D'esquena a la neu

Ahir al vespre vaig sortir un moment al balcó a espolsar les estovalles.
Feia una nit fantàstica!!
No feia gens de fred, hi havia molta claror per les dimensions de la lluna i un silenci tebi convidava a agafar una cadira i quedar-s'hi una bona estona a gaudir d'aquella pau per asserenar l'esperit...
Però jo havia de fer gestions per poder portar l'Ona al metge l'endemà (em sembla que ha agafat la varicel.la), havia de rentar plats, havia de planxar, havia de corregir exàmens... I vaig tancar la porta del balcó i tot el que em convidava a quedar-m'hi per dedicar-me a altres coses que en aquell moment eren molt menys estimulants.
I vaig recordar un poema que vaig escriure anys enrere que es titula "D'esquena a la neu" que sempre m'ha provocat una gran tristor per la sensació de renúncia i derrota que transmet.
Aquí us el deixo. Ja que no tinc temps per posar-me a fer grans escrits, almenys de tant en tant en puc repescar algun d'antic ("...sols aspirar a no desaparèixer...")
Espero que us agradi:

D’ESQUENA A LA NEU 
Fora queia la neu i dins plorava
l’infant rebel que em guia i m’impedeix
que pugui arribar a ser del tot adult. 

Fora queia la neu i dins plorava
una veueta trista i llastimosa,
laments incomprensibles per tothom. 

Fora queia la neu i jo m’estava,
amb totes les finestres ben tancades,
a dintre de la casa, treballant,
d’esquena a la nevada.