Estàvem treballant la poesia i ens proposaven un fragment del poema "El temporal" de Miquel Costa i Llobera:
"...Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellifades,
passen negres nuvolades
com a robes esqueixades
del vel immens de la nit..."
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellifades,
passen negres nuvolades
com a robes esqueixades
del vel immens de la nit..."
Després de fer-ne la comprensió i prendre consciència de les imatges, el llenguatge, el ritme i les rimes del poema, l'exercici final era fer un dibuix. Un cop analitzats els elements que havien de sortir al dibuix (la nit, els núvols, la platja, el mar, una àguila...) no semblava que fos una tasca difícil i els vaig convidar a posar-s'hi.
Ràpidament vaig copsar que hi havia uns esbufecs i una incomoditat davant de la tasca que els demanava i alguns van començar a verbalitzar que "no sabien dibuixar" o a demanar-me models (com puc fer l'àguila? no sé fer una àguila...).
Llavors em va venir al cap una reflexió del Joan Turu i no em vaig poder estar d'aturar la feina i fer-los un discurs que venia a dir més o menys això...
No és veritat que no sabeu dibuixar.
El Joan Turu (un gran dibuixant al qual conec personalment) sempre explica que quan va a les escoles veu els nens petits sempre dibuixant i contents dels seus dibuixos. En canvi quan es troba amb nens més grans com vosaltres, la majoria dieu que no us agrada dibuixar i que no en sabeu.
I sabeu de qui és la culpa?
De nosaltres, dels mestres, que un mal dia us vam començar a dir que un dibuix no estava bé, que no s'assemblava al model que us havíem donat, que us havíeu passat de la ratlla en pintar-lo...
I això no està bé perquè dibuixar és una manera d'expressar-se i, per tant, cadascú dibuixa a la seva manera i no n'hi ha una de bona i una de dolenta.
O sigui que no digueu més que no sabeu dibuixar o que ho feu malament. El dibuix que feu és el vostre dibuix i, si no penséssiu que ho feu malament i dibuixéssiu sovint, segur que us agradaria la vostra manera de dibuixar.
O sigui que, almenys quan us toqui fer un dibuix a les meves hores, que ningú no digui que no sap dibuixar o que li queda malament, dibuixeu com vulgueu i com us surti i estarà bé.
Sabeu què?
Quan vaig acabar el meu parlament alguns alumnes em van donar les gràcies i va haver-hi com un relaxament general i molts van començar a dibuixar...
Era un classe de català i no hauríem pas hagut de parlar de dibuix, però em va semblar que aquella xerrada havia estat molt interessant i necessària.
I dues coses per a tu, Joan, (que intentaré fer-te arribar aquesta anècdota):
1.- Gràcies per les teves reflexions que vaig conèixer fa molt temps i que comparteixo plenament.
2.- Espero haver remat en la mateixa direcció que tu i no haver-te malinterpretat posant en boca teva afirmacions inexactes.Si és així fes-m'ho notar per poder-ho esmenar.
6 comentaris:
Bona reflexió Eladi!
Llàstima del final.... quan els dius "almenys quan us toqui fer un dibuix a les meves hores".
Clar que si, animar-los a expressar-se amb el llapis. Molt bona reflexió.
Anna (amb les Pilars i les Annes sempre em passa que no sé amb quina estic parlant).
Entenc l'objecció que m'hi poses. Segurament penses que havia d'haver-la fet extensiva a totes les àrees i no voler-me diferenciar dels altres mestres... però també he de pensar que altres mestres potser els exigiran un llindar més alt del que jo els exigeixo i llavors no poden escudar-se dient "És que ens va dir l'Eladi..."
Tan de bo tots pensin el mateix que jo, però no en puc tenir la certesa...
Gràcies pel comentari.
Eladi
Gràcies, Roger, penso que molts dimitim d'expressar-nos a través del dibuix i és una llàstima.
Com més llenguatges tinguem per expressar-nos (les paraules, el dibuix, la música, la dansa...) més sortida pots donar a les teves emocions i els teus sentiments i millor higiene psicològica tindrem...
Fins aviat!
Eladi
❤️ Les teves paraules són molt importants si un profe els ‘dona permís’, i és més important que no sigui el de dibuix, ells ja s’agafarán la resta de permisos... ja veurás! BEN FET!!! Tú portes obrint portes molts anys, molts.
Ah, i tornar a dibuixar és un desbloqueig breu... perque ho tenim desde petits, vem apendre ben abans que a escriure... saps quina és la clau? relaxarse i mirar el que veus, no el que has d’interpretar.
Moltes gràcies pel teu comentari, Iria.
Per a mi totes les teves reflexions sobre dibuix, arquitectura, paisatgisme i filosofia de la vida en general són molt importants. M'encanta sentir-te reflexionar en veu alta. Sempre aprenc. Ets una bona mestra.
Eladi
Publica un comentari a l'entrada