Avui us explicaré una cosa molt personal que potser no havia dit mai a ningú.
Us presentaré la "meva" illa deserta que té l'enorme paradoxa que no és ni una illa ni és meva. De fet no hi he estat mai i fins avui no l'havia fotografiada mai...
...però malgrat tot, aquest tros de terra és per a mi un lloc suggerent i màgic. Quan hi passo a prop amb el cotxe no puc evitar pensar-hi i em recorda al Josep Vacas.
Potser perquè està molt a prop del Parc de l'Agulla on una vegada vam anar amb el Josep i amb les guitarres a tocar, potser perquè la seva forma de petita illa deserta em fa pensar amb el vessant "pirata" del Josep, potser perquè em sembla un lloc suggerent on alguna vegada m'agradaria anar i passar-hi una estona rumiant i deixant-me portar per la imaginació, sentint-me amo del meu destí...
No ho sé... No és gens racional, però és un lloc que em tiba molt i ara ja feia un temps que cada vegada tenia més intens el desig d'arribar-m'hi, fer-hi unes fotos i parlar-ne aquí al picalapica.
I avui ha arribat aquest dia.
Potser tothom té un lloc així "màgic" i suggerent. De fet jo potser en tinc algun altre (Roques Albes, Cadaqués...) però aquest que us presento avui té la particularitat que mai no l'he trepitjat.
I vosaltres? També teniu algun lloc màgic que us desperta la imaginació?
Qui no coneix Jaume Puig Bou?
Fa 21 hores
6 comentaris:
Bones fotos, crec reconèixer el lloc de quan anava a córrer...
Potser hauria de fer un procés de revisió intern, però no recorda haver tingut mai aquesta idea que comparteixes avui aquí. Si que hi ha llocs que m'agraden més que d'altres i que m'evoquen records, però fins a l'extrem de tenir-hi un vincle tan estret encara no m'ha passat.
És bo que aquesta illa sigui prop de casa, així sempre podràs tenir la temptació de trepitjar-la i veure què hi succeeix... ;-)
És una fixació molt peculiar, Roger, ho reconec.
Tot i que trobo molt curiosa la forma d'aquest tros de terra que em recorda tant a una illa tot i ser tan lluny del mar. Les altres associacions ja són més lliures, però la semblança amb una illa em sembla indiscutible. fins aviat!
Eladi
Quant vivia a Catalunya el meu cantinho de refugi i plaer eren Cadaqués i unes roques al Cap de Creus des d'on ens tiravem de cap al mar...
Aqui al Brasil encara que ara fa temps que no la visito,és ilha do mel(fora de temporada!!)Un raconet molt recomanable,molt tranquil i amb cert perfum de bohemia...
Jo, quan surto de Sant Joan per anar a l'escola o a Manresa, sempre em fixo també en un pi, un majestuós pi, on sempre he pensat que m'agradaria passar llarques estones llegint al seu peu i escoltant el cant dels ocells que sempre hi ha al seu voltant.
Ara veig més "clarament" el perquè veu triar el nom de Nàufrags.
Petons de colors
Miles
Es veritat que recorda molt a una illa si t'hi fixes bé.
... els meus propers deures: trobar aquest racó especial i quotidià.
Txetxu i Miles, il.lustres visitants que feia temps que no passàveu per aquí, gràcies per participar. Els vostres comentaris sempre són ullades de sol dins del picalapica. Petons de colors!
Publica un comentari a l'entrada