Xep

Que estrany escriure aquesta noticia i pensar que no la podràs llegir mai…

Ens has deixat. T’has mort.

I ara que ja no hi ets, tinc la necessitat de posar per escrit algunes coses que vaig aprendre de tu per assegurar-me que no les oblidaré mai i perquè, dient-les en veu alta, pugui sentir-les més gent i fer-se-les seves.

Perquè... penso que eres d’aquelles persones que tenies un punt de saviesa... digues-li “popular”, digues-li “comunitària”... gent de la vostra generació que no vau tenir tants estudis com nosaltres, però en canvi teníeu molt més clars que nosaltres tota una sèrie de valors.

Tu tenies claríssim què era el que era realment important: la família, la noblesa, passar-s’ho bé i somriure i riure.

Que era millor estar tots junts, menjant-nos una truita amb patates rient a casa, que no fer un bon tiberi en un restaurant de luxe vestits de vint-i-un botó... Que era millor tenir un cotxe modest que no pas tenir un cotxe caríssim i deutes al banc... Que era millor passar 3 setmanes a Calafell amb banyador i bermudes, de la terrassa al mar i del mar a la terrassa, que gastar-se un dineral per veure coses de l’altra punta del món... Que era millor passar un matí relaxat al costat del riu o buscant bolets, que passar-se hores davant de la tele o de l’ordinador o dels mòbils...

Semblen ensenyaments senzills i obvis però, creure-se’ls i tenir-los tan clars com tu els tenies, penso que és d’una saviesa molt transcendental.

Te’n foties de les nostres presses amunt i avall, sempre amb el cotxe i sempre fent tard a tot arreu, sempre pendents del mòbil... Tu no volies saber res de tot això...

Tu eres feliç amb coses senzilles: arreglant les canyes de pescar amb una cerveseta i unes olives... fent-te la ratafia o les conserves de bolets o confitant les nostres olives o fent codony... arreglant alguna cosa de casa que s’havia espatllat amb una solució imaginativa però efectiva (encara que tots diguéssim que eren “txapusses”)... veient una pel.lícula "de l’oeste" que ja havies vist trenta vegades (o, encara millor, una del Cantinflas)... o pintant algun dels teus quadres que tan bé et sortien (si primer l'Anna et feia el dibuix...)...

I estimaves els teus. D’aquella manera poc expressiva per culpa de l’educació de la teva generació, però jo t’havia vist més d’una vegada emocionar-te dissimuladament patint pels teus: una vegada que la Mª Dolors es va perdre buscant bolets o ara més recentment amb la seva malaltia, quan veies patir les teves filles, quan recordaves els teus pares... I, és clar, et queia la bava amb els teus néts, (em feia molta gràcia quan li deies a  l’Ona: “Qui és la més guapa del barri?” i com ella demanava per parlar amb tu quan trucava la iaia).

I els que veies que no t’estimaven... lluny! No els hi volies cap mal i sempre deies que els respectaves, però tampoc no volies fer l’hipòcrita ni tenir atencions amb aquells que no volien tenir-ne cap a tu.

En fi, Xep, que moltes gràcies per tot el que ens has donat en vida, que és un regal tan generós que es mantindrà al llarg del temps si no som tan burros d’oblidar-nos-en. I jo, per part meva, espero recordar-ho tota la vida.

Bon viatge i fins a sempre!