Veïns de La Guàrdia de Calders. En aquests grups de treball he coincidit amb persones respectuoses, responsables i entusiastes amb les quals ha estat facilíssim entendre'ns i fer un molt bon treball. Sempre hem dialogat, hem respectat les diferències d'opinió, hem debatut sopesant els pros i contres de cada decisió, hem procurat prendre decisions per consens després d'enriquir-nos del debat previ, hem sumat diferents sensibilitats i potencialitats dels diferents membres i cadascú ha aportat al grup les seves millors qualitats, fent un conjunt molt més potent del que haguéssim estat cadascú de nosaltres per separat.
A la Comissió de Festes i a altres grups on he participat no sempre he trobat aquest esperit tan positiu, eficaç, integrador i responsable.
A vegades en els equips de treball intervenen desavinences personals i suspicàcies que entel.len el debat i la presa de decisions.
A vegades el lideratge s'exerceix d'una manera excloent (i no sempre de manera intencionada) quan s'acaben assumint totes les responsabilitats i costa delegar les tasques entre els diferents membres del grup.
A vegades la comunicació queda mutilada i sobreviu només a nivell formal sense que pugui ser sincera ni productiva.
A vegades no es té la maduresa suficient per escoltar opinions i propostes diferents a les pròpies d'una manera objectiva i empàtica i es veuen "fantasmes" en les propostes dels altres.
A vegades no hi ha prou valentia per fer una autocrítica sincera i profunda, una autocrítica que s'interpreta com a atacs personals quan s'hauria d'interpretar com a crítica constructiva per aprendre dels errors i millorar (hi ha gent a a qui costa tant reconèixer els errors...!!!).

Em sap greu però crec que fa anys que a la Comissió de Festes de Calders es produeixen algunes d'aquestes mancances que impedeixen als seus membres optimitzar recursos i esforços i gaudir completament del treball en equip i de la preparació i celebració de la Festa Major. Van canviant les persones però es mantenen alguns d'aquests tics i sempre s'acaba notant que dintre de la Comissió alguna cosa grinyola. I evidentment no vull acusar ningú perquè conec i aprecio la majoria dels actuals membres i sé que formen part d'aquesta entitat amb la millor de les intencions, però tard o d'hora, uns o altres, acaben topant amb algun d'aquests esculls.

3.- Crítica social
I acabo amb l'ingredient final que pot acabar de destirotar el treball d'aquests equips i és la gratuïta crítica destructiva, que és un podrit esport nacional. Enmig de la festa major és fàcil sentir converses en les quals es despotrica d'alguns actes (que si van començar tant tard, que si eren tan cars, que si el lloc no era l'adequat...). Que fàcil és, des de la ignorància i la comoditat, sense saber quins són els condicionants que han provocat aquella decisió i sense haver-hi tingut cap implicació, tirar per terra la feina feta pels altres.
Jo mateix he participat de vegades en aquestes converses, però procuro tenir el màxim d'elements de judici i posar-me en la pell dels implicats abans d'emetre opinions gratuïtes. I evidentment a vegades és de justícia criticar coses que és evident i meridià que no han sortit bé o que han repetit errors que ja s'havien detectat en anteriors ocasions, però sempre des d'unes premises:

1.- Tenir en compte que això que no ens ha agradat hi ha hagut un grup de gent que ho ha preparat regalant-nos el seu temps de lleure i amb la millor de les intencions.
2.- Procurar que la nostra opinió sigui constructiva i no només una crítica gratuïta i destructiva.
3.- Respectar sempre les persones, més enllà del nostre desacord puntual amb alguna cosa que hagin pogut fer.

Així que, malgrat que hi ha hagut coses millorables, el meu respecte i agraïment a la Comissió de Festes que ens ha organitzat la Festa Major 2010!!

Per fi cap de setmana!

Ha costat de passar la setmana...
Després de tot un estiu vivint molt bé i gaudint del meu temps minut a minut, m'ha costat tornar al ritme molt més vertiginós del dia a dia.

Llevar-se molt més d'hora del que ho havia fet els darrers mesos (ara a les 6'45 h.), anar durant una hora i quart amb la vista i l'oïda posades al rellotge, empaitant el Roc i l'Ona per fer-los afanyar a vestir-se, a esmorzar, a pentinar-se... per arribar d'hora a la seva escola i poder marxar de pressa per arribar d'hora a la nostra...
Passar la jornada escolar (que per ara és una delícia amb un grup d'alumnes molt tranquils) amb l'inconvenient que com que aquest any hem començat més d'hora (gràcies al conseller Maragall), encara hi ha coses que anem acabant de decidir i de posar en solfa al mateix moment que les anem duent a terme amb els alumnes...
Sortir corrent cap a Calders a recollir els nens, passar la resta de la tarda amb ells, jugant al pati de l'escola, xerrant amb els pares dels seus amics que ja s'han fet els nostres amics... mentre la feina de la casa i la feina de l'escola segueixen esperant immòbils al seu lloc...
Arribar a casa, banyar-los i donar-los el sopar abans que s'adormin...
Després, un cop ells ja són al llit, sopar nosaltres i havent sopat intentar endreçar la cuina i fer alguna cosa de la feina de l'escola sense massa èxit i, fet i fotut, anar a dormir passades la una de la matinada...

Dormir poc...
Començar a arrossegar son...
Començar a adormir-me en els trajectes entre Calders i Manresa, mentre l'Anna condueix...
Començar a veure com la llista de les coses que he de fer creix molt més de pressa que les coses que vaig fent i que el temps que tinc per fer-les...
Començar a anar cada cop més just de forces a mesura que avança la setmana...
Esperar en candeletes el cap de setmana per llevar-me més tard, per poder anar més relaxat, per poder descansar, per poder avançar una part de la feina de l'escola...

Ja som divendres! Pareu el món... que baixo.

El final d'ETA?

Ahir diumenge 5 de setembre a la tarda vaig assabentar-me, a mitja tarda, d'una notícia que s'havia conegut a les 12 h. i que estava monopolitzant els informatius (tot i que jo havia estat desconnectat i no vaig conèixer-ho fins aquella hora): la banda terrorista ETA havia fet públic un comunicat en el qual diu:
"...ETA hace saber que ya hace algunos meses tomó la decisión de no llevar a cabo acciones armadas ofensivas..."
"...ETA se reafirma en el compromiso con una solución democrática, en el compromiso con una solución democrática para que, a través del diálogo y la negociación, los ciudadanos vascos podamos decidir nuestro futuro de forma libre y democrática. Si el Gobierno de España tiene voluntad, ETA está dispuesta, hoy igual que ayer, para acordar los mínimos democráticos necesarios para emprender el proceso democrático..."

El comunicat diu més coses (i no totes són tan esperançadores), però en saber la notícia em va venir com una alenada d'esperança perquè aquesta és una notícia que tots esperem des de fa molt temps i que sembla que mai no hagi d'arribar (com la pau entre israelians i palestins i altres conflictes endèmics). I aquesta alenada d'esperança i il.lusió no es veu pas reafirmada ni per les forces polítiques ni per la majoria de tertulians i periodistes.
L'opinió majoritària dels dies següents a la notícia és "no n'hi ha prou... no ens en refiem... no ens deixarem enganyar una altra vegada... fins que no hagin entregat les armes i hagin anunciat que renuncien a l'ús de la violència no començarem a parlar amb ells...".
I llavors retornen les sensacions estranyes que vaig tenir durant la darrera treva d'ETA (el 2006), quan després d'una aturada dels atemptats no es veia que hi hagués cap moviment definitiu per cap de les dues bandes per posar el punt i final a aquesta barbaritat que fa ja 50 anys que dura. I finalment els terroristes van decidir que ja n'hi havia prou de treva (9 mesos) i van tornar a assassinar.

I és que malgrat que segurament hi haurà gent més formada i informada que jo que podrà exposar les justificacions polítiques i històriques de la formació d'ETA, jo mai no podré entendre ni donar suport a aquesta brutal manera de defensar unes idees, a través d'assassinats indiscriminats que em posen a mi mateix i a la meva família en un immens bombo on hi és tothom i on de tant en tant hi ha algú a qui li "toca". I el "premi" és la més absurda i gratuïta de les morts.
Tinc a la memòria diversos atemptats terroristes d'ETA i les sensacions posteriors. Les reaccions de familiars, de polítics i de la ciutadania en general. Sobretot el d'Hipercor (1987, Barcelona, 21 morts), l'assassinat de Miguel Ángel Blanco a Ermua després d'un dramàtic segrest de 2 dies (1997) i el d'Ernest Lluch (2000). I tant o més impactants que els propis assassinats, la participació en les concentracions silencioses de rebuig als terroristes i de suport a les víctimes, manifestacions multitudinàries de solidaritat tenyides de ràbia, d'emoció i de pertinença a una idea compartida per tothom: PROU DE TERRORISME!! PROU D'ETA!!

I quan vaig conèixer el comunicat, de cop vaig pensar que potser tindria la sort de viure el dia que els Telenotícies obrin amb la notícia de la fi del terrorisme d'ETA, de la deposició de les armes i la renúncia a la violència. I tinc tantes ganes que això passi que em fa por que un cop més aquesta no sigui la bona i al final uns i altres no siguin capaços de posar fil a l'agulla i fer els passos adequats per aconseguir-ho.

Tant de bo (il.lús de mi!) ningú pensi ara en rendiments polítics, en estratègies electorals, en desgastar el govern ni en res de tot això i tothom s'assegui a remar en la mateixa direcció.
Algú creu que serà possible?
"I have a dream..."

Les famílies i l'educació

Avui hem fet el traspàs d'informació entre els mestres tutors, és a dir, jo he explicat com són els nens que he tingut el darrer curs a la mestra que els tindrà a partir d'ara. I a mi la mestra que els va tenir el curs passat m'ha explicat com són els nens que tindré aquest curs.
Això inclou saber quines capacitats tenen, quins punts forts i punts febles, quines patologies i, aquí és on vull anar a parar, quines situacions familiars.
Cada any, quan arriba aquest moment, acabo esgarrifant-me de com la realitat supera la ficció i de com d'afortunat he estat jo com a fill dels meus pares i com d'afortunats són els meus fills.

Hi ha nens amb problemes físics i psíquics: retards intel.lectuals, síndromes estranyes, malformacions congènites, transtorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH)...
Hi ha nens amb els pares separats que es porten a matar i malparlen els uns dels altres davant dels nens, nens que es passen les setmanes anant amunt i avall de casa del pare a casa de la mare, nens orfes de pare i de mare, nens que han estat presents en la mort d'algun dels progenitors (per suïcidi, per mort sobtada...) i arrosseguen aquest trauma...
Hi ha nens que tenen pares desequilibrats mentalment o amb problemes de drogues, alcohol, prostitució, nens que han patit maltractaments... i que han de conviure amb l'angoixa que tot això els genera.
Hi ha nens que viuen al carrer perquè els seus pares no se'n cuiden i estan a la frontera de la desatenció però encara no prou com perquè l'administració els pugui treure la custòdia a les famílies. Hi ha nens que viuen inadaptats en llars d'acollida perquè els han tret la custòdia a les seves famílies...

Hi ha molts casos esgarrifosos en els quals tens molt clar que t'importa ben poc que aquell nen pugui aprendre més o menys ortografia o les capitals de les comarques. En aquests casos el gran objectiu és donar-li una mica d'equilibri, de normalitat, d'autoestima, d'escalfor, de socialització... una mica del model que nosaltres vam tenir la sort de mamar des de petits i del que els nostres fills tenen la sort de tenir ara.
És tan injust que aquests pobres infants hagin de tirar endavant en aquestes condicions tan difícils que l'únic que podem fer és posar un granet de sorra per acostar-los a moments de felicitat i de normalitat i esperar la remota possibilitat que un cop de sort els pugui capgirar el rumb que porten les seves vides.