Això que ara us explicaré va passar ja fa un temps i ho vaig viure amb certa intensitat. Però després m'he adonat que m'ha passat diverses vegades a la vida...
Un dia, quan plegava de la feina a les 7 h de la tarda, cansat i amb ganes de desconnectar, em van donar un encàrrec.
Havien trucat demanant per mi i em van donar un post-it amb el número de telèfon perquè m'hi posés en contacte per concertar una trobada i parlar del tema en qüestió.
I el tema en qüestió (per discreció professional no us puc donar detalls ni tan sols pistes) era delicat i potencialment conflictiu, podia derivar en una conversa tensa i a més involucrava terceres persones que era millor que no tinguessin coneixement del que estava succeint.
Em vaig atabalar molt i no tenia cap ganes de fer aquella trucada perquè mentalment vaig començar a dibuixar un escenari en que tot aniria malament i cada cop pitjor.
Vaig estar un parell de dies arrossegant aquell post-it amunt i avall però sense fer la trucada en qüestió perquè per a mi fer aquella trucada era encendre el primer petard d'una traca que em podia acabar petant als nassos...
Anava a dormir i dibuixava mentalment l'escenari del que podia arribar a passar, però...
... però al mateix temps, dintre meu va començar a emergir una força positiva... Vaig començar a pensar que potser no havia d'anar tot tan malament, que potser la conversa no havia de produir-se en els termes que jo estava imaginant, que podíem tractar aquells temes de manera adulta i educada i, fins i tot si no ens posàvem d'acord, parlar-ne civilitzadament... Vaig començar a pensar que com més aviat fes la trucada i celebréssim aquella trobada, abans em passaria aquell neguit... Vaig començar a canviar el xip, a agafar forces i, finalment, vaig fer la trucada i vam concertar una entrevista.
Durant els dies previs a l'entrevista vaig seguir pensant sovint en aquella trobada, però ja no ho feia a base de núvols negres i decorats pessimistes, sinó que m'anava carregant de raons i arguments per conduir la conversa pels escenaris que a mi m'interessava transitar... I cada cop em feia menys por aquell encontre.
Finalment va arribar el dia, vam tenir la reunió i... va anar bé. Vam anar parlant tranquil.lament, ens vam escoltar mútuament i, sense acabar de pensar el mateix en alguns temes, vam posar-nos d'acord en posicions assenyades.
I, sabeu què?
Crec que aquella reunió va començar a anar bé el dia que vaig començar a pensar-hi en positiu, el dia que jo vaig canviar el xip, el dia que vaig deixar de veure-ho negre.
O sigui que penso que moltes vegades, el que realment ens acaba passant, depèn en bona part de nosaltres mateixos, de com ho enfoquem, de les expectatives amb què ens acostem a la situació en qüestió...
No sé si corroborareu aquestes meves paraules però, en qualsevol cas, us desitjo que tingueu un molt bon dia... només depèn de vosaltres! ;-)
1 de febr. 2014
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Hi estic totalment d'acord Eladi, el què passa que també pot dependre de l'altre part no? Si ell/a ho enfoca negativament -com feies tu al començament- què pot arribar a passar? Suposo que el qui va en positiu pot acabar imposant-se a la negativitat... o o ;-)
Eladi, m'has fet patir!
Roger, disquisicions filosòfiques que hauríem de resoldre entorn de meditacions guitarrístiques i degustacions jimbímiques (hem de provar el Jim Beam honey)... Com tens l'agenda?
Eladi
Teresa, no pateixis que auqest "conte" també va acabar bé!
Gràcies per l'interès
Eladi
Publica un comentari a l'entrada