L'altre dia vaig trobar aquest conte d' Eloy Moreno, adaptació d'un conte popular, inclòs a “Cuentos para entender el mundo” i publicat a internet a la pàgina http://www.blog.eloymoreno.com/el-nino-que-pudo-hacerlo/.
Jo el vaig trobar a la pàgina facebook d' ASPAU,
grup de pares de persones amb autisme de la Comunitat Valenciana
compromesos en una causa comuna: lluitar dia a dia pel present i el
futur dels seus fills, aconseguir la seva inclusió real a la societat i
millorar el seu pronòstic i la seva qualitat de vida.
Em va encantar i em va fer pensar en un poema que vaig fer fa temps (8-12-2010) i que començava dient:
Els somnis que han perdut les seves ales,
si ningú no els ho diu, poden volar...
si ningú no els ho diu, poden volar...
Crec que val la pena llegir-lo.
I després pensar-hi una mica...
EL NEN QUE VA PODER FER-HO
Dos nens portaven tot el matí patinant a un llac gelat quan, de sobte, el gel es va trencar i un d'ells va caure a l'aigua. El corrent intern el va desplaçar uns metres per sota del gel i l'única opció de salvar-lo era trencar la capa que el cobria.
El seu amic va començar a cridar demanant ajuda, però, veient que ningú no venia, va buscar ràpidament una pedra i va començar a picar el gel amb totes les seves forces.
Va picar, picar i picar fins que va aconseguir obrir una esquerda i va ficar-hi el braç per agafar el seu company i salvar-lo.
Al cap d'uns minuts, avisats pels veïns que havien sentit els crits de socors, van arribar els bombers.
Quan els van explicar el que havia passat, no paraven de preguntar-se com un nen tan petit havia estat capaç de trencar una capa de gel tan gruixuda.
-És impossible que amb aquestes manetes ho hagi aconseguit, és impossible, no té prou força... com ha pogut aconseguir-ho? -comentaven entre ells.
Un avi que voltava per allà, sentint la conversa, s'hi va acostar.
-Jo sé com ho va fer -els va dir.
-Com? -van demanar sorpresos.
-No hi havia ningú al seu costat per dir-li que no podria fer-ho.
El seu amic va començar a cridar demanant ajuda, però, veient que ningú no venia, va buscar ràpidament una pedra i va començar a picar el gel amb totes les seves forces.
Va picar, picar i picar fins que va aconseguir obrir una esquerda i va ficar-hi el braç per agafar el seu company i salvar-lo.
Al cap d'uns minuts, avisats pels veïns que havien sentit els crits de socors, van arribar els bombers.
Quan els van explicar el que havia passat, no paraven de preguntar-se com un nen tan petit havia estat capaç de trencar una capa de gel tan gruixuda.
-És impossible que amb aquestes manetes ho hagi aconseguit, és impossible, no té prou força... com ha pogut aconseguir-ho? -comentaven entre ells.
Un avi que voltava per allà, sentint la conversa, s'hi va acostar.
-Jo sé com ho va fer -els va dir.
-Com? -van demanar sorpresos.
-No hi havia ningú al seu costat per dir-li que no podria fer-ho.
4 comentaris:
aquest nen va créixer i va anar a treballar al daily planet
El poema, preciós. El conte és molt interessant per portar-nos a reflexionar..
Bona setmana Santa familia!
pons007, no estic gens versat en el món de Superman i he hagut de buscar a la Viquipèdia que carai era el Daily Planet... Quan ho he descobert m'ha agradat la teva broma...
Eladi
Roger, gràcies pel comentari i per l'elogi del poema. Igualment bona Setmana Santa per tu.
Eladi
Publica un comentari a l'entrada