"Dolç monòleg" (poema)

Torno a ser a Calafell.
Com cada any des de fa... ja he perdut el compte.
I des de fa uns anys la meva rutina matinal és plantar-me davant del mar a les 8 h del matí i gaudir aquella primera estona de la tranquil·litat, pau i harmonia quan encara corre ben poca gent.
Planto els para-sols i les cadires i durant un parell d'hores (les que l'Anna està caminant) tinc una estona per a mi i les meves aficions literàries: llegir i escriure.
El primer dia sempre és especial. Després de 12 mesos esperant el moment gaudeixo les sensacions d'estar davant del mar: el so de les onades, la lluïssor dels rajos de sol reflectits sobre l'aigua del mar, l'anar i venir de l'aigua amb el seu moviment hipnòtic, el plaer del tacte dels peus jugant a la sorra...
...i llavors agafo paper i boli i intento fer un poema...
Durant els quinze dies que sóc a Calafell ho faig diverses vegades, però només algunes surt alguna cosa de la que em senti orgullós. Ara ve: sovint el del primer dia és un dels que sobresurten.
Aquest any vaig fer aquest:

DOLÇ MONÒLEG

Silenci. Petjades. Onades. Matí.

Meduses. Petxines. Gavines. Recés.

Els peus a la sorra. En calma l'esperit.

La tinta que es menja el blanc del paper.

Els núvols m'amaguen el sol de l'agost.

La gent es desperta, però passa prudent.

La meva cadira davant l'oceà

i aquell dolç monòleg on el vaig deixar.

Preguntes. Idees. Poemes. Anhels.

Derives. Marrades. Dreceres. Camins.

Del cor a la ploma passant pel cervell.

Matins a la platja. Agost. Calafell.