Tot el que faig com a mestre, no ho faig per rebre després res a canvi. És la meva feina. I la faig molt de gust. I els meus "clients" no tenen cap obligació de fer-me cap regal quan l'acabo, de la mateixa manera que jo no faig cap regal al mecànic quan m'arregla el cotxe o al metge quan em diagnostica unes angines i em prescriu el tractament.
Però tot i així, a vegades les 27 famílies amb qui he tractat durant 2 anys decideixen organitzar-se, posar-se d'acord, prendre's la molèstia de pensar una cosa que pugui agradar-me i acaben fent-me un regal. I aquest any ha estat així.
Em van regalar una postal amb una foto de tots els alumnes signada per ells, un xec-regal per passar una nit romàntica en un hotel i un nino fet per una mare amb goma Eva que és una reproducció única i molt fidel de mi mateix. I em va fer molta il.lusió!
Però encara hi va haver altres regals que em van fer més il.lusió i van ser les coses tan maques que van dir-me algunes famílies quan els vaig entregar l'informe final. Constatar com m'aprecien els alumnes, la confiança que han dipositat en mi, com els agradaria que el curs següent seguís sent el seu tutor, com preveuen que em trobaran a faltar... No van ser poques les que em van transmetre aquestes sensacions... I d'entre totes elles em quedo amb el que va dir-me la mare d'un alumne brillant acadèmicament però amb uns interessos i una personalitat fora del comú...
Em va explicar que aquest nen, des de petit havia tret molt bons resultats a l'escola, però a casa mai no n'explicava res. Era com si l'escola no existís per a ell. A còpia de molt preguntar-li aconseguien saber alguns de les coses que feia a la classe, però sempre de manera breu i sense cap entusiasme.
Doncs es veu que quan jo vaig començar a ser el seu tutor (ara fa dos anys) de cop i volta l'escola va entrar dins de casa seva. De sobte va començar a explicar coses de l'escola i van assabentar-se que tenia un mestre i que aquest mestre tenia un nom. Em van explicar amb quina il.lusió van rebre ells l'entusiasme amb que aquest nen els explicava vivències de l'escola: el primer dia que jo els vaig tocar la guitarra, coses que els havia explicat de l'actualitat, bromes, curiositats... Es veu que vaig saber captivar l'interès d'aquell alumne i la família estava molt agraïda de la influència que he tingut en el seu desenvolupament social i personal (més enllà que continua sent un estudiant excel.elnt i treu unes notes magnífiques).
Aquests regals, que no costen cap diner, m'omplen de joia i em reafirmen en la vocació de mestre i l'agraïment per la sort de poder dur a terme una feina tan fantàstica.
8 comentaris:
Els mestres vocacionals són una alegria i un motiu d'orgull quan et toquen,un regal pels nens i pels pares, és una llàstima que no ho sigueu tots. M'alegro molt d'aquest alumne teu que ha fet aquest canvi i crec que ets mereixedor d'aquests regals.Per cert, el nino aquest està molt aconseguit.
Ja sé que els pares no tenim cap obligació de fer cap regal però quan estem contents amb la feina feta ens ve molt de gust. Enhorabona per la dedicació i que conservis aquesta il.lusió per molt més anys, és més, si un dia la perds vés pensant en canviar de feina perquè llavors és bastant insofrible. Una abraçada
Estimat fill: davant d'aquestes excel·lent noticies, no podem sinó felicitar-te i animar-te perquè, per molts anys puguis seguir amb aquesta tasca que, tots sabem, t'apasiona.Una abraçada.
Olga, pare i mare, moltes gràcies pels vostres comentaris.
Eladi
Sens dubte que els treballs vocacionals a vegades ens gratifiquen amb aquestes alegries!...
Si fós infant,et voldria molt tenir com a professor!!
De la meva infantesa,en recordo a dos o tres...els altres imagino que van ser professors...
perquè no van aconsseguir ser ni cures ni metges!,i van entrar a la docència i perdurar(infeliçment!)però no els recordo com a persones important i marcants a la meva vida!
Felicitats Mestre!...i llarga vida als mestres de veritat!!
Molt bé! Merescut descans per a tots :)
Txetxu, gràcies pel comentari i el "piropo".
Susana, gràcies pels bons desitjos que jo també desitjo per a tu.
Eladi
És una gran sort tenir un amic que ha fet de la seva vocació la seva professió, i que l'exerceix amb aquesta il·lusió i aquestes ganes com el primer dia. No m'estranya que et facin aquests regals, com diu el Txetxu, jo també hauria volgut tenir-te de mestre!
Endavant i força!
PdC.
Gràcies, Roger
Eladi
Publica un comentari a l'entrada