Dos records finals per a la iaia Maria

Dos records per tancar el comiat després de la mort de la meva iaia Maria:

1.- El text del recordatori del funeral que vaig redactar jo mateix.
Quan va morir el meu avi Emili (1995) jo havia escrit molts poemes i reflexions sobre els moments viscuts i quan els meus pares em van demanar si havia pensat en algun text per al seu recordatori, vaig tenir clar quin volia que fos.
En aquesta ocasió, a mesura que es va anar veient que el camí que enfilava la iaia ja era un carreró sense sortida, vaig començar a pensar-hi. Volia escriure alguna cosa prou digna per si se’m tornava a presentar l’ocasió que m’oferissin escriure el text del recordatori. Però, anant de bòlit com vaig, no trobava el moment de posar-m’hi i, quan m’hi posava, no m’apareixia cap idea prou interessant ni bonica per fer el fet.
Finalment un dia em vaig forçar a escriure alguna cosa per no presentar-me al moment amb les mans buides, però no n’acabava d’estar gens convençut.
El dia 20 d’abril, només 3 dies abans de la seva mort, quan anava a dormir, una comparació va venir al meu cap: el record d’una persona estimada seria com un curs d’aigua que a vegades pot ser potent i cabalós i a vegades només un filet d’aigua a punt de desaparèixer, però que sempre pot tornar a fer-se gran. Em vaig posar a escriure i van sortir uns versos que sí que m’agradaven, tot i que tampoc no sabia si arribat el moment els meus pares optarien per un altre escrit.
Els vaig escriure en un paper, aquests de l’aigua i els altres que no m’agradaven tant, i vaig deixar el paper a la bossa de mà per si arribat el moment es requerien els meus serveis.
El dia de Sant Jordi, al tanatori, els meus pares em van oferir la possibilitat de fer-me càrrec del text del recordatori. Vaig treure el paper i el vaig deixar llegir a tothom: als meus pares, germanes i cunyats (l'Anna ja els havia llegit abans que es produís el moment).
La gran majoria va decantar-se pel text que a mi més m’agradava i va acabar sent el que es va imprimir en els recordatoris que es van repartir durant el funeral:

Deixem que corri com l'aigua, el teu record,
per sorprenents viaranys inexplicables.
A vegades semblarà que s'hagi fos
però és prou sàvia la natura i un bon dia
tindrem set i entre les roques trobarem
una font que generosa brollarà.

2.- Una cançó que els darrers dies quan la sentia em remetia al funeral de la iaia que s’anava acostant inevitablement. La cançó és “Els bons fotògrafs” del darrer disc de ELS AMICS DE LES ARTS.
La lletra es refereix a petits flaixos que imagina una persona respecte del seu propi funeral... i la música acompanya perfectament el to de la cançó.

ELS BONS FOTÒGRAFS (Els Amics de les Arts)
Vindreu, parents llunyans,
quan us talli el son un telèfon esverat?

Vindreu, amics d'abans,
si enmig del diari el cor us fot un salt?

Vindreu, petits infants?
Mudats, dins d'un cotxe, direu: "On estem anant?"

Vindreu, avui, germans?
Si esteu per allà al mig, per mi no serà tard.

Vindràs, antiga amant, estranya entremig d'estranys?
Sabràs, com sempre, viure-ho des d'un discret segon pla?

Vindreu, xiprers altius?
Va! Feu llargues ombres que viatgin lluny.

Vindreu, records bonics?
Va! Arranqueu somriures al moment més cru.

Vindrà el bon temps, la calma, el Sol com va declinant?
La llum perfecta que els bons fotògrafs passen la vida buscant.